Planet La Dragonera

La nostra generació té assumides les targes de crèdit, les populars “Visa”*, car les hem emprat gairebé des que tenim memòria. En canvi, als meus pares per exemple, els va sorprendre relativament l’ús d’aquesta facilitat en el pagament, i s’hi van haver d’acostumar. Simplement, era quelcom que els havia arribat ja a una certa edat (tampoc molt grans, no creieu). Nosaltres gairebé donem per segur que en el futur pagarem amb diners en metàl·lic o amb tarja de crèdit. Però, serà realment així?

Les noves tecnologies evolucionen molt ràpidament tocant tots els racons de la nostra societat, i els sistemes de pagament (vitals des dels principis de la societat) no podien quedar de banda d’aquesta influència.

Ja comença a ser habitual als països més evolucionats de l’Àsia, el Japó i Corea del Sud, veure a gent pagant les seves compres amb el telèfon mòbil. El sistema és ben senzill: només cal que acostin l’aparell a un lector semblant al dels codis de barres de qualsevol supermercat d’aquí, i la màgia es fa… mentre el compte corrent minva lleugerament. Ara Visa, la coneguda empresa que esmentava abans, vol posar això a l’abast de tots els mortals. O almenys, dels que tinguin saldo a la seva llibreta d’estalvis.

I com no, Visa ho ha volgut fer de la mà d’una de les primeres espases en el sector de la telefonia mòbil si no la primera: la finlandesa Nokia. Conjuntament, ambdues empreses han anunciat que inclouran el maquinari necessari en els nous telèfons de Nokia (bàsicament un xip determinat) i el programari i serveis necessaris per a què aquelles persones que adquireixin un telèfon Nokia puguin fer-lo servir per pagar als establiments on adquireixin bens i serveis si així ho desitgen.

L’acord entrarà en vigor inicialment als Estats Units, d’on és Visa, ja que aquesta companyia va dur a terme al llarg de l’any passat algunes experiències de pagament a través del mòbil. Els primers possibles usuaris dels serveis seran aquelles persones que adquireixin un telèfon Nokia 6212 Classic.

Però compte, no només caldrà que els usuaris tinguin el telèfon, si no que a més siguin clients de determinades entitats bancàries, almenys al principi. Paulatinament aquest servei s’anirà implantant per a la resta de bancs.

Tècnicament, el maquinari extra que us he esmentat abans de passada i que hauran d’incorporar els nous Nokia consisteix en un xip de tipus NFC (Near Field Communication), una variant de l’RFID que permet comunicacions a molt poca distància, de centímetres. Així, no es pateix la inseguretat de tenir senyals de ràdio amb informació sensible (números de compte bancari, PIN’s,…) que es puguin captar a uns quants metres de distància.

Naturalment, i a més del sistema de pagament en si, els usuaris comptaran també amb una sèrie de serveis afegits amb els quals podran controlar el saldo dels seus comptes, realitzar transferències des del telèfon, i rebre alertes de, per exemple, quan s’ha efectuat una transacció des dels seus comptes corrents.

Visa, però, no només es lliga a un fabricant: també ha anunciat la futura aparició d’un programari per a Android que permetrà realitzar els pagaments als telèfons que disposin del maquinari apropiat, així com els serveis que se’n desprenen (els que acabem de comentar) i un servei de geolocalització de comerços que acceptin el pagament per mòbil. Això vol dir que si ens trobem al mig de qualsevol lloc, podrem accedir als serveis proporcionats per Visa per a saber quines botigues ens permeten pagar amb el telèfon.

La pregunta que ens pot sorgir ràpidament és: substituirà això a la tarja de crèdit o fins i tot als diners en efectiu? La resposta és que a curt i mitjà termini no, i que a llarg termini serà complementari amb les tradicionals targes. Els diners en efectiu? qui ho sap, el futur a molt llarg termini és sempre molt borrós.

De fet, si us atureu a pensar-ho, hi va haver qui va dir en el seu moment que les targes de crèdit acabarien amb els diners en efectiu, i mireu com estem avui en dia. Si, gairebé tothom va amb targes de crèdit, però també es porta normalment una petita quantitat en efectiu per pagar coses com el diari, un cafè o un paquet de tabac. És el que es coneix habitualment com a micropagaments, aquests pagaments que per la comissió que estableix una tarja, no val la pena fer-los, almenys per al venedor.

Doncs bé, com que el telèfon és quelcom que portem sempre a sobre, es pensa que pot ser una bona eina per als micropagaments, quelcom que dependrà sempre de les comissions que imposin bancs, caixes i les mateixes operadores de pagaments electrònics (Visa, MasterCard i totes les altres). I, sabent com són aquestes entitats, penso que aquesta fórmula només s’imposarà per abonar les quantitats més petites a molt llarg termini si és que s’arriba a imposar.

I aquí, quan ho veurem tot això? Fa de mal dir, la veritat, però de moment l’Estat Espanyol no entra en els plans de proves pilot per a Visa, que ha donat a conèixer que aquestes es realitzaran a Austràlia, França, Brasil, Taiwan i Regne Unit. Desconec el perquè de l’elecció i a quin ritme aniran les proves. Calendari d’implantació definitiva no sembla que n’hi hagi, però bé deuen tenir quelcom en ment.

Personalment, calculo que podríem començar a veure les primeres proves pilot a casa nostra cap allà al 2010 (sense descartar algun intent puntual el mateix any vinent), i una implantació massiva començant a cavall entre el 2011 i el 12.

Pel que fa als altres fabricants de telèfons mòbils, encara no he vist cap manifestació explícita d’interès en aquest particular, però degut a la seva importància, no dubto que els Sony Ericsson, LG o Samsung no trigaran en posar-se les piles juntament amb els rivals de Visa (MasterCard, Diners Club,…), que tampoc volen que aquesta els passi la mà per la cara en el que està cridat a ser el sistema de pagaments més novedós i amb més possibilitats de creixement en el futur.

* Malgrat que aquesta denominació només al·ludeix a una empresa concreta proveïdora d’aquests serveis de pagament electrònic quan n’existeixen d’altres com poden ser American Express o MasterCard, ha passat al llenguatge oral com a sinònim de tot el conjunt d’aquests mètodes de pagament, tal i com la denominació bambes que fa referència al calçat esportiu, ve d’una marca de sabatilles esportives.

Després de mesos d’espera, retards i expectació, ja tenim entre nosaltres el primer terminal de telefonia equipat amb la plataforma Android de Google, una plataforma que inclou el sistema operatiu basat en GNU/Linux, l’accés als serveis de la mateixa Google, i l’anomenat “middleware”, els programes necessaris per fer tasques com l’enviament, recepció i gestió dels missatges SMS i d’altres. L’HTC G1 serà distribuït inicialment per T-Mobile als Estats Units per passar més tard a la Gran Bretanya i a principis del 2009 a altres països de l’Europa continental, i a Taiwan alguna operadora ja ha demostrat el seu interès per introduir-lo.

Tot i l’expectació que ha generat, l’aparició d’aquest mòbil ha provocat algunes crítiques que no s’esperaven. Per exemple, pel fet que el seu pes no és el que es pugui dir menyspreable, que el seu disseny és antiquat o que simplement és una còpia de l’iPhone d’Apple.

Jo sempre tendeixo a valorar en positiu allò que em ve, així que m’estalvio comentaris per aquesta banda (i més que res, també perquè no he tingut aquest mòbil a les meves mans), i passo a enumerar-vos les funcionalitats i possibilitats d’aquest telèfon.

Abans que res, dir-vos que la plataforma Android es basa en Linux, restant oberta a la participació de fabricants de telèfons, operadores, proveïdors de serveis i programadors. Al contrari que les plataformes GNU/Linux que han sorgit fins ara en l’ecosistema mòbil, vinculades a un fabricant en concret, a aquesta s’hi poden afegir tots els actors del sector que vulguin. Motorola havia tret la seva plataforma Linux, Nokia també tenia la seva per als Internet Tablet, la japonesa ACCESS recollint el testimoni de Palm, també disposa d’una plataforma Linux, però al dependre totes elles de fabricants concrets de terminals, la resta de la competència no les ha adoptades. Android, en canvi, té més aparença de ser realment obert a qualsevol fabricant que vulgui formar-ne part ja que depèn d’algú imparcial -en principi- com ho és Google.

Resulta curiós que el model de comercialització de l’aparell hagi estat, finalment, el mateix que amb l’iPhone d’Apple: la cessió en exclusiva a una única operadora per a què l’exploti, amb un contracte de mínims. L’escollida ha estat l’alemanya T-Mobile (que també opera als Estats Units) i el seu preu de venda són 179 dòlars amb un contracte de dos anys i una limitació de les dades que es podien descarregar fixada inicialment a 1 GB. I que sembla ser que ara s’està reconsiderant. Del fabricant, la companyia taiwanesa HTC, diuen que disposa del catàleg de telèfons mòbils més complet després de Nokia, la líder indiscutible en aquest segment.

Passant ja al terminal en si, globalment presenta un aspecte força elegant, amb una gran pantalla tàctil al davant sota la qual hi ha els quatre botons que ens permeten atendre una trucada o efectuar-la, penjar el telèfon, anar a la pantalla inicial o retrocedir a l’anterior des d’on estiguem. Sota la pantalla s’hi amaga un complet teclat qwerty que ens serveix per picar textos i que es disposa transversalment, havent de girar el mòbil noranta graus en sentit antihorari per poder fer-lo servir.

Per desbloquejar el terminal no emprarem el tradicional PIN de quatre números, sinó que usarem un curiós joc en el que es tracta de fer formes unint nou punts situats en una graella de tres per tres.

Un cop hàgim entrat al sistema del mòbil, sembla ser que una de les primeres accions a dur a terme serà introduir el nom d’usuari i la contrasenya del nostre compte Google, el que ens dona accés al correu electrònic Gmail, el calendari i la resta de serveis en línia. Des de la llibreta de contactes fins al correu electrònic, totes les dades residiran en principi a Internet, pel que allò que modifiquem des del nostre terminal, ho tindrem disponible a l’ordinador i viceversa. És clar que, llavors, sorgeix el dubte: i què passa si volem consultar quelcom estant fora de cobertura? Sens dubte caldrà que aquest telèfon s’acosti més cap a les nostres latituds per poder-li ficar ma i examinar-lo a veure com rutlla tot el tema de l’emmagatzematge de dades.

Un avantatge de tenir totes les nostres dades al núvol de la Xarxa és que si el nostre terminal s’espatlla o es perd, nosaltres no perdem cap mena de dada i tampoc depenem de cap còpia de seguretat ni hem de pensar en la necessitat de fer-les.

Juntament amb les aplicacions abans esmentades, tenim també un accés directe als vídeos de YouTube, i podem usar el sistema de mapes i geoposicionament de Google, el qual inclou la funcionalitat Street View que ens permet realitzar “passejades” virtuals pels carrers de les ciutats més importants dels Estats Units i d’Europa, amb una visió de 360 graus dels carrers per on anem passant.

Pel què s’ha dit del navegador web, aquest podria ser una versió optimitzada de Chrome, el programa per a Windows que es va alliberar fa poques setmanes. Tot i que encara no hi ha una compilació oficial d’aquest per a sistemes Linux, és probable que si n’existeixi una versió prèvia per als telèfons mòbils amb Android.

Seguint el camí marcat per Apple, la distribució d’aplicacions per a aquesta plataforma s’ha centralitzat en l’Android Market, un equivalent a l’App Store que tant d’èxit ha tingut per a l’iPhone i l’iPod Touch. La distribució de música també es fa de forma centralitzada gràcies a una aplicació d’Amazon.com que ens permet descarregar fitxers MP3 que no estan subjectes a proteccions DRM, amb el que els podrem gravar en altres dispositius.

Aprofitant el llançament d’aquest primer terminal, Google també ha anunciat la futura publicació d’un bloc en el qual s’informarà sobre les novetats en serveis i aplicacions tant per a aquest terminal en concret com per als altres telèfons que surtin posteriorment basats en Android. Aquest bloc durà el títol de “Google on Android”.

També per als programadors que vulguin desenvolupar aplicacions per a aquesta plataforma han estat presentades novetats, en concret la primera versió definitiva del SDK de desenvolupament, del qual fins ara només n’hi havia versions beta prèvies.

Encara trigarem en veure a les botigues de prop de casa aquest o altres dispositius funcionant amb Android. El que de veritat caldrà veure és si el sistema operatiu és realment emprat pels constructors de telèfons i, per tant, si aquesta es converteix en una plataforma que pugui rivalitzar realment de tu a tu amb Symbian o Windows Mobile.