Planet La Dragonera

Un espai de la PDC 2008 amb banderola dedicada a la nova plataforma de Microsoft

Darrera d’aquest nom s’hi amaga una nova plataforma informàtica de la companyia de Redmond, res comparable al què hem vist fins ara en el terreny dels sobretaules, o sigui, el Windows de tota la vida.

I és que Azure (fins ara conegut amb el malnom de Windows Cloud tal i com el va presentar Steve Ballmer) no serà un sistema operatiu per instal·lar a l’ordinador, sinó que constituirà una plataforma per a què els programadors allotgin els seus programes que es faran servir des d’Internet a través d’un navegador. I qui els farà servir? si, ara si, seran els usuaris.

Per fer-nos una idea, el que proporciona Microsoft és la base que hi ha en aplicacions com, per exemple, Google Docs, el processador de textos, full de càlcul i programa de presentacions que els internautes poden fer servir en línia.

Mentre que Google dóna un producte tancat, una sèrie d’aplicacions que els usuaris poden emprar després de donar-se d’alta, Microsoft en dóna un d’obert (no en el sentit que sigui programari lliure i que en puguem veure les entranyes), en el qual qualsevol programador pot instal·lar-hi les seves aplicacions.

La presentació en societat d’aquest nou producte es va fer a la PDC (Professional Developers Conference) 2008, i va ser un dels nombrosos i interessants anuncis que la companyia de Redmond va fer en aquest acte dirigit eminentment als professionals de la informàtica i, més concretament als programadors malgrat que també a la premsa. Juntament amb aquest, Windows 7 i Office 14 també han avançat algunes de les seves novetats en aquesta reunió.

Windows Azure funcionarà com un “servei hostatjat“, el què vol dir que l’usuari final o el programador no el podrà instal·lar en una màquina seva, sinó que en contractarà els serveis a Microsoft com si fos un servidor web. A partir d’aquí, si que s’hi podran instal·lar aplicacions concebudes especialment per a aquest sistema.

Un exemple de com poden lluir les aplicacions Azure

Bona noticia per als programadors: no hauran d’aprendre una gran quantitat de nous conceptes o noves eines, ja que segons afirma Microsoft, es treballarà amb les eines de sempre a les que tan sols s’hi afegiran unes llibreries i utilitats extres, i els coneixements adquirits en altres eines de la companyia de Redmond seran aprofitables per a aquesta nova plataforma.

De fet, ja estan a la seva disposició els SDK’s (Software Development Kit, peces de programari que permeten desenvolupar aplicacions que interactuïn amb el sistema) per a descàrrega gratuïta. Les eines amb les que es podrà desenvolupar són l’entorn Visual Studio, .NET, i SQL Data Services.

Pel que fa als usuaris, aquests gaudiran de les noves aplicacions a través d’un navegador web, tal i com la resta d’aplicacions en línia d’altres productors de programari centrat en la Web 2.0 com la mateixa Google. Aquest navegador continuarà sent l’Internet Explorer, ja que el sistema operatiu desktop (Windows XP, Vista, 7 i els seus successors) no desapareixerà tal i com l’entenem ara; tot i que hi ha veus que així ho pronostiquen, l’opinió de Microsoft no és aquesta.

Així, per a Microsoft hi haurà aplicacions que es continuaran executant en local (a més que serà necessari un sistema operatiu per arrencar la màquina i arribar a connectar-se a Internet) i altres que ho faran íntegrament a través d’Internet. I, fins i tot, un tercer grup que tindran ambdues capacitats (cas de l’Office 14).

Un gran avantatge d’aquest sistema és que els programadors no s’hauran de preocupar per les instal·lacions de la seva aplicació, per provar configuracions o per crear un sistema que sigui escalable (que es pugui anar ampliant de forma dinàmica a mesura que es van necessitant més i nous recursos), ja que tot això quedarà en mans de Microsoft i de l’adquisició de més recursos.

El tema de l’escalabilitat no preocupa gaire als usuaris finals, ja que normalment una aplicació es fa anar en una sola màquina, i fins i tot tampoc a les petites empreses, ja que si no hi ha només una màquina, en són dues o tres com a molt. Són les mitjanes i -especialment- les grans empreses, les que s’han de preocupar més per aquest tema.

Com he explicat abans de forma breu, la capacitat d’escalabilitat d’un sistema o d’una aplicació consisteix en la capacitat que té aquest per adaptar-se al flux canviant de volum de feina, essent ampliat sense que això signifiqui una pèrdua de qualitat de servei. S’aplica tant al maquinari com al programari, i en un sistema en línia com el que proposa Microsoft hauria de ser tan simple (i així ho afirmen des de la companyia de Redmond) com adquirir més recursos en els servidors per cobrir la demanda.

De moment, Windows Azure funcionarà en fase de proves a un centre de procés de dades (CPD) situat als Estats Units, però els plans són els d’estendre la infraestructura de forma transparent arreu del món a mesura que la nova plataforma es vagi consolidant. Que jo sàpiga, Microsoft no ha fet públiques dates de l’expansió ni de finalització de la fase beta.

Si sou programadors i esteu interessats en accedir-hi, lamento dir-vos que si bé la pre-inscripció és gratuïta, la vostra comanda serà posada a la cua d’espera, la qual (com bé us podeu imaginar) és llarga.

Un lloc força interessant i complet per informar-se amb tot luxe de detalls és el bloc oficial de la PDC 2008 en castellà (no disposo de l’adreça de la versió anglesa), en el qual hi podreu trobar totes les novetats de Windows Azure especialment pensades per als programadors que hi estiguin interessats. Així, es repassen per exemple els tipus de dades amb els que es poden treballar o els serveis d’emmagatzematge que proporciona.

Tampoc penseu que el concepte que ha presentat Microsoft és del tot nou i revolucionari; de fet, aquelles empreses que ens ofereixen servidors virtualitzats en els quals hi podem instal·lar tot el que vulguem, ja fan una mica aquesta funció. Amazon (si, la mateixa que ven llibres a través de la xarxa) té un producte anomenat EC2 (Elastic Compute Cloud) que bàsicament consisteix en un servidor virtual ampliable (escalable) que podem contractar i gestionar com a administradors de sistema per instal·lar-hi les nostres aplicacions en línia.

El futur de la informàtica comença a apuntar cap al núvol d’una forma molt poderosa, malgrat que continuarem necessitant sistemes operatius d’escriptori com el Windows (XP, Vista, 7,…), GNU/Linux, Mac OS X, Solaris o qualsevol altre, que ens doni els aplicatius bàsics i els elements que ens permetin connectar-nos a la Xarxa i “estirar” aquestes aplicacions d’Internet.

Ja us en vaig parlar fa una mica més de dos mesos d’aquest navegador web per a dispositius mòbils, coincidint amb la publicació de la primera beta, però aquesta segona revisió presenta interessants novetats.

Opera Mobile és un navegador web per a telèfons mòbils que segueix l’estela del Safari d’Apple que podem veure a l’iPhone i l’iPod Touch d’oferir a l’usuari les mateixes pàgines web que pot veure en un ordinador de sobretaula o portàtil, adaptades a la petita pantalla d’un telèfon i sobre les quals s’hi pot fer zoom per ampliar la part que vulguem.

Encara ara, la majoria dels dispositius mòbils tenen un navegador web que no pot carregar correctament les pàgines web que es veuen en un navegador convencional com l’Internet Explorer o el Firefox, pel què aquests programes detecten les pàgines preparades per a dispositius mòbils que els presenta el servidor web del lloc que consulten. Aquesta és la tendència que ha imperat durant els darrers anys, però la versió mòbil de Safari ha sacsejat aquest panorama.

L’entrada d’Apple al mercat dels dispositius mòbils va agafar per sorpresa totes les empreses que hi participen, que encara duen molt de retard en el terreny de la navegació web. Opera és potser la que està més avançada d’aquest grup, no en va és la líder en aquest segment. Microsoft, per la seva banda, disposava del projecte Deepfish que va cancel·lar fa poc, l’objectiu del qual era crear un navegador que superés al Safari d’Apple. Si bé aquest projecte no s’ha acabat materialitzant en un producte comercial, de ben segur que podrem veure les tecnologies que s’han creat per a ell implementades en la propera versió mòbil de l’Internet Explorer.

Opera Mobile 9.5 beta 2 permet fer zoom sobre qualsevol part de la pàgina, ens permet afegir una adreça als preferits i gestionar-los, compleix amb tots els estàndards marcats pel W3C, i inclou l’eina de “debug” Opera Dragonfly entre altres novetats. Però allò principal és la inclusió de compatibilitat amb els Widgets d’Opera.

Els widgets són petits programes que realitzen una tasca determinada i molt concreta, recuperant per als entorns gràfics la filosofia de les ordres en línia de comandes tradicionals del Unix (fes una cosa i fes-la bé). Les empreses que primer van apostar pels widgets foren la mateixa Opera per als seus navegadors de sobretaula, Yahoo!, Apple i Microsoft. Aquestes dues últimes han incorporat aquest concepte als seus sistemes operatiu Mac OS X i Windows Vista, mentre que Opera els ha tancat en el seu navegador però amb l’avantatge de ser multiplataforma.

Habitualment, un widget ens dona una informació o funcionalitat molt concreta, com ara la predicció meteorològica per a una ciutat (tot i que pot ser la que nosaltres escollim), els darrers titulars de la premsa, o bé l’estadística d’ús de la CPU a l’ordinador.

Google ha dut aquest concepte a la seva disponibilitat en línia, permetent que ens puguem configurar la nostra pròpia pàgina d’inici a base de posar-hi widgets disponibles online.

La filosofia dels widgets de l’Opera Mobile 9.5 beta 2 és la mateixa que per al navegador de sobretaula, i el seu ús ens permetrà situar una icona d’accés directe a les nostres aplicacions o serveis preferits directament al menú principal del telèfon.

Una altra novetat destacable d’aquesta segona beta és la seva disponibilitat per al sistema operatiu Symbian a més del Windows Mobile, que és l’únic que teníem fins ara. Aquest és un pas important, car Symbian és ara per ara el sistema operatiu més usat en telefonia mòbil, i tot i l’auge de l’iPhone o l’entrada en escena de l’Android de Google, aquest liderat no es veu amenaçat.

M’estranyava que Opera no hagués llançat ja d’entrada una beta per a Symbian, ja que és el seu “feu”: els usuaris de Windows Mobile disposen de l’Internet Explorer mòbil, mentre que els posseïdors d’una BlackBerry o un iPhone tenen les seves solucions propietàries. Potser és la feblesa de l’Internet Explorer mòbil, molt inferior als seus competidors, el què ha fet primar el desenvolupament de la versió per a Windows de l’Opera Mobile 9.5 .

Tot i la disponibilitat per a Symbian, encara hi trobo una fallada: només està disponible per als telèfons que emprin l’interficie UIQ, el que el lliga a la gamma de telèfons de Sony Ericsson. La principal interfície gràfica, la S60 només es troba suportada en aquesta nova beta a nivell de desenvolupador, en l’SDK. Aquesta és la que empra Nokia i, per tant, la més usada arreu del món.

Aquest petit inconvenient és temporal, ja que la versió definitiva d’aquest browser ha de veure la llum per a Symbian amb les seves dues principals interfícies gràfiques.

A més d’aquest navegador, Opera Soft disposa d’una altra solució per a telèfons mòbils, Opera Mini, el funcionament de la qual difereix del d’Opera Mobile. Si aquest darrer es dirigeix a Smartphones amb certa potència i pantalles més aviat grans (per a formar part d’un telèfon, s’entén), Opera Mini es dirigeix als usuaris de telèfons mòbils més aviat “normalets”.

A més, Opera Mini és un conjunt de programari més servei: per una banda tenim el programa en sí mateix, que descarreguem i instal·lem al nostre ordinador. Aquest ve amb un proxy preconfigurat, de manera que cada vegada que fem la petició per consultar una pàgina web, aquesta no serà enviada directament al nostre telèfon, sinó que abans serà preprocessada en els servidors d’Opera i llavors enviada al nostre telèfon en un format que pugui ser còmodament vist a la nostra pantalla.

L’Opera Mobile és diferent en tant que no empra servidors intermitjos, sinó que descarrega directament la pàgina web per a renderitzar-la. Igual que amb el Safari de l’iPhone, no empra cap protocol específic destinat a dispositius mòbils, sinó que fa servir el mateix codi HTML que qualsevol altre navegador web com Firefox o Internet Explorer que puguem usar en un ordinador de sobretaula. Això és la tendència que dins de poc (un parell d’anys) s’haurà imposat totalment.

Aquest avançament es produirà gràcies sobretot a la paulatina imposició dels dispositius amb interfície multitàctil, que gaudeixen d’una gran pantalla que els permet mostrar còmodament les pàgines web renderitzades. Apple n’ha estat també el decà amb l’iPhone, però la resta de fabricants n’han seguit l’estela: HTC, Samsung i darrerament Nokia, l’entrada de la qual en aquest segment ha estat molt esperada.

En definitiva, poc a poc es fa realitat aquell somni que molts hem tingut al llarg dels darrers anys de poder gaudir de la mateixa web que tenim a l’ordinador, també en el telèfon mòbil.

La companyia creada per Bill Gates sembla que hagi anat un xic perduda durant els darrers anys amb tot el boom d’Internet i la Web 2.0, malgrat que sigui considerada juntament amb Google i Yahoo! una de les tres principals empreses d’aquest sector. La nova revolució del “cloud computing” (computació en núvol, literalment) és al seu torn un nou repte per a Microsoft, que si no l’enfronta correctament pot significar el principi de la fi de l’ampli domini del que disposa avui en dia en el sector informàtic, però que si ho fa adequadament, pot allargar aquest domini encara uns quants anys més.

És per això que, de la mateixa manera que amb el futur Windows 7, el sistema que està cridat a ser el successor del Windows Vista, Microsoft ja ha donat senyals del que serà la seva aposta en el sector del cloud computing, Windows Cloud, malgrat que de moment només són unes lleus indicacions de la seva existència i del que podria ser. Per tenir-ne més dades ens caldrà esperar a finals de mes, a l’encontre professional per a desenvolupadors de la companyia de Redmond.

Però, per començar, ens podríem preguntar què és això del famós “núvol”. Bé, doncs res més senzill: si amb els sistemes informàtics tradicionals sabíem perfectament on teníem les dades (al disc dur local), amb les aplicacions en línia pròpies de la Web 2.0 no ho sabem, només coneixem que estan a alguna banda d’Internet, aquesta xarxa que uneix milions d’ordinadors arreu del món i que podríem considerar com una teranyina o un núvol (i d’aquí el terme) de màquines interconnectades. Així doncs, el núvol (en anglès cloud) conté les dades en algun lloc que desconeixem.

La reina indiscutible d’aquest núvol és Google, que disposa de diverses aplicacions/serveis per a l’usuari emmarcats en la Web 2.0, és a dir, que s’utilitzen estant connectat a Internet: Apps (processador de text, full de càlcul, presentacions), Gmail (correu electrònic), calendari (Calendar), publicació de planes web personals (blocs mitjançant Blogger) i un llarg reguitzell a més. Així que l’objectiu està clarament definit per a la multinacional de Steve Ballmer: fer caure la corona de rei de la Web 2.0 del cap de Google per passar a cenyir-se-la ella mateixa.

L’existència de Windows Cloud fou revelada per Steve Ballmer fa pocs dies en dos actes diferents realitzats a Europa, però com he comentat abans no se n’ha donat cap mena de detall tècnic tret de que probablement funcionarà emprant Silverlight, l’entorn d’execució d’aplicacions web multimèdia equivalent a les apostes d’Adobe i Sun Microsystems en aquest camp, el que tancarà aquest entorn bàsicament en Windows.

Una cosa que si s’ha pres com a segura és que terceres parts podran construir aplicacions per a aquest sistema en línia basant-se en toolkits .NET, un altre dels estàndards de Microsoft. Amb aquesta informació em permeto deduir que aquest Windows Cloud vindrà a ser com una mena d’escriptori en línia, un entorn que obrirem en el nostre navegador (i eventualment des d’altres aplicacions de la mateixa Microsoft) i usarem com el Windows instal•lat en local però amb certes limitacions. La compatibilitat, naturalment, ho serà per als productes de la mateixa companyia, és a dir, que només es podrà usar des d’un sistema Windows amb navegador Internet Explorer, i des del Mac OS X com a màxim. Linux dieu? siguem seriosos… que estem parlant de Microsoft!

No serà tampoc el primer producte d’aquesta mena que podem trobar a la xarxa: eyeOS és un desenvolupament pioner i líder en aquest segment, que ens permet tenir a la nostra disposició un complet escriptori en el nostre navegador, amb aplicacions i els nostres fitxers que podem intercanviar amb el sistema local. A més, eyeOS és un desenvolupament realitzat a Catalunya per catalans que triomfa arreu del món gràcies a la Web 2.0 .

Ni tan sols per a la mateixa Microsoft és la primera experiència; tothom esmenta el servei Live Mesh, que ens permet sincronitzar fitxers de diversos dispositius a través d’Internet. És un servei que deu ser pràctic (personalment no l’he fet servir) i pot ser un punt de partida per a Windows Cloud, però si aquest darrer és realment un escriptori en línia, sobrepassarà i de molt el que ofereix Mesh, per tant no entenc com és que se’l cita com a un precedent directe quan és clarament molt més limitat que el que hauria de ser Cloud.

Segons el meu parer, Windows Cloud serà una extensió a la xarxa del mateix sistema operatiu desktop i també de l’Office, però no crec que permeti prescindir d’aquest darrer paquet per treballar. Perquè? doncs ben simple: perquè Microsoft es guanya la vida venent aquest programa.

També imagino que tindrem dues modalitats de Windows Cloud: una ben bàsica amb poques funcionalitats que serà gratuïta per a tots els públics i una altra en règim de lloguer per a empreses, suportada en els mateixos servidors de Microsoft.

I serà aquest el successor de Windows Vista? No, aquest serà Windows 7. Una cosa és el sistema operatiu de la màquina de sobretaula (Windows XP, Vista o el futur 7), i una altra és el programari que s’hi executa a sobre, que en aquest cas poden ser els serveis que proporcionarà Windows Cloud a més de l’Office o els vídeojocs que tinguem. El que sí fora possible és que algunes de les aplicacions que tradicionalment s’executen en local, passin a fer-ho des de la Xarxa, com ara el processador de text o el classificador de fotografies, i que les dades passin a estar emmagatzemades a Internet.

L’acte de finals de mes en el que us he dit abans que es revelaria més informació sobre Windows Cloud és la PDC (Professional Developers Conference), un encontre anual per a desenvolupadors. Al tenir un públic professional i altament qualificat, és lògic que es reservin grans anuncis per a fer-los en aquesta trobada, i aquest és el cas no només del que acabem de comentar, sinó també del Windows 7, del qual se’n lliurarà una primera versió prèvia als assistents.

A partir d’aquesta data, de finals d’octubre, podrem doncs conèixer més detalls sobre el futur de la microinformàtica. No en va, i malgrat l’avanç que està experimentant el programari lliure en general i GNU/Linux en particular, Microsoft encara és el nom propi de la industria, el que d’una manera o altra marca el futur a curt/mitjà termini de cap a on va la microinformàtica.