Planet La Dragonera

La companyia de la poma mossegada va presentar aquest passat dimecres dia 10 una nova revisió de la seva reeixida saga de reproductors MP3/MP4 iPod, i una nova versió del programari que els acompanya en els PC’s amb Windows i els Macintosh amb Mac OS X: l’iTunes 8.

Per poc nombroses que siguin i per superficials que semblin, les novetats que Apple va introduint en els iPod’s sempre desperten interès entre els usuaris i creen escola entre els seus rivals, que intenten imitar la companyia de Cupertino o, simplement, la copien directament. En aquest cas, pot donar la sensació que les novetats introduïdes a la família iPod són menors, però jo ja us puc ben assegurar que no manquen d’interès.

Comencem per l’iPod Touch, al qual m’atreveixo a definir com “l’iPhone sense funcions de telefonia“, ja que és l’únic que li manca per igualar-se al terminal de telefonia d’Apple. Sóc posseïdor d’una d’aquestes petites meravelles, i us puc ben assegurar que m’encanta el seu rendiment i la claredat de la pantalla. L’única pega que li trobo és que et lliga indefectiblement amb l’iTunes i, per tant, a Windows o a Mac OS X.

El tema no manca d’importància, doncs els usuaris de GNU/Linux es trobaran amb problemes si volen usar un d’aquests aparells (tot i que hi ha programari que ho facilita), i usuaris d’altres sistemes més minoritaris encara, ho tindran molt més pelut si no impossible. Enfront d’això, qualsevol altre MP3 o MP4 et permet treballar-hi com si fos una unitat de disc extraïble.

El nou iPod Touch presenta un perfil més arrodonit i lleuger que la primera generació, a més de ser també més petit. La pantalla és de cristall, de 3,5 polzades i inclou connexió WiFi 802.11 b/g.

La novetat més destacada és la inclusió d’un altaveu a l’aparell, de manera que a partir d’ara també podrem escoltar la nostra música sense haver de necessitar d’uns auriculars. Molt útil per a trobades amb els amics o per a festes improvisades. També s’inclouen uns controls de volum externs, de manera que no haurem d’accedir a l’interfície d’usuari tàctil per pujar o baixar el volum de la música.

A això li hem d’afegir la nova funcionalitat Genius, de la qual en tornaré a parlar amb més profunditat quan em refereixi a l’iTunes 8. Aquesta ens permet crear una llista de reproducció de manera automàtica a partir d’una cançó, disposant d’aquesta manera d’un “disc-jockey” aleatori.

La bateria ha estat un altre dels elements millorats, permetent ara fins a 36 hores de reproducció ininterrompuda de música i 6 de vídeo.

La interfície d’usuari es renova, fent-se més elegant i senzilla, i s’inclou el programari de connexió que ens permet captar dades dels sensors que inclouen algunes de les sabatilles esportives de la companyia nord-americana Nike dins el marc del programa Nike+iPod, i que ens faciliten la recepció de dades al nostre reproductor d’Apple com ara els quilòmetres que hem recorregut fent footing i quant temps hem trigat en fer-ho.

El preu d’aquesta petita meravella és de 219 € per al model de 8 GB., 279 per al de 16 i 369 € per al de 32 GB, i la seva disponibilitat és immediata a través de l’Apple Store en línia i dels centres autoritzats Apple o les grans superfícies en les quals es troben productes de la companyia de la poma mossegada.

iPod Nano

El més prim dels iPod’s s’aprima un xic més i amplia la gamma cromàtica en la qual estava disponible fins a nou llampants colors.

La carcassa presenta formes arrodonides, com el Touch, i està feta en alumini amb la pantalla de cristall. També inclou la tecnologia Genius abans esmentada, que sembla voler ser una de les senyes d’identitat de la nova generació d’aparells multimèdia d’Apple.

Una tecnologia que ha heretat de l’iPod Touch i de l’iPhone és l’ús d’un acceleròmetre per conèixer la posició de la pantalla, ja que amb aquest exemplar de Nano la podrem veure de forma vertical o apaïsada segons fem girar el reproductor. Això ens ajudarà a veure més còmodament continguts de vídeo. A joc amb això, a la interfície d’usuari (que també es veu retocada) s’hi ha inclòs el mode Cover Flow, que igual que en els aparells tàctils d’Apple, ens permet navegar entre les portades dels nostres discos i vídeos com si els estiguéssim veient en un prestatge físic.

Aquesta nova generació de l’iPod Nano ja es troba disponible a la botiga en línia d’Apple així com en centres autoritzats per a la seva distribució, a uns preus que van dels 139 € del model de 8 GB. als 189 del model de 16 GB.

La resta de models d’iPod de la companyia de Cupertino (Classic i Shuffle) no pateixen cap canvi, malgrat que amb el que he vist, em sembla que ja se el que es presentarà a la propera conferència de premsa que organitzi Apple.

iTunes 8

El programari de reproducció multimèdia i gestió de continguts digitals de la companyia de la poma no varia excessivament tret de la funcionalitat Genius que us he esmentat abans. Aquesta consisteix simplement en la possibilitat de que sigui el mateix programa qui ens crei una llista de reproducció a partir d’una única cançó, seleccionant de la nostra biblioteca de l’iTunes les peces que s’assemblin més a l’escollida. És, doncs, una bona forma de refrescar-nos la memòria sobre música que tenim al programa i que potser la tenim bastant oblidada.

I no només fa això, sinó que també es connecta als servidors d’Apple per a recomanar-nos música de la iTunes Store que, segons la que hàgim escollit per a generar la llista de reproducció, el sistema pensi que ens pot interessar adquirir. Una bona estratègia de màrqueting i vendes? segurament, però no me’n negareu la part pràctica ;-)

Per a fer el creuament de dades que dona lloc a l’elecció de les peces afins, iTunes envia als servidors d’Apple una sèrie d’informacions sobre les nostres preferències musicals. Aquest enviament es fa, segons afirma la companyia, de forma anònima.

Estic ben segur que aviat hi haurà gent que dubti de si aquest enviament d’informació es fa realment de manera anònima i, per tant, es posarà a estudiar-ho analitzant els fluxes de dades que es bescanvien entre els ordinadors amb iTunes i els servidores d’Apple. Hi ha molta gent preocupada per la privacitat de les nostres dades que es dedica a realitzar aquesta mena d’estudis de forma desinteressada en la majoria dels casos, així que dins d’unes poques setmanes tindrem la constatació de si efectivament, el nostre anonimat queda sa i estalvi amb l’ús del nou iTunes 8.

A banda d’això, el nou programa d’Apple ens proporciona una nova forma de navegar entre la nostra discoteca, exhibint les portades dels discos que hi tenim en forma de parrilla. Un nou mode de visualització gràfica ens presenta vistosos efectes en pantalla que varien d’acord al ritme de la música que s’escolta en cada moment.

iTunes 8 ja pot ser descarregat de forma gratuïta des del lloc web d’Apple per a Windows XP Service Pack 2 o superior i Mac OS X 10.4.9 o superior. El suport per a Windows 2000 ja ha estat deixat només fins a la branca 7.x del programa.

No hi ha cap mena de dubte en aquest moment que des del dia que es va presentar el primer iPhone, l’estratègia de mercat d’Apple per al seu telèfon mòbil ha variat substancialment, passant d’un enfocament gairebé exclusiu per a l’usuari final fins prendre un rumb en el qual l’usuari corporatiu és també un objectiu directe.

Aquest canvi s’ha materialitzat en bona part gràcies a la decidida aposta que empreses externes a Apple com SAP (una de les primeres fabricants de programari del món) han fet per portar les seves aplicacions empresarials al telèfon de la companyia de Cupertino. I precisament esmento a SAP perquè no fa gaire va anunciar que estava desenvolupant una aplicació per a l’iPhone.

Però avui no vull parlar de SAP, sinó de Citrix, una altra empresa molt coneguda entre els ambients empresarials gràcies a les seves solucions d’execució remota d’aplicacions residents en servidors Windows.

De fet, i un cop coneguda la història d’aquesta companyia, podem veure com el concepte de servidor de terminals fou inventat materialment per aquesta empresa que té la seva seu central a Florida (Estats Units), i adoptat posteriorment per Microsoft per a la creació del Windows Terminal Server Edition.

Però deixant de banda la història i tornant al present, Citrix va mostrar recentment en un acte realitzat a Austràlia un programari que permet la connexió a servidors de terminals Windows des de l’iPhone, de manera que podem treballar amb l’escriptori del sistema operatiu de Microsoft des del nostre telèfon Apple.

Les dimensions de l’escriptori es veuen en les imatges adaptades a la mida i resolució de la pantalla de l’iPhone, que si bé ofereix una gran qualitat, evidentment no és tan còmoda com la d’un ordinador portàtil o de sobretaula.

Tot i que l’“invent” s’ha venut com una forma d’executar Windows a l’iPhone, el fet cert és que l’explicació amb la que ens hem de quedar és que es tracta d’una cosa semblant a un client VNC, que permet simplement la visualització de les imatges que ens proporciona l’escriptori del Windows en el nostre iPhone. En realitat, qui s’endú la càrrega de l’execució de tots els programes és el servidor.

Aquelles persones que hagin d’interactuar amb grans aplicacions de gestió empresarial que no tinguin client per a dispositius mòbils trobaran en aquesta aplicació un aliat molt interessant. Tot i això, de moment no han transcendit més detalls com preu o futura disponibilitat.

Poc podien imaginar-se a la seu d’Apple a Cupertino (una bucòlica ciutat de tamany mitjà situada prop de la costa californiana) que als seus fills predilectes, els Mac (amb el permís de l’iPod i l’iPhone) els sortirien com qui no vol la cosa uns germans que ni els han buscat ni els han desitjat. A Apple sempre han estat gelosos de mantenir tot el seu maquinari i programari en el més estricte i absolut control, i una bona mostra d’això és que quan Steve Jobs va tornar a la companyia el 1996 després de “l’espantada” de John Sculley, el primer que va fer fou finiquitar el programa de llicència del Mac OS que va permetre durant un temps la creació de clons oficials dels Mac. Però mercès al canvi de xips de la plataforma PowerPC a la Intel, a un grup de hackers nord-americans molt curiosos i treballadors, i a l’atreviment d’una companyia integradora, avui podem tornar a gaudir d’un clon dels Macs. Vegem com és això.
És precisament aquest canvi de plataforma que he esmentat el que, almenys en teoria, hauria de permetre executar el Mac OS X en un PC genèric. Tot i això, la pràctica dista de la teoria, i aquesta operació no és tan fàcil. El motiu són les “trampes” que Apple posa al seu maquinari i programari, de manera que el sistema operatiu només reconegui i pugui ser instal·lat en una màquina de la companyia de la poma. Això es realitza afegint una sèrie de xips a la placa base del Mac que el sistema ha de reconèixer per poder ser instal·lat.

Malgrat tot, i essent un dels anhels de la comunitat hacker el poder executar el Mac OS fora de les “caixes” d’Apple, diversos investigadors en aquest camp van acabar creant l’OSX86Project, una comunitat de programadors i usuaris dedicats a l’experimentació i execució del sistema operatiu dels Mac en qualsevol màquina amb arquitectura x86. I els resultats han estat satisfactoris; si busquem per Internet, segurament que trobarem desenes de pàgines en les quals els seus creadors expliquen les seves experiències amb un Mac OS X hackejat executant-se en un portàtil o sobretaula d’un fabricant de PC’s o una màquina clònica. És quelcom que no agrada a Apple però sobre el que la companyia de Cupertino ha parlat poc en públic.

Potser només era qüestió de temps que alguna empresa es decidís a fer-ho, però ha estat Psystar la que finalment ha aprofitat els resultats de l’OSX86Project per llançar una línia de màquines a les quals ven com a “clònics de l’Apple Mac“. Només han hagut de revisar el maquinari suportat pels hacks de l’OSX86Project i incloure en les seves màquines els components la compatibilitat dels quals hagi estat comprovada.

Aquests ordinadors, batejats inicialment com a Open Mac (un nom revelador) han estat llançats finalment com a Open Computing, disposant de dues línies: la bàsica (Open Computer) i la professional (OpenPro Computer), ambdues disponibles a la botiga en línia de la companyia. El sistema operatiu que poden dur preinstal·lat és el ja esmentat Mac OS X 10.5 “Leopard”, Windows XP o Vista, i Linux Ubuntu, Fedora o CentOS (un clònic de Red Hat), cadascun amb la seva respectiva diferència de preu.

Segons les informacions que els compradors d’aquestes màquines han fet arribar a diferents llocs web, les màquines adquirides amb el Mac OS X com a sistema operatiu vénen ja amb tot el programari instal·lat, i Psystar no ofereix suport a aquells usuaris que vulguin reinstal·lar-lo pel seu compte. Això és degut a què amb la venda de la màquina s’inclou una còpia original de Leopard, la qual probablement haurà estat adquirida per Psystar a algun distribuïdor d’Apple per després revendre-la amb un cert marge, però el programari que s’instal·la és el sistema hackejat, del qual no s’en pot proporcionar el disc. És relativament fàcil trobar versions del Mac OS X a Internet que estiguin hackejades i preparades per ser instal·lades en maquinari x86 genèric, però d’aquí a proporcionar-les amb un ordinador nou com a CD de recuperació o disc de sistema original…

La darrera jugada de Psystar ha estat posar a disposició dels usuaris els pegats i actualitzacions d’Apple per al Mac OS X a més de pegats de collita pròpia per a les seves màquines clòniques. Fins ara, l’actualització era un dels principals handicaps, per no dir l’únic, per executar el sistema operatiu d’Apple en un PC genèric, ja que el programari oficial d’Apple inclòs en el Mac OS X per a actualitzar, no funciona en els sistemes hackejats.

A més, la companyia s’ha cobert molt bé les espatlles en tot moment: va abandonar el nom OpenMac ja que podia incórrer en una violació de copyright (Mac és una marca registrada de la companyia de Steve Jobs), va enllaçar els pegats publicats per Apple a la pàgina de la mateixa companyia per a així evitar que se la pogués acusar de redistribuir sense permís un material protegit per llicència d’ús i, en general, ha evitat fins ara els possibles atacs legals d’Apple. Un amic, en parlar sobre el tema, em va comentar que havia llegit en un fòrum d’Internet (no va saber dir-me quin) que tot el tema podia ser un muntatge de la mateixa Apple en vista a llicenciar el seu sistema operatiu a altres fabricants d’ordinadors…

Personalment m’inclino poc per aquesta darrera tesi, ja que Steve Jobs és molt gelós de mantenir el maquinari i el programari com un tot, però tampoc m’atreviria a descartar-la del tot (malgrat que sembla rar, la veritat), doncs coses pitjors s’han vist…

Però realment funciona?

Al principi hi va haver molt d’escepticisme amb l’anunci de Psystar, dubtes sobre la mateixa empresa i naturalment les preguntes sobre si funcionaria o no l’invent o si no seria tot més que un “bluf” publicitari per a què es parlés de l’empresa al més pur estil CherryOS. Un cop els primers exemplars d’Open Computer han sortit de la cadena de muntatge per arribar als seus compradors (que es van arriscar molt en ser els primers), els tests en forma d’articles i gravacions de vídeo sobre el funcionament d’aquestes màquines no han trigat a sortir a la llum. I sembla que funcionen!

Només cal entrar a YouTube i buscar Psystar, Open Computer i OpenMac per veure alguns d’aquests testimonis sobre com funcionen aquests clònics del Mac no desitjats per Apple.

Com a afegit, i segons he pogut llegir en diversos llocs d’Internet, el hack emprat per Psystar per a les seves màquines és el que rep el nom Kalyway, del qual se’n poden trobar imatges de DVD ja trucades per a iniciar, instal·lar i gaudir en el nostre PC. És clar que necessitarem comptar amb un processador Intel Core Duo, tot i que amb paciència és possible trobar hacks per a l’arquitectura d’AMD.

I per acabar, us deixo amb una pregunta: no creieu que per ser clònics d’uns ordinadors que basen molta part del seu prestigi en el disseny, s’haurien pogut esmerçar una mica més en aquest aspecte? perquè sincerament, la pinta que gasten els Open Computer és segons la meva opinió ben “cutre”…