La Unió Europea vol saber qui són els blocaires que publiquen la informació a Internet
Posted by: Guillem Alsina González, in Noticies, Blogs, blogs, blocs, Rússia, blocaires, bloggers, censura, Comissió Europea, Estònia, llibertat, Marianne Mikko
El tema de la llibertat d’expressió i la censura a Internet és potser un dels més “trillats” de la Xarxa de xarxes. I és que des del principi, més que una simple unió d’ordinadors, Internet ha estat una mena de paradís de la llibertat d’expressió en el que cadascú hi ha pogut dir la seva. És clar que han existit i existeixen règims autoritaris que han volgut censurar tant l’accés a la informació publicada per altres com restringir les possibilitats de publicació, però la xarxa sempre s’acaba escapant d’una manera o altra al control d’aquests governs totalitaris.
Mostres del control sobre la xarxa són sistemes polítics com l’imperant a molts països àrabs, a la Xina pretesament comunista, o si ens n’anem a buscar una democràcia com l’estadounidenca* on els diferents cossos de seguretat de l’estat malden per posar portes al camp controlant no ja només el tràfic local de la Xarxa, si no el que corre per tot el món.
Així les coses, era només qüestió de temps que al vell continent alguna institució es decidís a provar de fer el que tard o d’hora tots els governs semblen voler fer i controlar la llibertat del mitjà online.
En el cas concret que ens ocupa, ha estat l’eurodiputada Marianne Mikko, d’Estònia, la que ha presentat la proposta que consisteix en un cens voluntari de blocaires, que haurien de posar en el seu corresponent bloc les seves dades personals.
Fem aquí un punt i apart per una reflexió sobre el perquè precisament una diputada estoniana i no de qualsevol altre lloc ens pot donar moltes pistes sobre les motivacions reals d’aquesta proposta.
Des de la seva independència de l’antiga URSS al 1991, Estònia ha mantingut una relació força tibant amb Rússia, potència hereva de l’antic imperi soviètic. De fet, a tot el Bàltic és habitual, amb les tres petites repúbliques de Lituània, Letònia i Estònia que encara estan dolgudes amb el passat recent d’ocupació soviètica i un dur procés de russificació que gairebé va aconseguir anihilar les seves respectives cultures. Cal pensar que aquest procés russificador va incloure el desplaçament de grans masses de població, una pràctica molt habitual sota la bota de Stalin que va arribar a trasplantar des del seu lloc originari a cultures senceres com els Tàrtars. Actualment un 25% de la població estoniana és considerada d’ètnia russa.
Les tensions entre ambdues comunitats han arribat a explotar vàries vegades, i potser la darrera i més sonada fou quan el govern estonià va voler retirar un monument dedicat a l’Exèrcit Roig que s’exhibia al centre de Tallin, la capital del país, en commemoració de “l’alliberament” de les tropes nazis.
Bé doncs, entre Rússia i Estònia (i és quelcom extrapolable a la resta de les repúbliques bàltiques) s’ha establert una guerra mediàtica d’informació, contrainformació i desinformació que ha depassat els àmbits de la ràdio, la televisió i la premsa escrita per passar a Internet.
Així, blocaires russos des de fora o de l’interior del país han dirigit crítiques al govern i a la majoria estoniana. Això precisament és el que Estònia sembla voler controlar amb la complicitat i el vistiplau de la Unió Europea.
Després d’aquest punt i a part històric i tornant a la proposta regulatòria, aquesta com dèiem serà voluntària, el que implica que els blocaires i articulistes que no es vulguin identificar no ho hauran de fer, però tampoc crec que la cosa es quedi aquí. Aquest és només el primer pas per aconseguir un control regulat de la xarxa i un cens acurat de blocaires.
La proposta es basa en un document titulat “Informe sobre la concentració i el pluralisme dels mitjans de comunicació a la Unió Europea“, i serà debatuda passat l’estiu, el que no ha estalviat tot un plec de crítiques a Internet.
La principal premissa que justifica aquesta iniciativa és, segons el parer d’aquells que l’han presentada, l’excés d’informació que hi ha a la xarxa. La facilitat per a publicar gràcies a eines i serveis com Blogger o WordPress, ha convertit a qualsevol internauta en un potencial emissor d’informació, encara que a voltes aquesta pugui no ser ajustada a la realitat, distorsionar fets o fins i tot atacar les persones i institucions. Això precisament és el que defensors d’un marc legal de regulació a Internet diuen perseguir.
Però enfront d’aquest grup hi trobem els que podríem designar amb el terme d’activistes en pro dels drets digitals, els quals tot i admetent que emparant-se en l’anonimat que proporciona Internet, molts cops algunes persones aprofiten per insultar a algú i tergiversar certes informacions, la massa dels internautes és capaç de filtrar i fins i tot corregir aquestes alteracions.
Per a aquest darrer grup, la proposta significa també un primer pas cap a un control més estricte de la Xarxa, i tot i la seva voluntarietat, en destaquen l’ànim censor i controlador.
Ens queda tot l’estiu per davant abans que es discuteixi aquesta proposta, potser una època triada expressament perquè durant aquests mesos la gent està menys activa pel que fa a aquestes qüestions. Ara només resta preguntar-se quina serà la resposta ciutadana, si trobarem una forta oposició o bé tal i com estem veient darrerament, la mobilització per les llibertats individuals i col·lectives brillarà més aviat per la seva absència? Perquè sembla que manifestar-nos és només cosa de quan ens toquen la butxaca…
En ser una mesura voluntària, jo crec que tirarà endavant, però que al mateix temps això només esperonarà aquells que volen introduir un control més ferm a la Xarxa de xarxes i, fins i tot, algun tipus de censura. A fi de comptes, la llibertat d’expressió por ser mal emprada, però també ens pot donar el benefici de dir les coses pel seu nom i criticar a qui s’ho mereix. Potser és això últim que volen evitar…
* tot i que aquí tinc els meus dubtes; es diu que l’Atenes clàssica fou la primera democràcia, però un lloc en el que només té dret de vot el 10% dels que hi viuen… a més, aneu a preguntar com n’és de democràtic el país a tots els que viuen a Harlem, o al Bronx o a qualsevol dels barris deprimits de les seves grans ciutats. Tampoc és que sigui gaire democràtic el que els Estats Units van fer al Vietnam o a Xile, i és que no només s’ha de ser democràtic per a un mateix, sinó també per als altres.
