Planet La Dragonera

Una imatge de The IT Crowd; no n'hem trobat cap d'una vaga d'informàtics per il·lustrar aquest article

La reforma dels estudis universitaris recentment anunciada pel Ministeri de Ciència i Innovació ha aixecat polseguera entre el col·lectiu d’informàtics, independentment que tinguin estudis i títol d’enginyeria o no. El motiu: la pràctica desaparició dels estudis d’aquesta disciplina, que passaran a ser una mena d’especialització de Telecomunicacions, deixant el camí preparat per a una futura assimilació efectiva que alguns ara veuen “de facto”.

La polèmica ha sorgit arrel de la presentació de les fitxes de les carreres universitàries tècniques que s’impartiran els propers anys a les universitats de tot l’Estat, en les quals no constaven les d’informàtica. L’argumentació oficial del Ministeri per a justificar-ho és que la informàtica és una matèria transversal que afecta a un gran nombre d’estudis, i que això justifica que no n’hi hagin uns d’específics.

La majoria de les matèries que ara són pròpies dels estudis d’informàtica passen a l’àmbit de telecomunicacions, continuant així amb una tònica de degradació de la professió que fa que, per exemple, l’Enginyeria Informàtica sigui l’única titulació sense unes atribucions reglades i ben definides.

De fet, aquesta situació no és nova. Ja fa anys que la d’informàtic és una professió que es devalua socialment, al mateix temps que els Col·legis es queixen de l’intrusisme professional, d’aquells que diuen ser informàtics després d’haver llegit un llibre de creació de pàgines web o d’administració de sistemes Windows.

Això no té la culpa directa del que ara es protesta, però sense cap mena de dubte hi ha influït i, de fet, és l’origen d’una situació que ara ha explotat a la cara dels implicats, essent aquesta reestructuració de les carreres universitàries la gota que ha fet vessar el got.

Mobilitzacions del sector per al dia 19

“No ens podem quedar de braços plegats” sembla que ha estat la idea que ha portat a unes quantes persones a proposar l’organització d’una vaga d’informàtics per al proper dimecres dia 19 de novembre. Els Col·legis d’Enginyers Informàtics han donat suport a una sèrie de mobilitzacions, entre les que s’hi inclouen les manifestacions convocades a les 12 del migdia a les principals ciutats de l’Estat, però també han fet una crida a actuar sempre dins la legalitat vigent, deixant ben pal·les que no donaran suport a cap acció que surti del marc d’aquesta legalitat.

El motiu per fer aquesta proclama és ben simple: aquests darrers dies s’han pogut llegir a la xarxa propostes de tota mena per fer una “vaga salvatge”, aturant els servidors de qualsevol mena (inclosos els servidors web corporatius). Davant d’això, els Col·legis han apel·lat a la responsabilitat social dels professionals informàtics per tal que ningú no cometi cap “barrabassada” que, d’altra banda, desvirtuaria tota la protesta.

No obstant, és difícil que la vaga tingui un seguiment massiu fora de les aules; els estudiants poden fer-ne perfecta i tranquil·lament, ja que el seu futur professional està en joc i ells no tenen una empresa per defensar o un lloc de treball del qual els poden despatxar. La resta, els professionals que estan en el món laboral, ho tenen més cru.

Una empresa d’informàtica de dimensions reduïdes (com la majoria de les que hi ha en aquest país) de diguem entre 3 i 7 persones, no es pot permetre el luxe de tancar portes ja que sense cap mena de dubte el client habitual que en necessités els serveis aniria a buscar la competència. El mateix passa amb els “free-lance” i autònoms que van per lliure.

Els ISP’s són els que més poden secundar la vaga, mantenint això si una sèrie de serveis mínims (prou personal com per a què si cauen els servidors, puguin atendre l’incidència), però d’aquí a passar a més accions com desconnectar els servidors, impossible. Més que res perquè tocaria i molt la imatge de la companyia.

Els que estan treballant com a informàtics en altres empreses que no són del sector són els que ho tenen pitjor, més que res perquè els departaments d’informàtica de les empreses acostumen a ser o bé petits o bé una sola persona s’encarrega de tot, pel què segurament tindrien problemes a l’hora de seguir la vaga, del tipus de pressions per part de la direcció per a què no la segueixin.

Així doncs, és fàcil preguntar-nos què és el que cal per a què als informàtics se’ls (se’ns) escolti, tant a la societat com a nivell polític.

Fa de mal dir, la veritat, però jo sóc bastant pessimista. Les darreres mobilitzacions ciutadanes han demostrat al meu parer ser bastant poc útils. Tot i les massives manifestacions contra la Guerra del Golf, s’hi va acabar anant, i es mantenen tropes espanyoles a l’Afganistan. Les vagues convocades des de fa uns anys no han servit en general per atendre les reivindicacions dels vaguistes, i només els han proporcionat unes poques de les seves reivindicacions, prou com per a justificar per part de les autoritats que se’ls ha “fet cas”.

També hem de comptar amb la divisió social: no tots els afectats seguiran la vaga, ja sigui per por a les conseqüències, per motius ideològics, per desacord o fins i tot desconeixement, i les desercions fan perdre força al col·lectiu.

Una vaga real, amb força sí seria apagar els servidors i negar-se a tocar qualsevol màquina de forma indefinida. Ben segur que amb això s’escoltaria (i ben ràpidament) als informàtics. Però és clar, això té un cost molt elevat: sumir pràcticament en el caos al país.

Imagineu-vos els aeroports amb problemes que no es resolen i es van acumulant en els seus sistemes informàtics, ja sigui en els controls del trànsit aeri, els controls dels equipatges o qualsevol altre aspecte. Imagineu-vos els bancs i caixes que comencen a deixar de poder servir als seus clients perquè les xarxes telemàtiques van caient. Gairebé que esgarrifa només de pensar-hi.

Però aquest mateix panorama desolador és el que s’ha d’imaginar la gent per comprendre com n’és de necessari aquest col·lectiu professional per al funcionament del món modern, i que simples són les seves demandes: tan sols que se’ls reconeguin les fronteres de la seva professió, el marc legal i que socialment estiguin reconeguts.

Fàcil i, alhora, difícil; veurem com evoluciona tot a partir del 19…

La presentació del Salo E-Tech

Un any més, la capital de les comarques gironines es convertirà durant un dia en el centre de les mirades de tots els empresaris, tant del sector de les noves tecnologies com d’aquells que les empren a la seva tasca diària, i del públic en general interessat en els avenços en aquesta matèria, gràcies a la celebració del Fòrum E-Tech el proper dimecres dia 12.

L’organització corre a càrrec de l’AENTEG (Associació d’Empreses de Noves Tecnologies de Girona), una entitat que agrupa una gran part del teixit empresarial gironí relacionat amb les noves tecnologies, i es celebrarà al cèntric Hotel Carlemany, que ha allotjat les darreres edicions d’aquesta trobada.

El foc l’obrirà Joan Ribas, president de l’AENTEG a les 10 del matí amb la inauguració del Fòrum, acte al què seguirà la primera de les tres conferències matinals, donada pel Sr. Francisco de Quinto, advocat, economista i soci del Bufet Piqué Advocats Associats i Secretari del Consorci Digital, el qual parlarà del marc jurídic i l’aplicació pràctica de la factura electrònica.

Aquest és un tema especialment interessant per a totes les empreses, tant les que es dediquen en exclusiva al sector de la informàtica com a qualsevol altra. El motiu és la propera obligatorietat d’aplicar la facturació electrònica, pel què en primer lloc les empreses de qualsevol mena hauran d’adaptar els seus sistemes informàtics i la seva forma de treballar a aquesta necessitat i això es farà mitjançant els serveis de les empreses d’informàtica, que han d’estar al corrent del marc jurídic i de la tecnologia que ho ha de fer possible.

En la seva conferència, el Sr. de Quinto comptarà amb la concurrència de la Sra. Pilar Franquet, responsable de factura electrònica de La Caixa. Aquesta entitat proporciona una solució integral de facturació electrònica anomenada CaixaFactura.

Seguidament, es passarà a parlar d’un tema de molta actualitat: “Crisi en el sector TIC“, a càrrec del Sr. Enric Colet, Professor del Departament de Sistemes d’Informació d’ESADE. I és que si bé la paraula crisi espanta d’entrada, l’estat actual de l’economia hauria de suposar en primer lloc un replantejament de totes les activitats pròpies de l’empresa (la tecnològica inclosa) i, en segon lloc, buscar aprofitar les oportunitats que ens pugui donar, que són poques però cal pensar que qualsevol situació aporta inconvenients però també avantatges (encara que no sigui per a tothom).

Alfons Cornella, fundador i CEO d’Infonomia, parlarà tot seguit d’”Innovació i noves tendències tecnològiques“.

Un cop acabada aquesta primera bateria de conferències, i després d’una pausa-cafè, donaran començament les anomenades “Píndoles informatives“. Aquesta és una fórmula innovadora per la qual el Fòrum E-Tech va apostar ja fa algunes edicions i que ha resultat tot un èxit. Consisteixen en breus xerrades de no més de quinze minuts de durada en les quals s’exposen les bases d’un tema en concret i es proporcionen a l’audiència els recursos necessaris per a què en pugui buscar més informació si és del seu interès.

En aquesta edició del Fòrum, les “píndoles” consistiran en una presentació del Plan Avanza (una iniciativa del govern espanyol per potenciar l’adopció de les noves tecnologies a nivell empresarial i particular), la presentació de la metodologia que s’ha emprat en la realització de l’Anuari Digital Comarcal de Catalunya (a càrrec de la Sra. Marta Morera, directora de l’OTIC, i del Sr. Joan Torrent, Professor i membre de l’IN3 de la UOC i director dels Estudis d’Economia i Empresa de la UOC), el Pla PIMESTIC (una iniciativa de la Generalitat de Catalunya per facilitar la realització d’estudis sobre l’aplicació de les noves tecnologies a l’empresa), i el Clúster TIC i els projectes duts a terme al Parc Científic de la Universitat de Girona.

En el descans entre aquestes “píndoles” i el dinar, i a l’espai del Piano-Bar de l’Hotel Carlemany, es farà una presentació de nous espais virtuals i, més concretament, Second Life, a càrrec de la Sra. Natàlia Navarro i Sastre, cap d’INSPAI, el Centre de la Imatge de la Diputació de Girona, en la qual es mostraran les iniciatives que aquesta institució du a terme en el nou món virtual.

Al llarg del dinar es realitzarà una conferència a càrrec del Sr. Josep Maria Vilà, Director General d’Indra, Vicepresident d’AETIC i President del Consorci Digital, que conclourà amb un col·loqui.

Finalment, i abans de la cloenda de l’acte, es lliuraran els Premis E-Tech, que han esdevingut ja un clàssic en aquest fòrum. Aquests guardons reconeixen les iniciatives tecnològiques que, en diferents branques, han destacat en el panorama gironí.

El grup australià que és considerat com un dels pares del heavy (malgrat que ells prefereixen enquadrar-se en el rock’n'roll), AC/DC, torna enguany a la portada de les revistes i pàgines web de música amb el llançament d’un nou disc, titulat Black Ice i que dona nom també al seu primer senzill. No, no hem canviat la temàtica del bloc al món de la música, només és que el videoclip de presentació d’aquesta cançó té molt a veure amb el món de la informàtica i amb una branca artística d’aquesta molt desconeguda entre el gran públic: l’art ASCII.

Tots estem acostumats a veure costoses produccions cinematogràfiques de Hollywood en les quals tenim espectaculars efectes especials generats per ordinador, uns efectes que malgrat que no s’han introduït a gran escala en el món dels videoclips, si n’hem pogut veure pinzellades.

El vídeo de Black Ice empra efectes per ordinador, però no són de bon tros tan elaborats com els que podem trobar a una de les pel·lícules de la saga Terminator ni de la Guerra de les Galàxies, sinó que fa ús del molt més senzill però alhora més antic art ASCII.

El codi ASCII (American Standard Code for Information Interchange) consisteix en codificar cada lletra, número I símbol que es pot emprar en una comunicació per text amb un codi de tres dígits. D’aquesta manera, a la lletra f li pot correspondre el codi 102, mentre que a la ç li correspondrà el 135.

L’ASCII només admet símbols que es puguin emetre en una comunicació textual, I és la base sobre la qual s’han construït els moderns codis de caràcters que empren els sistemes informàtics.

Per la seva banda, l’Art ASCII és aquella expressió artística que empra els símbols inclosos en el codi ASCII per a expressar imatges. No només fa ús de les lletres i números que són els més usats per tothom de forma habitual, sinó que també fa servir com a recurs altres símbols com són la barra de separació en biaix que trobem sobre la tecla del número 7, els parèntesis, corxets i altres símbols (@, #, $, %, &, =, etc…).

Tot i que ha obtingut popularitat i notorietat d’ençà de l’adveniment de l’era de la microinformàtica personal, amb els primers ordinadors PC, l’art ASCII arrenca des d’abans de la seva arribada, i de fet pot arribar a construir-se una obra amb aquesta tècnica emprant tan sols una màquina d’escriure (malgrat que no és gaire recomanable).

Diversos artistes han experimentat amb aquest tipus d’art, i un dels seus pioners fou Ken Knowlton, al seu torn un dels pioners de la informàtica gràfica (va treballar als famosos Bell Labs) i que va treballar amb nombrosos artistes contemporanis.

D’art ASCII encara en podem trobar, sobretot a “l’underground” informàtic, on és emprat per molts hackers i crackers per signar documentació que es reparteix en format de texte pla o cracks per desprotegir programes comercials, a mode de signatura. També alguns usuaris posen a les seves signatures del correu electrònic petites mostres d’art ASCII.

I què són si no els smileys? aquestes representacions de cares que denoten estats d’ànim en les converses de xat o a través del correu electrònic ara els veiem en forma gràfica, però fins no fa gaire es dibuixaven només en format texte. Són, potser, la mínima expressió de l’art ASCII.

Fins i tot podem trobar jocs fets emprant el codi ASCII i que ens recorden les primeres màquines recreatives, mancades de la potència gràfica que exhibeixen gairebé tots els aparells electrònics d’avui en dia. Un d’aquests exemples és Overkill, un joc en 2D que ens fa recordar els vells jocs de “marcianets” i “passa-pantalles”, i que és compatible amb Windows, GNU/Linux i el vell OS/2 d’IBM.

Fins i tot recordo dels meus temps d’institut (darreries de la dècada dels vuitanta, principis de la dels noranta) que existia algun programa per convertir una imatge fotogràfica en una mostra d’art ASCII, però per molt que m’hi he esforçat, no en recordo el nom…

Inicialment, l’art ASCII es mostrava tan sols en blanc i negre, car fa algunes dècades només els privilegiats amb un bon compte corrent, les grans empreses o les universitats es podien permetre monitors o impressores en color. La resta ens havíem de conformar amb els monitors de fòsfor verd o en blanc i negre, i les impressores d’agulles. I aquesta continua sent la forma més purista d’aquesta manifestació artística.

L’exemple dels AC/DC

Una de les bandes de “heavy” per excel·lència ens ha regalat a tots els “geeks” i frikis del món de la informàtica una expressió d’art en format ASCII realment original, tant per la naturalesa en si com pel suport en el qual ve: un fitxer d’Excel.

El full de càlcul de Microsoft permet l’execució de macros (per entendre’ns, petits programes molt limitats en funcionalitat) i l’afegit de continguts multimèdia com ara vídeos o àudio. Doncs bé, el que han fet els AC/DC ha estat crear en primer lloc una versió del videoclip de Black Ice en format ASCII, després afegir-lo al fitxer Excel, empotrar-li el fitxer d’àudio i sincronitzar-ho tot plegat per a la seva reproducció. Una matada? si, sens dubte, però el resultat queda molt i molt bé.

Per gaudir-ne, només ens serà necessari descarregar el fitxer XLS (format Excel) i obrir-lo amb el programa de Microsoft. He provat a fer-ho amb l’OpenOffice, però no m’ha funcionat ni habilitant macros. He usat per a això la versió 2.4, potser amb la 3.0 funcionarà, però en el moment d’escriure aquestes ratlles no me l’he descarregat i instal·lat encara.

Quan obrim el fitxer, es generarà en el mateix directori un fitxer WAV que és el que conté la música, mentre que el vídeo es passa directament en l’Excel. Ja us aviso que ni el vídeo ni l’àudio estan complets (no sigui cas que els hi copiessin i els posessin en xarxes P2P…).

Per poder controlar la reproducció tindrem simplement dos botons, el que ens permet engegar el vídeo i un altre per aturar-lo.

En la realització, els responsables han estat molt puristes, ja que principalment han fet servir lletres, números i símbols com #, @ o $ . Tota una oda a una mostra d’art sovint desconeguda pel gran públic però molt apreciada pel col·lectiu vinculat a les noves tecnologies.

Tots tenim ben present la imatge típica i arquetípica del hacker* com un jove delinqüent, inadaptat social que es dedica a assaltar i entrar en sistemes informàtics aliens. Com tots els estereotips, la imatge dista molt de representar a tots els individus del col·lectiu, tot i que el romanticisme que desprèn la fa molt atractiva per a guionistes cinematogràfics o escriptors.

En una definició molt minimalista, podríem dir que el hacker és aquell individu expert i gran coneixedor del funcionament d’un ordinador (a nivell de programari, maquinari o ambdós) que explora de forma continuada els límits d’aquestes màquines per tal d’engrandir el seu coneixement. Si, és una definició molt minimalista de hacker, ja que fer-ne una de completa seria força més llarg del que pretén aquest escrit, però juntament amb la imatge de delinqüent que la societat té sovint d’aquests individus, em permetrà precisament trencar aquest mite i parlar-vos del hacking ètic.

Efectivament, un hacker és un individu que té un perfecte coneixement de l’ordinador, i que gràcies a aquest coneixement pot dur a terme manipulacions amb les què la resta dels mortals amb prou feines somniem. És el cas, per exemple, de violar la seguretat d’un sistema operatiu per tal d’introduir-s’hi i arribar a obtenir més privilegis per fer-hi coses dels que es tenien abans (en molts casos, cap ni un).

Això ho podríem dur a terme de dues maneres: connectant-nos a Internet per provar de penetrar en un ordinador remot d’algú conegut o d’un perfecte desconegut, o bé a casa, amb la nostra xarxa local. Per a simplificar, direm que el hacking ètic prefereix aquest segon camí, malgrat que com totes les filosofies (el hacking no deixa de ser una filosofia que ateny al camp tecnològic) té les seves diferents interpretacions.

Quan s’entra en un sistema protegit sense tenir-hi un usuari donat d’alta, es viola la seguretat i privacitat d’aquest, en major o menor mesura, però es viola. El problema ètic aquí és veure si això es fa o no es fa amb el permís corresponent. I si accedim a una informació emmagatzemada en aquest sistema remot -i que no és nostre- al qual accedim, què en farem? l’esbombarem? és ètic això?

El hacking ètic és aquella variant del hacking que busca donar resposta a totes aquestes i altres preguntes de caire social que es puguin fer els hackers. De fet, hi ha hagut al llarg de la història hackers que han actuat impulsats pels més diversos motius: des de l’afany de lucre pur i dur fins a l’activisme social passant per patir una patologia compulsiva (cas del hacker britànic que va entrar repetidament en ordinadors governamentals estadounidencs per a buscar informació sobre OVNIs). El hacker ètic seria tal vegada aquell que busca no un profit personal (sigui de caire material o en coneixement), sinó un benefici per a la comunitat, sigui aquesta local, regional o mundial.

Una de les màximes del moviment hacker és la que diu que “la informació vol ser lliure“. Alguns han confós això amb l’assalt sistemàtic a ordinadors que protegeixen secrets, ja siguin governamentals (CIA, Pentàgon) o empresarials (Microsoft, Nokia), però jo sempre he cregut que el veritable sentit d’aquesta frase és que tot allò que aprenguis, tot aquell coneixement que adquireixis, l’hauries de compartir amb els altres, posar-lo a disposició de tothom. D’aquesta manera, dels resultats dels experiments d’un en podem gaudir tots.

Un altre tret distintiu del que podria definir-se com a un hacker ètic és la seva cerca de la seguretat d’un sistema més que no pas la seva vulneració, malgrat que per aconseguir una cosa s’hagi de dedicar a l’altra. Com pot ser això? ben fàcil: pregunteu-vos quina seria la millor manera de construir un castell i saber si aquest és realment inexpugnable. La resposta òbvia és posant-se a la pell de l’assaltant intentant trobar la forma d’entrar a la fortalesa. Doncs això mateix és el que fa un hacker de barret blanc (White Hat Hacker).

Com a contrapunt d’aquests individus ens trobem amb els Black Hat Hackers, els hackers de barret negre o no ètics. Aquests són els que es dediquen a violar la seguretat de sistemes aliens per accedir-hi i extreure’n informació, els que hem comentat abans. Tot i que els seus propòsits puguin ser aparentment benintencionats, la seva metodologia és qüestionable perquè viola quelcom que està legalment establert: la inviolabilitat d’una possessió personal.

Què us semblaria si una persona entrés a casa vostra per una finestra i, tot seguit de forma ben amable, us informés que deixar aquesta finestra oberta representa un problema de seguretat i sort que hi ha entrat ell que és bona persona i només us en vol informar? evidentment l’informaríeu que hi ha maneres de fer les coses, i que aquesta no n’és precisament una. Aquí rau en bona part l’enfrontament dogmàtic entre els del barret blanc i els del barret negre.

Molts hackers de barret blanc han trobat una sortida al seu hobby personal com a consultors de seguretat, realitzant els anomenats “tests de penetració“, que consisteixen bàsicament en l’ús d’eines per detectar possibles escletxes de seguretat en les xarxes informàtiques. El que intenten aquestes eines és buscar sistemàticament els punts febles i les “portes del darrere“.

Fins i tot vosaltres, que esteu llegint ara mateix aquestes ratlles, us podeu convertir en un hacker de barret blanc. Per començar, podeu triar algunes dels milers d’eines que permeten fer aquestes comprovacions, i començar a empapar-vos de documentació (recordeu, la informació vol ser lliure; aprofiteu-vos de la llibertat amb els milers de papers que hi ha repartits per Internet sobre aquest tema).

I ja per acabar, probablement us preguntareu el perquè dels noms de White Hat i Black Hat en el món dels hackers. Doncs bé, la resposta l’hem de buscar en els westerns cinematogràfics de Hollywood, en els quals normalment el personatge bo lluïa un barret de color blanc (color relacionat en la imagineria occidental amb la puresa i la veritat), mentre que el dolent vestia barret negre, color de mals presagis i de to negatiu (vegeu si no que s’associa amb la mort).

* terme anglès que en català s’ha adaptat com a ‘furoner’, malgrat que amb poc èxit

El 13 i 14 de novembre, la Facultat de Telecomunicacions de la Universitat Politècnica de Madrid veurà la celebració de la Conferència Rails 2008, la tercera edició després de les que es van celebrar l’any passat i el 2006.

Rails és un framework (conjunt de llibreries de codi) per a la programació d’aplicacions web mitjançant Ruby, un llenguatge de programació de propòsit general molt versàtil. Creat a mitjans dels 90, l’eclosió del paradigma de la Web 2.0 va marcar l’inici de l’edat daurada que encara viu, gràcies al fet que permet la realització d’un disseny molt ràpid per a les aplicacions, reduint d’aquesta manera el període de lliurament del projecte. Ruby on Rails (nom que també rep Rails, o RoR per la seva abreviatura) ha arribat a cotes tan altes que fou inclòs en la darrera versió llançada del sistema operatiu Mac OS X per part de la companyia de Cupertino.

La present conferència està patrocinada per empreses com ASPgems (creació de programari amb la premissa de que sigui simple fins a convertir-lo en una “commodity”), The Cocktail (consultora per a l’experiència d’usuari i disseny d’interacció), Secuoyas (disseny web i multimèdia), Flowers in Space (desenvolupament de projectes Web 2.0) i Vorago (solucions tecnològiques per aplicar als processos de producció) amb la col·laboració de l’ETSIT de la UPM (Escola Tècnica Superior d’Enginyers de Telecomunicació de la Universitat Politècnica de Madrid), la Càtedra Internet de Nova Generació Telefònica-UPM, Madrid Tecnologia i HotelSearch.com .

L’objectiu és reunir als desenvolupadors de Rails per a l’intercanvi d’idees, la difusió de noves tecnologies i donar a conèixer aquest framework. Entre les conferències a les quals podran assistir els inscrits tenim “Hardware Hacking en Ruby i gairebé en Rails“, “Optimització, rendiment i escalabilitat en ActiveRecord“, “Bones pràctiques de desenvolupament en Ruby on Rails“, o “Alt rendiment i escalabilitat en plataformes Rails“. Un programa adequat als desenvolupadors i a les empreses que busquin solucions.

També s’exposaran casos d’èxit com el de la Cadena SER, Domestika.org, Hesperis.eu o Ideas4all entre d’altres, així com hi haurà un temps per a xerrades curtes (8 minuts més 2 de preguntes) a la sala principal, oberta a qualsevol persona que ho desitgi.

Com novetat respecte a les edicions anteriors, enguany s’habilitarà durant unes hores cadascun dels dos dies de durada, un espai en el qual les persones o empreses que tinguin projectes per desenvolupar en Rails podran contactar amb programadors que treballin amb aquest llenguatge per tal de resoldre la necessitat mútua de contractació de personal. Aquests encontres es realitzaran en un format que recorda el Fast Dating.

Els interessats en apuntar-se a aquestes jornades s’hauran de donar pressa, doncs la data límit per a què l’ingrés corresponent al preu de la inscripció estigui en el compte de l’organització és el 5 de novembre, i cal comptar amb els retards corresponents a les transferències entre dues entitats bancàries diferents. El registre inclou els passis, la samarreta oficial, l’àpat a la cafeteria de la Universitat, i els “coffee breaks“. Dijous dia 13 a la nit hi haurà un sopar per als assistents en un restaurant de Madrid.

El lloc web de la conferència, magníficament mantingut, allotja també una gran quantitat de material corresponent a les dues edicions passades, pel què aquells que se les van perdre i vulguin posar-se al dia no només del que és Ruby On Rails, sinó també de l’ambient i dels temes que es toquen en aquesta conferència, poden fer-ho còmodament a través de l’àudio i els vídeos dels actes anteriors.

Si, encara falta temps per al Nadal, però quan s’acaba l’estiu tots ens prenem aquests darrers mesos de l’any com una pendent que davalla inexorablement cap a l’època dels turrons, els àpats familiars i els regals. I cada cop està més de moda regalar tecnologia en les seves múltiples accepcions. Així que aquest article pretén ser una guia per orientar-se i donar-vos a conèixer alguns objectes que poden servir com a regal i que potser vosaltres ni hi hauríeu caigut.

No hi ha una fórmula magistral per saber què és el més correcte de regalar quan parlem d’objectes tecnològics. En general, ens hem de guiar per les mateixes regles que emprem quan volem regalar una corbata, un perfum o un viatge: conèixer a la persona a la què va destinat el regal i tenir l’encert de copsar les seves necessitats i desitjos.

Examinem algunes línies de productes que poden esdevenir obscur objecte de desig per a ser regalats/que ens els regalin:

- Telèfons mòbils: cada dia més sofisticats, la moda són els que tenen pantalla tàctil i inclouen potents funcions de reproducció d’àudio i vídeo, de manera que l’usuari els pot fer servir com a telèfon, reproductor MP3 (iPod), càmera de fotos, agenda electrònica i PMP (Portable Media Player, per veure-hi pel·lícules). El rei indiscutible d’aquest segment és l’iPhone d’Apple, que a Espanya el comercialitza en exclusiva Movistar, igual que el Nokia 5800 XpressMusic, així que si voleu un d’aquests, ja sabeu el que us toca: passar per una de les botigues de Telefònica i pagar el que aquesta us demani sense regatejar. Altres bones opcions si voleu un telèfon amb bones capacitats àudio/vídeo és recórrer a la gamma de Sony Ericsson, en la qual s’ha cuidat molt tot el que és l’aspecte de música i vídeo. Nokia també té alguns bons aparells en aquest sentit, i fins i tot podem trobar bona qualitat multimèdia en els fabricants coreans Samsung i LG.

- Reproductors MP3/PMP: tret que sigui un reproductor de música molt petit (com l’iPod Nano) pensat específicament per a què no faci embalum, us aconsello decantar-vos per un PMP (Portable Media Player), un aparell que a més de permetre escoltar música igual com ho faria un MP3, també facilita la visualització de vídeo (pel·lícules). Assegureu-vos sobretot de l’autonomia, de si es pot connectar a un televisor (no us podeu ni imaginar com n’és de pràctic això!) i de que tingui prou capacitat. Menys de 20 “gigues” se’ns poden fer curts de seguida, i més de 100 potser no els necessitarem mai. Tot depèn de l’ús que sapigueu que la persona a qui li regalareu li donarà. Podeu trobar també el que s’anomenen discs durs multimèdia, però aquests no permeten reproduir els continguts que allotgen si no estan connectats a la corrent i a una pantalla. Els PMPs inclouen pantalla pròpia i una bateria. Molt més pràctics si us els endueu de viatge…

- Ordinador portàtil: inicialment volia separar-los en dues categories, els Netbooks i la resta, però finalment he preferit encabir-ho tot en un mateix sac però diferenciant-los. Els Netbooks són una espècie nova que ha sortit gràcies a la selecció natural en el sector informàtic. La seva definició és la d’una petita màquina en format de portàtil però de dimensions força més reduïdes (amb pantalles que van des de les 7 polsades fins a les 10 com a màxim), menys potents però que la bateria els dura molt més, lleugers i pensats més per a treballar amb les aplicacions en línia de la Web 2.0 que en local (cosa que també poden fer). Algunes d’aquestes màquines tenen unitats d’emmagatzematge internes amb molt poca capacitat, uns 6 o 8 gigabytes, fins i tot n’hi ha que menys.
Tot i les seves evidents mancances, poden esdevenir una molt bona opció com a màquina secundària per a algú que la necessiti per anar d’aquí cap allà en tren, autocar, que la necessiti per amenitzar llargues esperes o per usar a la feina en la presentació de treballs o catàlegs. També per a estudiants que necessitin una màquina de poc rendiment per passar apunts, consultar documentació i connectar-se a Internet.
No supleixen un ordinador convencional ja que tenen molt poca potència, així que si ens trobem que la persona a qui li hem de regalar ha de menester executar programes com l’AutoCAD, oblideu-vos-en d’un d’aquests.
Pel que fa als portàtils convencionals, assegureu-vos primer de les necessitats de portabilitat de la persona que el farà servir; si no l’ha de moure de lloc gaire sovint, podeu optar per regalar-li una màquina més gran i pesada, però també més potent, completa i amb una pantalla més gran. Per a les butxaques més plenes, una opció a considerar són aquells exemplars que integren una unitat Blu-ray Disc en comptes de DVD, que ja n’hi comença a haver-n’hi al mercat.

- Gàdgets: només aptes per als tecnòlegs més recalcitrants. No us en puc fer una definició única, ja que és una categoria en la qual hi entren una gran quantitat d’objectes, però us en posaré uns quants exemples: Ericsson té un rellotge amb Bluetooth que, un cop associat al nostre telèfon, ens informa dels missatges entrants i les trucades. Un escalfa-tasses que es connecta al port USB 2.0 d’un ordinador i d’aquest en treu l’energia necessària per escalfar la nostra beguda.
Però si voleu quedar com uns autèntics senyors, res millor que acudir al paradís de la tecnologia sobre la terra per aconseguir el que qualsevol tecnòleg o geek reconeixeria com un autèntic gàdget: el Japó. Gràcies a Internet, el país del sol ixent és més a prop que mai, especialment quan es tracta de negocis (aquest si que és un llenguatge universal), i podem adquirir un autèntic gàdget que no tingui distribució aquí i, per tant, sigui un objecte digne de ser lluït. Fins i tot en podem trobar algun de segona mà o nou però fora de catàleg a eBay. Us ho dic per experiència: rellotges amb PDA incorporada (dignes de James Bond), mini-ordinadors de butxaca amb sistema operatiu Linux, Tablet PC’s, handhelds, telèfons japonesos… evidentment de tot el que comprem ens n’hem d’assegurar que es pugui connectar aquí, ja sigui directament o mitjançant l’ús d’un transformador, i si no el porta comprar-lo.

- Consola de videojocs: tot un clàssic, sobretot per als més petits de la casa però amb un llistó d’edat que puja cada any. Perquè? doncs perquè la generació dels que ara tenen vint-i-molts treinta-i-pocs és la que ha crescut amb aquestes màquines i, per tant, als qui no estranyen. Si la regalem pensant en una persona en concret, qualsevol de les tres de nova generació (Wii, Xbox360, PS3) és vàlida. Per a un adolescent apuntaria més en la direcció de les més potents en l’aspecte gràfic (Xbox360 o PS3), o bé una portàtil (especialment la PSP), mentre que si parlem dels més petits, la Wii o la Nintendo DS semblen bones opcions, amb jocs més educatius que les altres dues.
Amb la introducció de la Wii per part de Nintendo i el seu revolucionari comandament, la videoconsola ha deixat de ser quelcom unipersonal per passar a poder ser compartida per tota la família, per tant si el que volem és regalar-nos una consola per a tota la família, no ho dubteu: amb la Wii les hores de diversió estan assegurades i trobareu ben invertit fins al darrer cèntim que n’hàgiu pagat.

- Complements: si el que voleu és més aviat fer un detall o un petit obsequi, no cal que deixeu el camp tecnològic: una funda per al mòbil, un mans lliures, un petit reproductor MP3 amb poques funcions o un llapis USB poden ser molt apreciats per les vostres amistats.

Espero que amb les indicacions que us he donat en aquest article, pugueu tenir forces idees per regalar aquest proper Nadal, però recordeu que en qualsevol cas (i no només en tecnologia), la clau de l’èxit amb un regal és encertar en el gust i/o la necessitat de la persona a la qual regalem.

Sembla que les poderoses productores de Hollywood encara no s’han fixat en aquesta forma de compartir pel·lícules, però aviat ho faran. I els caldrà fer-ho impel·lides per l’èxit que ara mateix no té però que ben aviat començarà a gaudir. Em refereixo no a les descàrregues P2P, sinó a una tecnologia al meu entendre més pràctica, còmoda i “neta”: veure els films directament des d’Internet sense haver-los de descarregar.

La tecnologia fa temps que hi és, i si no fixeu-vos en YouTube: què és si no un magatzem de pel·lícules? Desconec si hi ha alguna limitació que imposin a nivell de durada de les gravacions o de drets de copyright, però si obviem això, no seria possible desar tota una pel·lícula comercial de les que fan als cinemes en aquest servei propietat de Google? Evidentment, ho seria, i això és el que es comença a fer des d’altres serveis.

Si busquem “videos online” a qualsevol cercador, de ben segur que acabarem arribant a alguna pàgina en la qual hi trobem un extens llistat de pel·lícules (moltes de les quals d’estrena) que podem veure de forma gratuïta des del mateix navegador, sense haver-nos de descarregar cap programa ni instal·lar un client P2P com l’eMule.

Aquestes pel·lícules empren l’habitual reproductor Flash d’Adobe (el mateix que fa servir YouTube) així com el més recent DivX entre d’altres, i presenten diversos avantatges respecte a les descàrregues P2P habituals.

En primer lloc, no cal aguantar grans esperes, doncs el film es descarrega d’una sola “tacada” (pot trigar més o menys, això si), i a més a més es pot començar a veure abans que estigui del tot descarregat, cosa que amb els sistemes P2P tradicionals, si bé no és impossible, si que és força difícil. Això és degut al tipus de còdec emprat en aquestes filmacions que es pengen en línia. Així, doncs, per lenta que ens vagi la xarxa, sempre podem començar a veure el tros que s’hagi descarregat en algun moment.

Com que normalment també podem accedir directament al tram de pel·lícula que vulguem, ens és molt fàcil començar a veure una pel·lícula en un moment determinat, deixar-la a mitges per manca de temps o per voler fer una altra cosa en aquell moment, i reprendre’n el visionat més endavant. Si, és clar que això també ho podem fer amb un fitxer que tenim a l’ordinador o amb un DVD, però si no t’emportes el disc amb tu o el fitxer que conté la pel·lícula… serà més difícil. En canvi, amb els films en línia tenim l’avantatge de la ubiqüitat, els podem veure allà on vulguem i hi hagi un ordinador amb connexió a Internet.

Un darrer avantatge que trobo a aquests sistemes és que no cal instal·lar res a l’ordinador. Potser un plug-in per poder veure el metratge, però es farà un sol cop i ja està. No cal estar amb molestos programes P2P que, a més, consumeixen ample de banda de forma continuada. Si, és una afirmació un pèl egoista (ja que amb les pel·lícules en línia només descarreguem, no estem actuant de servidors per a altres usuaris de la Xarxa com passa en les xarxes P2P), però a fi de comptes és un avantatge vist des del punt de vista de l’usuari.

Aquesta forma d’ús la trobo més que ideal per a un usuari novell, ja que només demana conèixer l’adreça del lloc web d’on es troba la pel·lícula. Per a aquells que no tinguin gaires coneixements d’informàtica, la instal·lació del plug-in necessari per a la visualització la pot dur a terme qualsevol “amic informàtic” (tothom en té un; els meus amics em tenen a mi en aquest càrrec, ja ho veieu ;-) .

Caminant per la corda fluixa

Tot el que he explicat sembla que està molt bé, però… i el tema legal? són legals aquests serveis? doncs sense ser advocat us diria que tant com els P2P… o sigui que més aviat poc.

De fet, ens trobem amb una mena de “buit legal” si furguem una mica en com funcionen aquestes pàgines: les adreces que ofereixen pel·lícules en línia presenten un reproductor que correspon a un servei extern que està penjat en un altre servidor (és el que se’n diu un reproductor ‘embedded’ o empotrat). Actuen, per tant, com a simples índexs d’aquests altres serveis en línia que és realment on es posen els continguts de vídeo.

Si agafem un d’aquests serveis, com per exemple Megavideo (que és el que m’he estat mirant jo), podem trobar a la seva clàusula d’ús que no es permet la càrrega de material subjecte a drets de copyright del qual o no se’n sigui el posseïdor, o bé no es tingui permís d’aquest per pujar-los. Però, en el mateix document, s’especifica que els responsables de Megavideo no estan monitoritzant activament tots els continguts que passen pels seus servidors, de manera que informar sobre possibles abusos de drets de propietat intel·lectual o de copyright és una tasca que queda en mans dels legítims posseïdors, que han de ser els que busquin els infractors i informin de l’abús.

És un mètode que ha funcionat fins ara sense que ningú “emprenyés” la gent de Megavideo, però crec que tampoc trigarà gaire la industria cinematogràfica en interessar-se.

YouTube, en canvi, això ho té més apamat, i són bastant més vigilants amb temes de drets de copyrights, no en va ja han patit alguna envestida de productores o canals de televisió.

Així que el que ens resta preguntar-nos és quan es despertaran les productores cinematogràfiques i encetaran una ofensiva contra aquest tipus de serveis, ja siguin les pàgines que proporcionen enllaços o els servidors que emmagatzemen el metratge (que jo crec que els pals baixaran per aquesta última banda).

En la meva opinió, de moment aquesta industria té problemes als quals enfrontar-se molt més importants, inclosos aquells que es refereixen a les descàrregues il·legals en línia, ja que els serveis P2P continuen essent el mitjà més popular per fer-les. Els visionat en línia guanyarà adeptes al llarg de l’any vinent i el 2010, així que les primeres demandes serioses les podrem veure a mitjans de l’any vinent.

No reflexiono en aquest escrit sobre la moralitat del tema, que a mi em sembla diferent de l’aspecte legal, cosa que deixaré per a un altre dia ;-)

L’organització de la històrica fira madrilenya d’informàtica i noves tecnologies SIMO ha anunciat l’aplaçament de l’edició d’enguany, i que l’esdeveniment tornarà l’any vinent replantejat. Si bé per a molts això no ha sorprès en excés, a mi això si que m’ha agafat a contrapeu, car no suposava que el SIMO estigués tan malament.

Aquesta fira havia encetat el seu camí l’any 1961 com una exposició de material d’oficina, en la qual i a poc a poc, les calculadores i màquines d’escriure van anar deixant pas als ordinadors i els programes de tota mena per davant de taules, cadires, armaris o destructors de papers. La reconversió total en fira purament d’informàtica era quelcom que ja no deixava lloc a dubtes durant les darreres tres dècades.

Moltes eren les veus que s’havien alçat crítiques amb el SIMO des de feia uns quants anys, adduint que la cita madrilenya era cada cop més adreçada al públic final consumidor i menys al professional, plena de vídeojocs i que poca cosa se’n podia aprofitar. I, certament, la deserció de grans empreses era constant any a any, en un degoteig lent però imparable.

Finalment, sembla que l’estat de crisi econòmica ha acabat de rematar la situació. A darrera hora, les tres principals operadores de telefonia mòbil del país (Telefònica, Vodafone i Orange) així com Toshiba i HP, van anunciar a l’organització que no serien presents a la fira. Si a això hi afegim que algunes grans com Microsoft o Cisco només hi anaven a ser presents amb les seves editorials i que el total d’expositors havia passat de més de 500 a poc més de 250, tenim que la celebració del saló hauria fet, efectivament, més pena que gloria.

És el punti i final del SIMO? i el que és més important: és el final del model de fira tal i com el coneixem, almenys en el terreny tecnològic? Fa temps que es diu i, de fet, el mateix SIMO havia encetat un tímid canvi de rumb a l’edició de l’any passat.

Sóc un dels habituals de la fira, no me la perdo cap any (perdó, no me la perdia…), i entenc que jo la veig d’una manera diferent a com la poden veure la resta dels professionals del món de la informàtica. A més, per poca cosa que tingui, a mi de ben segur que m’agrada una fira d’informàtica. De fet, el que vol la majoria de la gent que va (anava) a aquest certamen és novetats i contactes professionals, i certament l’enfocament cada any era més dirigit a l’usuari final o, almenys, això semblava.

El SIMO durava tota una setmana, amb els primers cinc dies dirigits al públic professional però en els que sempre s’hi podien veure nombrosos estudiants d’informàtica i “telecos” que s’hi havien “colat”. Se’ls veia demanant el passi a la gent que sortia de la fira: “hi tornarà a entrar?” et preguntaven, i et demanaven la tarja si rebien un no per resposta. Els dos darrers dies eren d’entrada lliure, i s’hi podien veure forces famílies amb els nens passejant i mirant “els ordinadors”.

Certament, un punt que deixava força a desitjar era la presentació de novetats; els darrers SIMO’s s’han caracteritzat per una manca total i absoluta d’aquestes, almenys de novetats sonades. Si, moltes empreses portaven “novetats” que ja havien estat presentades pocs mesos abans…

Per tal de fer callar les crítiques i pal·liar aquesta situació, l’organització havia diversificat els actes l’any passat, organitzant més conferències i xerrades dirigides als professionals, encara que també havia muntat un espai dirigit a les families i els més joves amb videoconsoles (l’estrella en fou sense cap mena de dubte la Wii), botigues d’ordinadors de segona mà i altres. S’ha dit (i trobo que s’ha exagerat encara que no està del tot injustificat) que aquesta divisió en espais temàtics responia a la necessitat d’omplir pavellons. I és que especialment en les darreres dues edicions, havia baixat molt l’espai cobert per la fira.

I aquí a Catalunya què? ja havíem tingut la nostra fira d’informàtica comparable al SIMO. Es deia Informat, i per a aquells que la recordeu es celebrava inicialment a l’espai firal de Montjuïc cap al juny, fins que a algú se li va acudir posar-la en les mateixes dates que la fira madrilenya per tal de competir-hi. Es pensava que l’atractiu de la ciutat comtal seria suficient per desbancar Madrid del calendari de fires de les empreses, però el “pedigrí” del SIMO va provocar que fos justament al contrari, acabant amb l’Informat a mitjans de la dècada dels 90 del segle passat.

Des d’aleshores ençà, i amb un model de fira que decau lenta però progressivament, Catalunya s’ha quedat sense un acte d’aquest tipus. Jornades professionals si que n’hi ha, com el Fòrum E-tech, que resta obert no només a empresaris de les noves tecnologies, sinó també a empresaris d’altres rams per tal que s’informin sobre les novetats en el sector TIC. Però aquesta jornada manca d’una àrea d’exposició, una tendència que presenten gairebé totes les jornades modernes d’aquest caire.

Altra cosa són les fires multisectorials, que sembla més o menys que estan trampejant aquesta davallada, malgrat que la crisi global que ens afecta a tots les pot afectar enguany.

I del SIMO, què se’n farà? Segons l’organització, tornarà puntual a la seva cita el 2009, replantejat per tal d’estar més d’acord amb les necessitats del sector i de les empreses que hi exposen. Aquesta renovació ja s’estava duent a terme amb l’ajut de la consultora Gartner, segons afirma l’organització en la nota de premsa en la qual s’anunciava la suspensió de l’edició d’enguany, així que 2008 es podria considerar com un parèntesi en la dilatada història d’aquest esdeveniment que ens ha de dur a un nou format.

La qüestió és si el SIMO realment sobreviurà a aquesta etapa. Fins ara era considerada una de les fires d’informàtica més importants d’Europa, un rànquing dominat al vell continent pel CeBIT de Hannover (que tinc entès que tampoc passa per uns bons anys malgrat que aguanta amb dignitat) i a nivell mundial potser pel CES de Las Vegas. En fi, ja ens ho trobarem d’aquí a un any…

No, ni us heu equivocat de bloc ni hem canviat la temàtica per parlar de què hi ha més enllà de la vida o de si existeixen els fenòmens paranormals. Pel cap baix d’una cosa si n’estem segurs: els zombis existeixen. I el nostre ordinador en pot ser un…

Per començar, potser que aclarim què és un zombi informàticament parlant, però per a això primer començaré per explicar què podem entendre com un zombi de la forma tradicional, és a dir, un mort vivent.

En la pràctica del vudú es coneix com a zombi* a un ésser humà suposadament ressuscitat de la mort per un fetiller que n’ha fet el seu esclau. A la realitat, el zombi és una persona a la qual se li ha administrat una droga que l’ha fet entrar en un estat catatònic (de mort aparent), en el qual el pols va tan lentament i amb prou feines se li aprecia la respiració, que hom el pot donar per mort i fins i tot enterrar com a tal. Llavors, el fetiller el “desperta” de forma “miraculosa” amb una substància que li fa prendre, una droga psicoactiva que n’anul·la la voluntat i la fa actuar… doncs com un zombi.

I això què té a veure amb els nostres ordinadors? ben simple: ells també poden esdevenir zombis, no del tot mancats de voluntat però si al servei d’algú tan sinistre com ho poden arribar a ser els fetillers malignes de qualsevol cultura ancestral.

Tècnicament un ordinador zombi és aquell al qual algú ha aconseguit instal•lar un programa de control remot del qual no n’és conscient ni tan sols el mateix usuari, i que empra aquest control de manera que du a terme feines sense que el mateix afectat se n’adoni.

Dos dels usos que se’ls està donant més als ordinadors zombis són els d’enviament massiu de Spam i atacs DDoS (Distributed Denial of Service, Denegació de Servei Distribuïda). Aquests darrers consisteixen en fer que tantes màquines com sigui possible enviïn senyals a un servidor o una altra màquina per tal de col·lapsar-la i que deixi de donar servei.

És a grans trets com si escollíssim un peatge de l’autopista i enviéssim cap a ell un gran nombre de cotxes de forma simultània. Què passaria? doncs que els operaris no donarien l’abast, el peatge es col·lapsaria ple de cotxes impacients per tirar endavant i s’hauria de donar l’ordre d’obrir barreres amb les conseqüents pèrdues econòmiques per a l’empresa que gestiona l’autopista.

Si ara aquest model el traslladem a la xarxa, veiem que si “inundem” el servidor d’una empresa a base d’enviar-li senyals, aquest quedarà inoperatiu. Si a través d’aquesta màquina l’empresa que el porta ofereix un servei directament, les pèrdues econòmiques seran directes, mentre que si el servidor allotja el seu lloc web corporatiu, les pèrdues seran en imatge. Inquantificables però igualment importants. D’aquesta forma d’atac se’n diu doncs denegació de servei distribuïda perquè mitjançant l’atac conjunt de diverses -moltes- màquines s’aconsegueix negar la possibilitat d’oferir el servei a la màquina atacada.

Pel que fa al Spam, aquesta paraula denomina la plaga de correu electrònic publicitari no desitjat ni reclamat que ens inunda de forma constant i de la qual ja n’hem parlat amb anterioritat.

A qui pot interessar convertir la nostra màquina en un zombi?

La resposta a aquesta pregunta és ben fàcil: persones que es dediquen a l’enviament de Spam (la gran majoria) i màfies que es dediquen a fer xantatges a empreses a canvi de no atacar-les virtualment o de deixar de fer-ho.

La qüestió que més ens ha de preocupar actualment a més del fet de tenir un programari estrany, no desitjat i maliciós al nostre ordinador amb el qual ens el poden controlar remotament, és que en alguns països ja s’han dictat sentències conforme a què el propietari de l’ordinador és co-responsable dels danys ocasionats a les víctimes per no haver protegit prou el seu ordinador, així que si la nostra màquina caigués víctima d’una d’aquestes xarxes, podríem arribar a patir-ne part de les conseqüències legals derivades de les accions dutes a terme pels malfactors.

També els atacs a bancs per tal de saltar-se’n les proteccions electròniques i fer traspassos de diners cap als comptes dels assaltants són altres pràctiques que es duen a terme des d’ordinadors zombis, malgrat que sortosament no són les més comunes. Aquest dubtós honor se l’endú el Spam.

El correu publicitari no desitjat dona molts diners a qui n’envia, hi ha molts clients que demanen els serveis d’aquells que s’hi dediquen. Principalment, aquests enviaments procedeixen de Rússia, la Xina i el sud-est dels Estats Units. Sobre aquesta darrera zona, diuen les males llengües que quan hi va passar el Katrina el 2005, que es va endur per endavant algunes xarxes elèctriques deixant sense abastament pràcticament tota la regió, foren els dies més tranquils i amb menys Spam a Internet. Per alguna cosa serà…

Com entra el Spam a la nostra màquina?

Ben simple: emprant paranys. Us ha passat mai que accediu a un lloc web i aquest us demana la instal·lació d’un plug-in (un programa per a aquells que no entenguin què vol dir aquesta paraula) per tal de poder veure correctament un vídeo? doncs això pot instal•lar un programari de control remot.

Si accedim a una plana web que ens demana, per exemple, instal·lar el plug-in de Flash per poder veure un vídeo, el millor serà que cancelem l’operació i l’instalem directament des del lloc web d’Adobe, ja que sabem que d’allà serà legítim i no contindrà cap malware ni programes de control remot.

Usar un navegador web segur també ens ajudarà a prevenir aquests perills. Personalment us recomano el Firefox: és multiplataforma, és lliure i gratuït i compleix bé amb els estàndards. Opera i Safari també són bones opcions, i si voleu usar l’Internet Explorer de Microsoft, us recomano actualitzar-lo a la darrera versió disponible i instal·lat tots els pegats de seguretat.

Via correu electrònic també ens pot arribar un programa que al instal·lar-lo, en segrestarà l’ordinador. Venen disfressats de cavalls de Troia, per exemple en un missatge que ens digui que amb aquell programa podrem accelerar la nostra connexió a Internet o veure un vídeo d’alguna estrella mediàtica en situació… íntima.

I, finalment, el consell més important que us puc donar és: empreu el sentit comú. Si us arriba un missatge en anglès amb un fitxer adjunt que diu ser un vídeo de la Britney Spears despullada, no l’obriu. Igualment us prometin el que us prometin, fins i tot si venen d’amics o coneguts vostres. Val més gastar uns cèntims d’Euro en una trucada preguntant si us han envit aquell missatge que no pas que se us infecti l’ordinador. Després, no digueu que no us he avisat ;-)

* Mot que veu el seu origen en l’anglicisme zombie

És una de les primeres preguntes -si no la primera- que es fan aquells internautes que han deixat enrere l’estat de principiants i s’han decidit a desenvolupar alguna activitat a la Xarxa, ja sigui escrivint un bloc, un grup en una xarxa social o un lloc web dedicat a alguna temàtica.

Deixaré de banda els comerços que es dediquen a la venda en línia, ja que el supòsit de negoci és el mateix que si s’obre una botiga o una oficina professional en qualsevol ciutat, i passaré a parlar de tot allò que es refereix a activitats no dedicades explícitament al comerç, a la venda de bens i serveis.

Naturalment, quan parlem de guanyar diners a Internet, de seguida ens ve al cap la publicitat, les esponsoritzacions i programes com Google AdSense. Es pot viure d’aquests ingressos? La resposta és no, però…

Perquè no? Bé, parlo una mica per l’experiència pròpia i per allò que he anat parlant amb companys que mantenen llocs web. El tema és el següent: els programes tipus AdSense de Google (potser el més popular en aquest camp), paguen un tant per cada clic que els visitants de les nostres pàgines fan als anuncis que hi posem, quantitat que oscil·la entre els 10 centaus i mig dòlar. Evidentment, és una quantitat molt escassa, però aquí del que es tracta és d’anar sumant clics poc a poc.

La teoria és bona, però la pràctica ens indica que com a molt i anant força bé podem arribar a un 1% dels internautes que ens visiten clicant en els anuncis que es veuen a les nostres planes. Això ens dona que, si tenim 1.000 visitants diaris (cosa que no està gens malament), de mitjana tindrem uns 10 clics a la nostra publicitat, el que situarà els ingressos en uns 4 dòlars al dia, uns 120 al mes.

Això, ja us ho dic, essent optimista, perquè el més habitual amb aquesta xifra de visitants és guanyar entre 1 i 2 dòlars, car molts internautes són reacis a punxar sobre la publicitat que es mostra a les pàgines web. Això representa entre 30 i 60 dòlars al mes, una xifra que si bé ens permet pagar-nos un allotjament mitjanament decent per al nostre bloc, òbviament no ens permet jubilar-nos ben joves. Si, a més, tenim en compte que per tenir uns 1.000 visitants diaris, ens ho hem de treballar, ja que el més normal és tenir entre un 10 i un 20% d’aquesta xifra, la cosa sembla que no pinta bé.

Potser amb un simple bloc gestionat per vosaltres mateixos no tindreu gaire oportunitat de treure-us un sou (com a màxim un més o menys magre sobresou), però i si aquest bloc i la seva publicitat ho complementem amb coses com per exemple marxandatge? (gorres, samarretes,…) I si fem servir el bloc com un pont per vendre un servei o producte? Per exemple, podem tenir un bloc sobre moda lligat a una botiga de roba virtual, o un bloc sobre finances lligat a una corredoria d’agents de borsa que ofereixen els seus serveis publicitant-se en el bloc. En definitiva, és buscar-se un mecenatge o espònsor.

També podem optar a treballar per compte d’altres, escrivint no en el nostre bloc sinó en el bloc d’una empresa o grup editorial. A Internet, i gràcies a l’explosió dels blocs, ens trobem amb el que es coneixen com a “xarxes de blocs“, i que consisteixen en la unió de diversos blocs monotemàtics (malgrat que no existeixi relació entre els temes que tracta cadascun dels membres). Una d’aquestes xarxes és, precisament, SmallSquid. l’editora d’aquest bloc, que està constantment a la “caça i captura” de nous talents.

Amb aquesta opció els guanys són superiors, ja que no deixarà de ser una feina, amb el conseqüent salari. Ja hi ha blocaires que es guanyen la vida amb aquesta feina, desenvolupant una tasca de tipus periodístic. I, parlant de periodistes, a molts actes i convencions ja consideren els blocaires com a tals, rebent les mateixes acreditacions, tracte i accés a les instal·lacions de premsa, la qual cosa, i us ho dic com a experiència pròpia, és de gran utilitat quan es cobreix algun esdeveniment.

I fora dels blocs? Hi ha possibilitat de guanyar diners si no és amb la creació de continguts de text per a la Web? Doncs si, gràcies a què els serveis de podcasts i vídeo en línia estan a l’ordre del dia, també podem crear continguts i obtenir benefici de forma directa (publicitat, patrocinis) o indirecta, guanyant fama i a partir d’aquesta contractes. Aquest ha estat el mètode emprat per algun cantant o grup musical, que d’altra manera ho haurien tingut força cru per poder entrar en el catàleg d’una discogràfica.

També tenim les xarxes socials, comunitats de persones unides a algun portal d’Internet (Facebook, Hi5, Xing, LinkedIn,…) i que s’interrelacionen per aficions i gustos que comparteixen. Aquestes comunitats virtuals són ideals per a la realització de campanyes publicitàries i estudis. Ser el líder d’una d’aquestes comunitats ens posiciona com a “influenciador“, un terme emprat sobretot per a l’àmbit tecnològic.

Així, un influenciador podria ser aquella persona que té un bloc tecnològic o un grup al Facebook, i que es dedica a comentar als seus contactes a Internet i lectors la seva opinió sobre els nous aparells que surten al mercat, ja siguin telèfons mòbils, ordinadors o perifèrics i, a partir d’aquí, aconsegueix influenciar les compres d’aquestes persones.

Òbviament, els fabricants i distribuïdors es fixen en aquests individus, i si bé a alguns es limiten a regalar-los objectes per acostar-los a les seves posicions i que en facin bones crítiques, altres els patrocinen o fins i tot els posen a sou.

El secret per a poder guanyar diners amb Internet és fàcil: facis el que facis, fes-ho bé. Allò difícil és arribar al nivell de superar als altres que s’hi dediquen, i que poden tenir les mateixes esperances que nosaltres de guanyar-se la vida amb Internet.

Com afecta la crisi global al sector dels continguts i les iniciatives a Internet?

Donada l’actual conjuntura econòmica de crisi o recessió (digueu-li com vulgueu), és lògic que ens preguntem si el ram de la informàtica i especialment el d’Internet se’n ressenteix. Bé doncs, tenim indicis per a no estar tan tristos com el sector immobiliari però tampoc per tirar coets.

Per una banda, estic sentint molts responsables d’empreses tecnològiques que es queixen de que els clients els estan cancel·lant projectes (normalment referits a la implantació de CRM’s, ERP’s o algun altre projecte de gran magnitud), i als botiguers que no es venen tants ordinadors. Aquesta és la part negativa.

L’aspecte positiu, o que almenys s’intueix en aquest sentit, és que en xifres macroeconòmiques la regressió no ha afectat a la industria tecnològica, i que per tant és de preveure o bé que la crisi no ens afectarà tant, que no serà tant duradora o que començarem la recuperació de forma molt més ràpida.

Concretament, els negocis a Internet no sembla que s’hagin vist afectats per aquesta corrent, i no hi ha hagut una nova “explosió de bombolla“. Així doncs, les xarxes de blocs i altres negocis relacionats amb els continguts continuen facturant a bon ritme, no del tot aliens a la crisi mundial però tampoc havent-hi caigut de ple.

Aquestes són noticies optimistes per als que ens guanyem la vida en aquest sector i per als que aspiren a guanyar-se-la.