Planet La Dragonera

La companyia creada per Bill Gates sembla que hagi anat un xic perduda durant els darrers anys amb tot el boom d’Internet i la Web 2.0, malgrat que sigui considerada juntament amb Google i Yahoo! una de les tres principals empreses d’aquest sector. La nova revolució del “cloud computing” (computació en núvol, literalment) és al seu torn un nou repte per a Microsoft, que si no l’enfronta correctament pot significar el principi de la fi de l’ampli domini del que disposa avui en dia en el sector informàtic, però que si ho fa adequadament, pot allargar aquest domini encara uns quants anys més.

És per això que, de la mateixa manera que amb el futur Windows 7, el sistema que està cridat a ser el successor del Windows Vista, Microsoft ja ha donat senyals del que serà la seva aposta en el sector del cloud computing, Windows Cloud, malgrat que de moment només són unes lleus indicacions de la seva existència i del que podria ser. Per tenir-ne més dades ens caldrà esperar a finals de mes, a l’encontre professional per a desenvolupadors de la companyia de Redmond.

Però, per començar, ens podríem preguntar què és això del famós “núvol”. Bé, doncs res més senzill: si amb els sistemes informàtics tradicionals sabíem perfectament on teníem les dades (al disc dur local), amb les aplicacions en línia pròpies de la Web 2.0 no ho sabem, només coneixem que estan a alguna banda d’Internet, aquesta xarxa que uneix milions d’ordinadors arreu del món i que podríem considerar com una teranyina o un núvol (i d’aquí el terme) de màquines interconnectades. Així doncs, el núvol (en anglès cloud) conté les dades en algun lloc que desconeixem.

La reina indiscutible d’aquest núvol és Google, que disposa de diverses aplicacions/serveis per a l’usuari emmarcats en la Web 2.0, és a dir, que s’utilitzen estant connectat a Internet: Apps (processador de text, full de càlcul, presentacions), Gmail (correu electrònic), calendari (Calendar), publicació de planes web personals (blocs mitjançant Blogger) i un llarg reguitzell a més. Així que l’objectiu està clarament definit per a la multinacional de Steve Ballmer: fer caure la corona de rei de la Web 2.0 del cap de Google per passar a cenyir-se-la ella mateixa.

L’existència de Windows Cloud fou revelada per Steve Ballmer fa pocs dies en dos actes diferents realitzats a Europa, però com he comentat abans no se n’ha donat cap mena de detall tècnic tret de que probablement funcionarà emprant Silverlight, l’entorn d’execució d’aplicacions web multimèdia equivalent a les apostes d’Adobe i Sun Microsystems en aquest camp, el que tancarà aquest entorn bàsicament en Windows.

Una cosa que si s’ha pres com a segura és que terceres parts podran construir aplicacions per a aquest sistema en línia basant-se en toolkits .NET, un altre dels estàndards de Microsoft. Amb aquesta informació em permeto deduir que aquest Windows Cloud vindrà a ser com una mena d’escriptori en línia, un entorn que obrirem en el nostre navegador (i eventualment des d’altres aplicacions de la mateixa Microsoft) i usarem com el Windows instal•lat en local però amb certes limitacions. La compatibilitat, naturalment, ho serà per als productes de la mateixa companyia, és a dir, que només es podrà usar des d’un sistema Windows amb navegador Internet Explorer, i des del Mac OS X com a màxim. Linux dieu? siguem seriosos… que estem parlant de Microsoft!

No serà tampoc el primer producte d’aquesta mena que podem trobar a la xarxa: eyeOS és un desenvolupament pioner i líder en aquest segment, que ens permet tenir a la nostra disposició un complet escriptori en el nostre navegador, amb aplicacions i els nostres fitxers que podem intercanviar amb el sistema local. A més, eyeOS és un desenvolupament realitzat a Catalunya per catalans que triomfa arreu del món gràcies a la Web 2.0 .

Ni tan sols per a la mateixa Microsoft és la primera experiència; tothom esmenta el servei Live Mesh, que ens permet sincronitzar fitxers de diversos dispositius a través d’Internet. És un servei que deu ser pràctic (personalment no l’he fet servir) i pot ser un punt de partida per a Windows Cloud, però si aquest darrer és realment un escriptori en línia, sobrepassarà i de molt el que ofereix Mesh, per tant no entenc com és que se’l cita com a un precedent directe quan és clarament molt més limitat que el que hauria de ser Cloud.

Segons el meu parer, Windows Cloud serà una extensió a la xarxa del mateix sistema operatiu desktop i també de l’Office, però no crec que permeti prescindir d’aquest darrer paquet per treballar. Perquè? doncs ben simple: perquè Microsoft es guanya la vida venent aquest programa.

També imagino que tindrem dues modalitats de Windows Cloud: una ben bàsica amb poques funcionalitats que serà gratuïta per a tots els públics i una altra en règim de lloguer per a empreses, suportada en els mateixos servidors de Microsoft.

I serà aquest el successor de Windows Vista? No, aquest serà Windows 7. Una cosa és el sistema operatiu de la màquina de sobretaula (Windows XP, Vista o el futur 7), i una altra és el programari que s’hi executa a sobre, que en aquest cas poden ser els serveis que proporcionarà Windows Cloud a més de l’Office o els vídeojocs que tinguem. El que sí fora possible és que algunes de les aplicacions que tradicionalment s’executen en local, passin a fer-ho des de la Xarxa, com ara el processador de text o el classificador de fotografies, i que les dades passin a estar emmagatzemades a Internet.

L’acte de finals de mes en el que us he dit abans que es revelaria més informació sobre Windows Cloud és la PDC (Professional Developers Conference), un encontre anual per a desenvolupadors. Al tenir un públic professional i altament qualificat, és lògic que es reservin grans anuncis per a fer-los en aquesta trobada, i aquest és el cas no només del que acabem de comentar, sinó també del Windows 7, del qual se’n lliurarà una primera versió prèvia als assistents.

A partir d’aquesta data, de finals d’octubre, podrem doncs conèixer més detalls sobre el futur de la microinformàtica. No en va, i malgrat l’avanç que està experimentant el programari lliure en general i GNU/Linux en particular, Microsoft encara és el nom propi de la industria, el que d’una manera o altra marca el futur a curt/mitjà termini de cap a on va la microinformàtica.

S’acaba l’agost, s’acaben les vacances, i abans de que tornem a la rutina habitual dels dies i mesos de treball, vull acabar aquest període de l’any tan distès no parlant de temes presents, de virus, d’amenaces, o donant consells per com sobreviure en el dificultós entramat que suposa el món tecnològic d’avui en dia, sinó que vull donar un breu cop d’ull al futur i avançar-vos una mica com serà aquest món informàtic del futur immediat, què ens oferirà i què ens exigirà.

Òbviament no tinc una bola de cristall a les meves mans, pel què el que us explicaré tot seguit no són més que previsions que molts analistes han anat donant, barrejades amb la visió personal del que serà i el que hauria de ser. També val a dir que una cosa és la visió de cap a on han d’anar els trets, i una altra de molt diferent cap a on aniran realment. Això últim és degut a diversos factors com poden ser el poder adquisitiu de les diferents nacions i persones o la conscienciació per l’ús de les noves tecnologies.

El primer que em cal explicar ja ho comencem a veure actualment, i és la creixent importància d’Internet i de les aplicacions que s’executen “en línia” (això és, des d’una màquina connectada a la Xarxa de xarxes). Els programes informàtics del futur tendeixen cap a una forma d’execució a través d’Internet, tal i com podem veure ara per ara en aplicacions gratuïtes com Google Docs, un servei de la coneguda companyia del cercador que ens permet crear documents de text, fulls de càlcul o presentacions des de qualsevol dispositiu connectat a Internet i que disposi d’un navegador web que compleixi un mínim de condicions.

És el que en anglès s’ha donat en anomenar “cloud computing”, que en castellà s’ha començat a traduir com a “computación de nube” (traducció que trobo horrorosa, per cert), i que en català encara no he trobat adaptat. I se’n diu així perquè es considera que en aquesta modalitat, Internet es comporta com un “núvol” d’ordinadors interconnectats on resideixen les nostres dades i els programes que emprem per crear-les, gestionar-les i visualitzar-les.

En aquest context l’usuari té molt poc o nul control sobre l’aplicació i les dades, on resideixen, la seva configuració i actualització. També cal comptar amb què deixa de banda tots aquests problemes a l’administrador del sistema, però alhora es troba amb què no pot corregir els problemes que sorgeixin pel seu compte.

Aquesta forma de treballar té una sèrie d’avantatges. Per exemple, no m’haig de preocupar de dur un ordinador a sobre si sé amb seguretat que allà on vagi tindré a la meva disposició una màquina amb connexió a Internet. Tampoc m’haig d’endur els meus documents en cap dispositiu, ja que els tindré al meu abast allà on vagi amb tan sols obrir el navegador i accedir al servei que allotgi els meus documents.

Quelcom molt pràctic és que aquesta forma de treballar em permetrà oblidar-me dels formats dels documents. Si treballo amb l’OpenOffice i l’ordinador a on haig d’editar un document no té aquest programa instal·lat, puc tenir problemes. En canvi, amb aquesta forma de treball em puc oblidar de amb quin format he desat els meus fitxers.

Naturalment, això farà que el navegador (que ja és una peça central en els moderns sistemes operatius) vagi guanyant en importància. De fet, ja es parla de recuperar un concepte que es va intentar fa uns anys sense gaire èxit: un ordinador que només arrencar, carregui un navegador web i no pas un sistema operatiu complet, per a poder treballar exclusivament amb aquestes aplicacions en xarxa que acabo de descriure.

Si bé el navegador guanyarà en importància, l’ordinador tal i com l’entenem ara mateix perdrà pes específic i es diluirà com a concepte entre diversos aparells. Com pot ser això? ben simple: els telèfons mòbils estan prenent cada dia més funcions dels ordinadors, mentre que els aparells de televisió amb TDT permeten una interactivitat que en el futur els podria fer decantar cap a una franja en la qual trepitgi certes funcionalitats dels ordinadors. També les videoconsoles i en general qualsevol aparell electrònic està guanyant en funcionalitats.

Jo, per exemple, ja fa temps que em connecto a Internet des del meu telèfon mòbil, hi gestiono el correu electrònic, hi edito documents i, en general, hi puc treballar gairebé com si estigués a la meva oficina davant de l’ordinador de sobretaula o el portàtil. En un futur no gaire llunyà, els nostres televisors disposaran d’un teclat inalàmbric i programes incorporats en una memòria que ens permetran emmagatzemar fitxers, connectar-nos a Internet, carregar un navegador i navegar per qualsevol plana web o emprar serveis en línia com el mateix Google Docs.

La connexió a Internet serà omnipresent. La telefonia mòbil deixarà d’existir tal i com està concebuda actualment (malgrat que això encara trigarà un xic més), ja que els telèfons es connectaran directament a Internet mitjançant la tecnologia WiMAX. I, si les operadores de comunicacions no ho bloquegen, fins i tot la telefonia fixa deixarà d’existir, ja que sortirà molt més a compte per a l’usuari deixar de tenir qualsevol infraestructura a casa seva i passar a captar les ones inalàmbriques que li arribaran des d’un repetidor, una cosa semblant a la televisió interactiva que tenim avui en dia però amb moltes més possibilitats.

Els dispositius electrònics també disminuiran moltíssim el seu tamany. Podrem disposar de reproductors de pel·lícules incrustats a les ulleres de sol, de manera que quan anem a la platja, per exemple, ens podrem estirar tranquil·lament al sol mentre veiem la darrera estrena que haurem llogat a través d’Internet.

No obstant, molt em temo que aquesta nova distribució de la tecnologia crearà també problemes. El principal serà l’aprofundiment de l’anomenada “escletxa digital“, consistent en que les diferències entre els països de l’autoanomenat primer món amb els del tercer món creixeran gràcies a l’ús de les noves tecnologies. Així, mentre uns encara esperaran una implantació massiva de l’ordinador, els altres veurem com aquest aparell té un preu irrisori i, gairebé, ens en regalaran un amb la compra d’un paquet de cereals.

De nosaltres, de l’humanitat, depèn fer un bon ús d’aquest avanç tecnològic i fer que ens iguali i no en remarqui la diferència. I, a tall individual, què podem fer per col·laborar-hi? Doncs en primer lloc, donar el nostre ordinador vell quan ens el canviem si encara està en condicions de ser usat. En parlarem més endavant en aquest mateix espai. Que gaudiu del que us queda de vacances ;-)