Planet La Dragonera

L’altre dia anava passejant amb l’Anna i em va sortir amb un traballengua:

“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.

Vam riure molt, i fins i tot es va ficar amb mi per que no me l’havien ensenyat de petit… Però el que de veritat em va estar menjat en cap va ser que de fet si que l’havia sentit en algun lloc, i el tenia relacionat a alguna cosa ben gran, genial, definidora de la cultura catalana… fins que vaig trobar perduda enmig de les neurones una que m’ho va recordar: el discurs inaugural de la fira del llibre de Frankfurt del 2007

Bé, tothom (o com a mínim, qui va veure el segon debat) deu recordar que en el primer debat totes les gràfique anàven soltes o en un carpesà. Aquest segon debat el candidat Zapatero va aparèixer amb un libre amb les tapes blanques que (va dir) contenia tots els números. Doncs després de vacilar amb el Llibre Blanc durant tot el debat, el PSOE finalment el presenta en societat. L’enllaç directe el teniu aquí: Llibre Blanc del PSOE. Per si de cas, aquí el menda s’ha guardat una còpia que podeu descarregar aquí: Llibre Blanc del PSOE (còpia). L’enllaç cap a la nota de premsa del PSOE és aquest: El Libro Blanco de Zapatero (peazo de nota de premsa extesa…).

De ben segur que dedicaré una estona en fullejar-lo, no per buscar-li les 5 potes, sinó perqué es necessiten més aportacions dels polítics, no només demagògies… i que consti que no sóc partidista… només que la raça política em produeix urticària i no està de mes contrastar a qui es presenta per ser votat.
Salut.

Divendres passat al programa Callejeros de Cuatro van emetre un programa dedicat al món de les motos. Lluny de ser el típic reportatge propagandístic a favor o en contra de les motos, ha estat una posta en escenta de quasi totes les cares que aquest mundillo pot tenir, des de les concentracions de Harleys a les sortides en grup, el risc dels inconscients, els helicòpers de la Guàrdia Civil, els amics que ens deixen i l’estat en el que queden els que sobreviuen…

Sincerament, és un reportatge ràpid passant per molts temes, però prou dur si coneixes el món i sabries explaiar-te en tots i cadascun dels temes tractats. Impressiona veure què pot fer una columna de les que aguanta un guardarrail contra un simple braó de carn, com a mostra de què passa en un accident… com la valentia i es ganes de viure fan seguir anant en moto a un home que va perdre les dues cames contra una d’aquestes guillotines…

Al final, la processor nocturna d’estaques flamades, on tots recorden els companys, amics i fills perduts a la carretera… m’ha deixat amb la llàgrima aflorint.

Les motos, aquestes companyes de viatge que ens aporten unes sensacions difícilment comparables en altres vehicles… i tant perilloses… pel jovent inconscient, per l’estat de les carreteres (guardarrails, brutícia a l’asfalt, grava, sots…). És aquella sensació d’emoció impacient al tornar a seure sobre d’ella barrejada amb la consciència de tantes i tantes imatges de caigudes patides i amputacions vistes…

A continuació us deixo el pack de 4 videos del YouTube del programa.

Salut, V’s, i compte a la carretera…

Acabo de llegir un article sobre els “nens de la guerra”, el producte del programa Societat Lebensborn, a Cabovolo.

La societat Lebensborn (font de la vida) va ser creada el 12 de Desembre del 1935 pel cap de les SS. La idea era contrarrestar la baixa natalitat alemana en la època nazi. S’havia de crear la raça superior aria que poblaria Europa. Aquesta societat donava ajuts a les famílies, sobretot d’agents de les SS, per tenir més nens. El seu objectiu era que ningún nen ari es quedés sense nèixer.

Últimament torno a tenir una temporada d’anar seguint el que es penja a Meneame. Últimament estic llegint molts temes de la SGAE. Últimament estic tenint la sensació com si un grup de persones estiguéssin interessades en recaudar fons d’on sigui, de qui sigui, a costa del que sigui. Últimament se m’estan inflant les pilotes d’una forma que ja no em caben als pantalons.

Acabo de llegir un peazo de texte escrit per un extranger que descriu des del seu punt de vista com es nota que has viscut a Espanya durant una temporada. Si ho mires fredament, no deixa de ser una instantània de la vida juvenil, de coses que ni t’havies donat compte, perquè potser formen part de la teva vida quotidiana… però a un extranger li poden sonar estrafolàries o típiques d’Espanya.

Recomanat a tots els que han visitat el país en algun moment, o estan avesats a viatjar una mica i han tingut un contacte (productiu) amb algun guiri. I dedicat als extrangers propers amb els que he tingut converses de les coses típiques del seu / nostre país (hello Rafa).

A continuació reprodueixo el texte en l’original anlgès (per no perdre la gràcia al texte). Via pitoche.

Ara que estem tant calents amb el tema de l’SGAE i la seva pataleta anti-progrés (al que curiosament el partit progressista d’Espanya dóna suport), trobo una carta d’un músic al President del Govern, amb (IMHO) tota la veritat al seu cantó.

Ja comença a fer pudor tot aquest sistema de negoci a costa dels artistes. De fet, recordo una xerrada-treball en el que vaig participar sobre aquest tema i els demés contertulians opinàven el mateix: no es pot mantenir un model de negoci com aquest… La tecnologia i el progrés no pot estar aturat per culpa de 4 indesitjables que es volen seguir omplint les butxaques amb el mètode antic de “paga’m o no seras popular en la vida”.

Us deixo la carta d’aquest músic a continuació:

L’últim anunci de Repsol m’ha deixat sorprès per la seva creativitat i la seva poesia… El missatge está ben dut a terme i pels amants del motor, que saben dels bons i mals moments dels equips Repsol, el discurs de la veu en off arriva al cor. Però, un poema així podria extrapolar-se a molts altres temes… mmm… segur que està tret del bolígraf d’algú de Repsol? Doncs no. L’original és d’un escriptor i poeta britànic d’origen indi: Rudyard Kipling.

Proposo una lectura calmada del passatge que llegeixen en l’anunci. És molt bo, i el reprodueixo a continuació:

Si, té un nom en català, però ja és com un nom propi, o més aviat un nom i un cognom.

A només 29 Kms/h ja et pot amputar una extremitat o causar-te la mort. No cal anar a fent el boig com defencen els més anti-moto, o el propi Pere Navarro, director de la DGT. Ja n’hi ha prou de criminalitzar les motos o en escudar-se en absurdes excuses com que l’augment del poder adquisitiu de la gent fa que hi hagin més motos i per tant més víctimes.

Resulta que aquest any és el vinté aniversari de la Beca Erasmus, i el Centre de Documentació Europea de la Universitat Autònoma de Barcelona impulsa un programa d’entrevistes a estudiants que han anat d’Erasmus per conèixer la seva experiència.

El cas és que tant l’Anna com la Laia han cursat el seu propi Erasmus (que, cal dir-ho, m’he beneficiat en part ), i la Laia ha estat entrevistada (gràcies Anna per la notícia!)

Podeu veure l’entrevista al següent enllaç: Erasmus - Laia Arnaus, encara que, per no perdre-li la pista quan la celebració de la UAB acabi, a continuació penjo l’entrevista.