Planet La Dragonera

Arriba el calor i amb aquest els problemes. Com ja va passar l’any passat a Madrid, una subestació de Fecsa-Endesa s’ha cremat deixant quasi tota Barcelona a les fosques. Semàfors, ascensors, comerços, l’Illa Diagonal tancada, treballadors matant el temps sota les espelmes…

Avui he pogut llegir la notícia als diaris aportant-me una mica més d’informació de la que ja vaig anar descobrint ahir: un cable de mitja tensió va caure en la subestació de Collblanc provocant un curtcircuit que es va propagar a vàries subestacions més, fins i tot provocant un incendi a la subestació de Maragall… i la companyia eléctrica nega qualsevol responsabilitat… ah, molt bé. Quan m’arribi la propera factura jo negaré qualsevol responsabilitat sobre aquesta.

Ahir a la nit, a ple CSI, vaig sentir començar una forta cacerolada (al principi un parell, despres varis centenars). I amb raó… En els últims anys la factura només ha fet que pujar, i vist això, el servei segueix essent el mateix. Llavors, a on es dirigeixen els calers que paguem? Perque a la millora i manteniment de la infrastuctura no serà.

D’acord que parlo en el desconeixement intern de la companyia elèctrica, pero si apliquem una mica de lògica, com és capaç una subestació de fallar i provocar la falla de vàries subestacions mes? Tant dolent es el sistema de protecció que si falla una fallen totes? A mi m’han ensenyat sempre a atomitzar els problemes, i evitar la seva propagació… Aquests es van perdre aquesta classe?

Ahir va ser un dia d’espelmes, un dia de precaució als carrers de Barcelona, un dia de pèrdues, un dia en que la Guaàrdia Urbana va haver de deixar el seu habitual bloc de multes per treballar una mica en les cruilles de la ciutat… Pero no patiu, Fecsa-Endesa ens enviarà la factura altra cop, i si no paguem ens enviarà els seus advocats, perque això si, a l’hora de cobrar són els primers.

Seran fills de puta….

Arribem a una botiga de música i agafem un disc del nostre grup de música preferit. Posem que paguem 18 euros. Molt bé, ja és nostre (en certa manera, perquè no pots fer tot el que vulguis amb ell…), però aquests 18 euros que hem pagat, com es reparteixen entre els beneficiaris?

A Escolar.net descobreixo un article breu però impactant, amb el benefici desglossat en percentatges i quantitats, que reprodueixo a continuació.

Así se reparte el dinero de un disco de 18 euros según AFYVE (la asociación de discográficas españolas).

* IVA: 16%: 2′49 euros.
* Tienda: 40′2 %: 7′25 euros.
* Discográfica un 24′4% 4′41 euros.
* El distribuidor un 4% 0′73 euros.
* La fabricación un 4% 0′73 euros.
* Derechos de autor un 4% 0′73 euros.
* Royalty para el artista 9′4% 1′69 euros.

Aquestes darreres eleccions municipals ha hagut una notícia estrafolària a l’ajuntament de Reus: El partit CORI (Coordinadora Reusenca Independent) va aconseguir un regidor.

Lluny de presentar una tesi sobre la seva història o les seves motivacions (vegeu la seva pàgina web o l’article a la Wikipèdia), en aquest article exposo el seu programa electoral. Es permeten somriures i partides de caixa, però per molt irreverent que sembli el partit en si, crec que el programa només està per cridar l’atenció. De fet, els seus primers moments de treball està sent de crític amb el treball intern de l’alcaldia, cosa que m’alegra bastant enmig del merder polític actual.

Des del meu punt de vista personal, un partit d’aspecte poc seriós però que absorveix el vot de protesta de l’actual panorama polític em sembla productiu. Sense fer gaire demagògia, en aquest país se’ns rifen els nostres calers des de ben amunt, i ja era hora que algú es dignes a posar-ho de manifest (encara que sigui amb l’humor com a arma).

Dissapte 21 d’Abril de 2007, 21:33, Palau Sant Jordi… ein, zwei, drei, yaha! I l’escenari explota amb In The Flesh. Quina forma d’obrir un concert… seguint amb Mother, Shine on your crazy diamond, Wish you where here i un poupurri de cançons antigues, seves en solitari, …

Després de la pausa d’un quart d’hora, tot el Dark side of the moon sencer, de principi a final, acabant en els bisos amb el The happiest days of our lives, Another brick in the wall (part 2), Vera, Bring the boys back home i per tancar, la meva, la obra mestre, Confortably Numb.

Poques vegades es pot gaudir d’un concert de dues hores i tres quarts. Quàntes vegades podràs sentir un disc sencer en un concert? Gràcies Roger Waters.

Avui, de bon matí, em trobo amb un video al YouTube, sobre una comparació de Catalunya, la cultura catalana, amb el nacisme.

No, no surt ningú xerrant, ni és cap documental. És un simple video que podria fer qualsevol estudiant d’Adobe Premiere, amb ròtuls exagerant i mentint, muntatges estil photoshop amb la senyera de fons i la esvàstica en primer pla, i banda sonora de Vangelis (La conquista del nuevo mundo).

L’autor (o, com a mínim, l’usuari que ho ha penjat) disposa de veritables perles anti-catalanistes, difamant als quatre vents com si res. Podeu veure el recull dels seus videos aquí: Perfil usuari Youtube ZPmiente

A continuació penjo el video. La meva opinió: apologia al vandalisme.

Acabo de rebre un correu d’en Marc que analitza els pretendents a la presidència de França centrant-se en el cupliment de els límits de velocitat, ara que hi ha el tema en el aire sobre baixar els límits de velocitat.

Sobre la contaminació de CO2 dels vehicles dels polítics tampoc es queda curt. Realment val la pena veure com la classe política es baralla per posar-nos unes lleis per després ells mateixos no seguir-les.

A vegades topes amb algun documental interessant sobre la societat del carrer, colectius que formen part d’aquesta extravagant fauna urbana de Barcelona. Alguns se’ls respecta i d’altres se’ls evita. Les raons d’aquests dos extrems acostumen a crear-se-les ells mateixos, i per a mostra un botó.

Aquest és un fragment molt ilustratiu que va aparèixer a l’Entrelínies. Crec que no cal que dongui gaires explicacions sobre això, ells mateixos es defineixen i s’expliquen.

Aquesta Setmana Santa hem anat a veure el Castell d’Escornalbou, i tot i que el guia que ens va portar pel castell era una mica arrogant i prepotent, va explicar una cosa que em va sorprendre: en Sant Jordi tenia un antecessor: Sant Miquel.

En aquest article intento explicar la diferència entre Sant Miquel i Sant Jordi, ara que queden pocs dies per la festa catalana de la rosa i el llibre.

Via Menéame descobreixo un texte de l’ex-Monty Phyton, Terry Jones, publicat al The Guardian.

El senyor Terry Jones, fent ús del seu genial to irònic i sarcàstic, compara la recent captura de soldats britànics en territori iraquià per haver violat el seu territori. El tracte que reben és comparat amb els presos de Guantànamo iraquians, amb el tracte que uns i altres reben com a presoners.

Un texte que cal llegir des de la ironia, per entendre com és capaç de ser manipulada la opinió pública davant d’uns fets que alguns podrien considerar legítim, quan l’atac a Iran per part dels Estats Units sembla inminent.

A continuació reprodueixo la traducció que Otis B. Driftwood realitza des del seu blog.

Ahir 3 d’Abril es va emetre en el programa Enfoque un “lleuger” debat sobre el Canon Digital. Gràcies a Ancude disposem d’un fragment interessant del debat a YouTube ja que a mi em va ser impossible de veure (com passa sempre, m’entero tard de les coses).

La veritat és que sembla que hi ha gent a favor del Cànon que no se li acaben els arguments falsos… o sembla que qui li ha rentat el cervell no tingui ni el més mínim sentit de la vergonya… Ah, es que és el mateix pagar els intermediaris d’una tronja i pagar el Cànon? Molt bé, doncs si ho posen al mateix nivell serà que qui menja tronjes són uns pirates estafadors i per això se’ls agrava el preu, oi? Quina mala llet se m’ha posat…
Això si, menys mal que hi ha algú que diu públicament, amb xifres a la mà, que els usuaris no han de pagar per un Cànon… M’encanta la frase “Cuando compras un CD vírgen pagamos más por cánon que por fabricarlo, lo cual es un disparate”.