Haig de dir que TV3 m’ha sorprès gratament amb l’emissió de la telesèrie d’humor nord-americana Chuck, que podem veure cada dijous a la nit. Si us sorprèn que en vulgui parlar avui aquí, us diré que això és degut a què el personatge central (i que dona nom a la sèrie) i jo tenim punts en comú: ambdos som el que s’anomena un ‘geek‘.
I què significa això de geek? Aquest terme de l’anglès encunyat als Estats Units fa referència a una persona que no només hi entén molt de noves tecnologies, sinó que a més ha fet d’aquesta expertesa pràcticament una forma de vida, una filosofia vital. En resum, la informàtica i tot allò que la rodeja no és només una eina si no una finalitat en ella mateixa, ben al contrari d’aquells qui el rodegen, i que consideren que un ordinador no passa de ser una simple màquina que tan sols els serveix per aconseguir algunes de les coses que volen. Com un cotxe o una segadora de gespa. Sinònims de geek serien nerd o techie, i si parlem de les nostres contrades, ens trobem amb l’ús del mot ‘friki‘, una adaptació de l’anglès freak, literalment ‘estrany’. I, evidentment, un geek és quelcom estrany, així com un jugador de rol (amb tots els meus respectes per ella i les activitats que desenvolupen) respecte a la societat actual, que té uns paràmetres que considera, en global, com a acceptables, com l’ideal al qual hem de tendir tots.
Aquesta normalitat és, al meu parer, impossible de tenir. Tots som frikis en algun aspecte. Si, perquè per molt normal que la societat consideri seguir un equip de futbol durant la temporada, jo no deixaré de pensar que aquells que van al camp els diumenges empunyant banderetes, amb la cara pintada com feien els antics pictes (una tribu que poblava l’actual Escòcia i amb la qual l’Imperi Romà hi va tenir alguna que altra topada) i disposats a vociferar fins que les cordes vocals els diguin prou, potser molts d’ells posant en dubte l’ascendència paterna d’àrbitre i jugadors rivals mentre veuen vint-i-dos paios en calça curta perseguint una pilota, són uns autèntics frikis que de ben segur que trobarien quelcom millor a fer durant aquelles dues horetes i escaig. És clar que els respecto, aplico la dita castellana “cada loco con su tema” (cadascú amb la seva, podríem traduir-la). Però no, hom s’entesta en què els frikis som els informàtics, els rars, els llunàtics, potser sense adonar-se’n que el món modern rutllaria perfectament sense futbolistes, músics, pintors de quadres, actors, gent que surt de festa els divendres i els dissabtes a la nit,… si, seria molt més avorrit, però rutllaria. I sense informàtics? no estaríem a l’edat de pedra, però atureu-vos a pensar en tot l’esforç que ens costaria treballar sense ordinadors. I la informàtics ha nascut, crescut i evolucionat gràcies a nosaltres, als geeks.
Bé, tornant a l’amic Chuck, al qual en aquestes poques setmanes que fa que TV3 l’està emetent, us he de dir que l’he pres en gran estima. Ell reuneix una gran quantitat de tòpics que la gent associa als informàtics: és un tecnòleg compulsiu que no pot viure gaires hores seguides sense tocar un ordinador, té un sentit de l’humor més aviat cínic que, sobretot, es centra en la seva figura, ja que està descontent de la forma de vida que ha escollit però, al mateix temps, no pot deixar-la. Chuck té un cercle social reduït, amb prou feines un amic, els companys de feina, la seva germana i el xicot d’aquesta, el seu cunyat, precisament el prototipus d’home atractiu i triomfador que la societat s’ha posat com a model.
Com tot bon antiheroi (que al cap i a la fi, per a mi, aquests personatges acaben essent herois per fer el que altres no poden o no gosen fer), la vida sentimental de Chuck és poc menys que inexistent. Va tenir una xicota a la universitat de Stanford, però ella el va deixar (com no podia ser d’altra manera) per un altre home, un noi ben plantat, amb èxit a la vida,… i que acabaria sent un agent de la CIA.
A en Chuck li agrada l’agent de la CIA que té la missió de protegir-lo juntament amb un agent de l’NSA (National Security Agency, una altre cos de seguretat del govern nord-americà que no se a la realitat, però a les pel·lícules sempre es fot trompades amb la CIA), però és clar, no gosa dir-li-ho obertament. La tensió sexual entre ambdós caràcters es mastega a l’ambient, i tots els que veiem la sèrie sabem que un dia o altre, en Chuck i la Sara sucumbiran a la temptació i tindran un “affaire“.
Però així és com la societat veu als informàtics: uns éssers asocials, amb poca o nul·la capacitat per relacionar-se, sense cap mena d’habilitat amb el sexe contrari, que viuen rodejats d’ordinadors i que només s’entenen entre ells. Bé, si vos amic lector, sou dels que pensa així, aneu a qualsevol discoteca, pregunteu quants informàtics hi ha i sorpreneu-vos dels resultats.
El col·lectiu geek no és de fet diferent de qualsevol altre col·lectiu humà, composat de moltes persones de diferents sensibilitats. No dic que no es trobin espècimens semblants a en Chuck (i ho repeteixo, jo i ell tenim molts punts en comú), però he vist gent que viu dels i per als ordinadors i que tenen una vida normal i corrent, amb família, èxit i fins i tot vesteixen i es relacionen amb els altres de forma ‘normal’, tenint una gran quantitat d’amics. Vaja, si fins i tot ex-companys meus de la universitat estan casats i amainadats.
I aquí, segur que us pica la curiositat: i en Guillem, i el que escriu aquestes ratlles? és com el tòpic? quin percentatge de Chuck corre per les seves venes? Doncs alt, haig de confessar-ho. Com ell, jo també vaig tenir una “novieta” a la universitat, i des d’aleshores ençà, cap relació estable. Compte, he dit estable, no cap relació. I perquè jo -i perdoneu la manca de modèstia- no he volgut en un parell de casos. Em tallo quan parlo amb noies, però només fins a cert punt, i si bé em costa entrar en el joc de la seducció, un cop dins sóc bon jugador (no un Ronaldinho, però potser si un Guardiola en els seus temps o un “Xapi” Ferrer, d’aquells que no sobresurten tant però són necessaris per a què l’equip funcioni).
Surto gairebé cada cap de setmana. Els divendres i dissabtes a la nit em transmuto, em poso la meva disfressa de “persona normal” i surto a la caça i captura. De què? de diversió, de “ligues”, d’aprofitar la vida, del que surti,…
Si que em quedo a casa moltes hores tancat amb l’ordinador, per feina i per escriure aquests articles que espero us agradin i us interessin, però el meu cercle social no queda reduït a un sol amic i les nits de gresca no venen marcades per una pizza i un campionat a la Play (de fet, ni tan sols tinc consola de vídeojocs).
A vegades em rebenta quan em presento com a informàtic i la gent em comença a explicar el que considera “coses rares” dels informàtics que coneix i ja em posa l’etiqueta de “friki”, especialment si això ho fa una noia que m’ha interessat per algun aspecte. Fins i tot m’han arribat a dir que “per ser informàtic, ets molt normal“. Fantàstic! es pensaven potser que tindria tres braços o quatre cames? o que exhalaria foc pels queixals? Home, això últim ja seria prou pràctic de tant en tant ;-)
Tots plegats hauríem de començar a espolsar-nos les etiquetes del damunt per a tothom, i no només per als informàtics, però al mateix temps sense renunciar a saber-nos riure de nosaltres mateixos com ho fem els geeks amb Chuck. I és que jo, pobret, ja començo a patir per si la Sara li trencarà el cor en algun episodi… ;-)
Bueno, no puc contenir-me.
Una de les coses que sempre he odiat de Movistar és la quantitat ingent d’SPAM que es rep al mòvil. He trucat al Servei d’Atenció al Client per queixar-me i sempre em diuen que haig d’enviar una carta a una direcció específica i tal i pascual… una liada de collons per una cosa que no he acceptat mai ni he firmat enlloc, com a mínim de manera conscient.