Planet La Dragonera

Si, encara falta temps per al Nadal, però quan s’acaba l’estiu tots ens prenem aquests darrers mesos de l’any com una pendent que davalla inexorablement cap a l’època dels turrons, els àpats familiars i els regals. I cada cop està més de moda regalar tecnologia en les seves múltiples accepcions. Així que aquest article pretén ser una guia per orientar-se i donar-vos a conèixer alguns objectes que poden servir com a regal i que potser vosaltres ni hi hauríeu caigut.

No hi ha una fórmula magistral per saber què és el més correcte de regalar quan parlem d’objectes tecnològics. En general, ens hem de guiar per les mateixes regles que emprem quan volem regalar una corbata, un perfum o un viatge: conèixer a la persona a la què va destinat el regal i tenir l’encert de copsar les seves necessitats i desitjos.

Examinem algunes línies de productes que poden esdevenir obscur objecte de desig per a ser regalats/que ens els regalin:

- Telèfons mòbils: cada dia més sofisticats, la moda són els que tenen pantalla tàctil i inclouen potents funcions de reproducció d’àudio i vídeo, de manera que l’usuari els pot fer servir com a telèfon, reproductor MP3 (iPod), càmera de fotos, agenda electrònica i PMP (Portable Media Player, per veure-hi pel·lícules). El rei indiscutible d’aquest segment és l’iPhone d’Apple, que a Espanya el comercialitza en exclusiva Movistar, igual que el Nokia 5800 XpressMusic, així que si voleu un d’aquests, ja sabeu el que us toca: passar per una de les botigues de Telefònica i pagar el que aquesta us demani sense regatejar. Altres bones opcions si voleu un telèfon amb bones capacitats àudio/vídeo és recórrer a la gamma de Sony Ericsson, en la qual s’ha cuidat molt tot el que és l’aspecte de música i vídeo. Nokia també té alguns bons aparells en aquest sentit, i fins i tot podem trobar bona qualitat multimèdia en els fabricants coreans Samsung i LG.

- Reproductors MP3/PMP: tret que sigui un reproductor de música molt petit (com l’iPod Nano) pensat específicament per a què no faci embalum, us aconsello decantar-vos per un PMP (Portable Media Player), un aparell que a més de permetre escoltar música igual com ho faria un MP3, també facilita la visualització de vídeo (pel·lícules). Assegureu-vos sobretot de l’autonomia, de si es pot connectar a un televisor (no us podeu ni imaginar com n’és de pràctic això!) i de que tingui prou capacitat. Menys de 20 “gigues” se’ns poden fer curts de seguida, i més de 100 potser no els necessitarem mai. Tot depèn de l’ús que sapigueu que la persona a qui li regalareu li donarà. Podeu trobar també el que s’anomenen discs durs multimèdia, però aquests no permeten reproduir els continguts que allotgen si no estan connectats a la corrent i a una pantalla. Els PMPs inclouen pantalla pròpia i una bateria. Molt més pràctics si us els endueu de viatge…

- Ordinador portàtil: inicialment volia separar-los en dues categories, els Netbooks i la resta, però finalment he preferit encabir-ho tot en un mateix sac però diferenciant-los. Els Netbooks són una espècie nova que ha sortit gràcies a la selecció natural en el sector informàtic. La seva definició és la d’una petita màquina en format de portàtil però de dimensions força més reduïdes (amb pantalles que van des de les 7 polsades fins a les 10 com a màxim), menys potents però que la bateria els dura molt més, lleugers i pensats més per a treballar amb les aplicacions en línia de la Web 2.0 que en local (cosa que també poden fer). Algunes d’aquestes màquines tenen unitats d’emmagatzematge internes amb molt poca capacitat, uns 6 o 8 gigabytes, fins i tot n’hi ha que menys.
Tot i les seves evidents mancances, poden esdevenir una molt bona opció com a màquina secundària per a algú que la necessiti per anar d’aquí cap allà en tren, autocar, que la necessiti per amenitzar llargues esperes o per usar a la feina en la presentació de treballs o catàlegs. També per a estudiants que necessitin una màquina de poc rendiment per passar apunts, consultar documentació i connectar-se a Internet.
No supleixen un ordinador convencional ja que tenen molt poca potència, així que si ens trobem que la persona a qui li hem de regalar ha de menester executar programes com l’AutoCAD, oblideu-vos-en d’un d’aquests.
Pel que fa als portàtils convencionals, assegureu-vos primer de les necessitats de portabilitat de la persona que el farà servir; si no l’ha de moure de lloc gaire sovint, podeu optar per regalar-li una màquina més gran i pesada, però també més potent, completa i amb una pantalla més gran. Per a les butxaques més plenes, una opció a considerar són aquells exemplars que integren una unitat Blu-ray Disc en comptes de DVD, que ja n’hi comença a haver-n’hi al mercat.

- Gàdgets: només aptes per als tecnòlegs més recalcitrants. No us en puc fer una definició única, ja que és una categoria en la qual hi entren una gran quantitat d’objectes, però us en posaré uns quants exemples: Ericsson té un rellotge amb Bluetooth que, un cop associat al nostre telèfon, ens informa dels missatges entrants i les trucades. Un escalfa-tasses que es connecta al port USB 2.0 d’un ordinador i d’aquest en treu l’energia necessària per escalfar la nostra beguda.
Però si voleu quedar com uns autèntics senyors, res millor que acudir al paradís de la tecnologia sobre la terra per aconseguir el que qualsevol tecnòleg o geek reconeixeria com un autèntic gàdget: el Japó. Gràcies a Internet, el país del sol ixent és més a prop que mai, especialment quan es tracta de negocis (aquest si que és un llenguatge universal), i podem adquirir un autèntic gàdget que no tingui distribució aquí i, per tant, sigui un objecte digne de ser lluït. Fins i tot en podem trobar algun de segona mà o nou però fora de catàleg a eBay. Us ho dic per experiència: rellotges amb PDA incorporada (dignes de James Bond), mini-ordinadors de butxaca amb sistema operatiu Linux, Tablet PC’s, handhelds, telèfons japonesos… evidentment de tot el que comprem ens n’hem d’assegurar que es pugui connectar aquí, ja sigui directament o mitjançant l’ús d’un transformador, i si no el porta comprar-lo.

- Consola de videojocs: tot un clàssic, sobretot per als més petits de la casa però amb un llistó d’edat que puja cada any. Perquè? doncs perquè la generació dels que ara tenen vint-i-molts treinta-i-pocs és la que ha crescut amb aquestes màquines i, per tant, als qui no estranyen. Si la regalem pensant en una persona en concret, qualsevol de les tres de nova generació (Wii, Xbox360, PS3) és vàlida. Per a un adolescent apuntaria més en la direcció de les més potents en l’aspecte gràfic (Xbox360 o PS3), o bé una portàtil (especialment la PSP), mentre que si parlem dels més petits, la Wii o la Nintendo DS semblen bones opcions, amb jocs més educatius que les altres dues.
Amb la introducció de la Wii per part de Nintendo i el seu revolucionari comandament, la videoconsola ha deixat de ser quelcom unipersonal per passar a poder ser compartida per tota la família, per tant si el que volem és regalar-nos una consola per a tota la família, no ho dubteu: amb la Wii les hores de diversió estan assegurades i trobareu ben invertit fins al darrer cèntim que n’hàgiu pagat.

- Complements: si el que voleu és més aviat fer un detall o un petit obsequi, no cal que deixeu el camp tecnològic: una funda per al mòbil, un mans lliures, un petit reproductor MP3 amb poques funcions o un llapis USB poden ser molt apreciats per les vostres amistats.

Espero que amb les indicacions que us he donat en aquest article, pugueu tenir forces idees per regalar aquest proper Nadal, però recordeu que en qualsevol cas (i no només en tecnologia), la clau de l’èxit amb un regal és encertar en el gust i/o la necessitat de la persona a la qual regalem.

Aquesta trobada, reservada als professionals del sector de la informàtica, canvia enguany d’escenari per passar a celebrar-se al Centre Internacional de Convencions de la ciutat comtal, situat a la Diagonal Mar, unes instal·lacions que han seduït l’organització per la seva modernor i possibilitats.

La principal novetat de la trobada és, precisament, aquesta, el seu canvi d’emplaçament. Per la resta, els que assisteixen habitualment a aquest encontre no quedaran decepcionats, car podran trobar-hi el mateix de sempre i més.

El Fòrum @asLAN és organitzat per l’associació del mateix nom, que també es troba al darrere de la fira SITI/asLAN que es celebra a Madrid entre finals de març i principis d’abril, i d’una sèrie d’esmorzars de treball en els quals es toquen temes d’interès per a la industria tecnològica. asLAN la composen destacades empreses del sector de les xarxes informàtiques i les comunicacions, i el seu objectiu és promoure l’ús de noves tecnologies en el món de l’empresa al mateix temps que genera valor per als seus associats.

El que es podran trobar aquells qui assisteixin a aquest Fòrum és, en primer lloc, un espai d’exhibició en clau de fira, on fabricants i distribuïdors hi presentaran les darreres novetats del mercat. També comptaran amb un panell d’experts que exposaran i debatran temes clau en el món tecnològic d’avui, en un format que reunirà a cinc experts de cada tema que disposaran de vint minuts cadascun d’ells per oferir als assistents la seva visió. Els temes dels que es parlaran seran entre d’altres els serveis gestionats, virtualització, seguretat o el WiMAX i la quarta generació de telefonia.

Per als interessats en assistir-hi, us direm que l’entrada és gratuïta (prèvia inscripció) per al públic general amb una opció de pagament de 195 Euros. La diferència entre ambdues és que l’opció que no té cost ens limita només a l’àrea d’exposició i a dos panells d’experts, un cada dia. Amb l’opció de pagament tenim via lliure per deambular per tota la fira i entrar a qualsevol dels actes.

Entre les organitzacions que patrocinen aquest esdeveniment hi trobem la Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació de la Generalitat, i l’Associació de Tècnics d’Informàtica (ATI).

La fira IFA 2008 de Berlín (Alemanya) -l’equivalent europeu al CES (Consumer Electronics Show) de Las Vegas-, una de les fires de tecnologia més importants a nivell europeu i mundial veu cada any nous desenvolupaments, noves tecnologies i nous aparells en diversos camps com l’electrònica de consum i la informàtica, que sovint capten l’atenció dels mitjans de comunicació especialitzats i ocupen les seves portades durant uns dies. L’edició d’enguany ha dut una sorpresa als “connaisseurs” més veterans del món de la microinformàtica: la tornada de Commodore a primera línia de l’actualitat o, si més no, l’intent en aquest sentit.

I aquest intent es fa amb un ultraportàtil, un tipus de màquina molt de moda i que imagino que pel seu baix cost de fabricació i venda permet aventures com aquesta. De fet, no és que el nom Commodore desaparegués del tot a finals dels vuitanta-principis dels noranta, ja que d’una forma o altra sempre ha estat present en els terrenys de la informàtica i l’electrònica, però ja dista de ser aquella revolucionària empresa que va destacar en l’ecosistema dels sistemes microinformàtics de principis de la dècada dels vuitanta amb màquines tan destacades com el VIC-20 o, sobretot, la família Amiga, que tot i la fallida de la companyia mare el 1989 ha continuat la seva vida de millor o pitjor manera arribant fins al dia d’avui amb ampliacions i canvis que han dut, per exemple, a una versió 4 del seu sistema operatiu. Això si, ocupant una quota de mercat només testimonial.

L’aparell presentat per Commodore rep el nom d’UMMD 8010/F, i és un ultraportàtil basat en un microprocessador VIA C7-M que presenta una pantalla de 10 polzades, unitat de disc dur (mecànic tradicional enlloc de les actuals memòries d’estat sòlid) de 80 GB., 1 GB. de memòria RAM, connectivitat WiFi 802.11 b/g, micro, altaveus i webcam de 0,3 megapíxels integrada a la carcassa. Com a opció, podem afegir-hi un mòdul de connectivitat Bluetooth. El pes és d’uns 1,4 Kg.

El programari que pot muntar són els sistemes operatius Windows XP i Linux, malgrat que d’aquest darrer no s’ha donat a conèixer quina és la distribució que durà o quines suportarà. Tractant-se d’una màquina amb aquestes característiques, el més probable és que inclogui alguna distro optimitzada per a dispositius mòbils realitzada per una empresa que, a més, li proporcioni suport tècnic. És clar que amb la nombrosa oferta que hi comença a haver de distros optimitzades per a màquines ultraportàtils, igual se n’inclou alguna d’aquestes amb el suport tècnic a càrrec de la mateixa Commodore.

Amb unes característiques tècniques que, tot i ser un ultraportàtil, acosten l’UMMD 8010/F a la configuració d’una màquina “normal”, el seu preu també queda lluny dels 300 Euros que acostumen a valer aquestes màquines per passar a uns 600, un preu que considero clarament excessiu per a una màquina que, sobretot, sembla voler jugar la carta de la nostàlgia entre els que havien tingut una màquina de les clàssiques de Commodore i d’aquells que sempre n’havien volgut tenir una.

Al seu davant, aquest ordinador es trobarà amb rivals tan potents com HP amb el seu Mini-Note, Acer amb l’Aspire One, Dell o Asus amb el seu reeixit Eee PC.

La companyia de la poma mossegada va presentar aquest passat dimecres dia 10 una nova revisió de la seva reeixida saga de reproductors MP3/MP4 iPod, i una nova versió del programari que els acompanya en els PC’s amb Windows i els Macintosh amb Mac OS X: l’iTunes 8.

Per poc nombroses que siguin i per superficials que semblin, les novetats que Apple va introduint en els iPod’s sempre desperten interès entre els usuaris i creen escola entre els seus rivals, que intenten imitar la companyia de Cupertino o, simplement, la copien directament. En aquest cas, pot donar la sensació que les novetats introduïdes a la família iPod són menors, però jo ja us puc ben assegurar que no manquen d’interès.

Comencem per l’iPod Touch, al qual m’atreveixo a definir com “l’iPhone sense funcions de telefonia“, ja que és l’únic que li manca per igualar-se al terminal de telefonia d’Apple. Sóc posseïdor d’una d’aquestes petites meravelles, i us puc ben assegurar que m’encanta el seu rendiment i la claredat de la pantalla. L’única pega que li trobo és que et lliga indefectiblement amb l’iTunes i, per tant, a Windows o a Mac OS X.

El tema no manca d’importància, doncs els usuaris de GNU/Linux es trobaran amb problemes si volen usar un d’aquests aparells (tot i que hi ha programari que ho facilita), i usuaris d’altres sistemes més minoritaris encara, ho tindran molt més pelut si no impossible. Enfront d’això, qualsevol altre MP3 o MP4 et permet treballar-hi com si fos una unitat de disc extraïble.

El nou iPod Touch presenta un perfil més arrodonit i lleuger que la primera generació, a més de ser també més petit. La pantalla és de cristall, de 3,5 polzades i inclou connexió WiFi 802.11 b/g.

La novetat més destacada és la inclusió d’un altaveu a l’aparell, de manera que a partir d’ara també podrem escoltar la nostra música sense haver de necessitar d’uns auriculars. Molt útil per a trobades amb els amics o per a festes improvisades. També s’inclouen uns controls de volum externs, de manera que no haurem d’accedir a l’interfície d’usuari tàctil per pujar o baixar el volum de la música.

A això li hem d’afegir la nova funcionalitat Genius, de la qual en tornaré a parlar amb més profunditat quan em refereixi a l’iTunes 8. Aquesta ens permet crear una llista de reproducció de manera automàtica a partir d’una cançó, disposant d’aquesta manera d’un “disc-jockey” aleatori.

La bateria ha estat un altre dels elements millorats, permetent ara fins a 36 hores de reproducció ininterrompuda de música i 6 de vídeo.

La interfície d’usuari es renova, fent-se més elegant i senzilla, i s’inclou el programari de connexió que ens permet captar dades dels sensors que inclouen algunes de les sabatilles esportives de la companyia nord-americana Nike dins el marc del programa Nike+iPod, i que ens faciliten la recepció de dades al nostre reproductor d’Apple com ara els quilòmetres que hem recorregut fent footing i quant temps hem trigat en fer-ho.

El preu d’aquesta petita meravella és de 219 € per al model de 8 GB., 279 per al de 16 i 369 € per al de 32 GB, i la seva disponibilitat és immediata a través de l’Apple Store en línia i dels centres autoritzats Apple o les grans superfícies en les quals es troben productes de la companyia de la poma mossegada.

iPod Nano

El més prim dels iPod’s s’aprima un xic més i amplia la gamma cromàtica en la qual estava disponible fins a nou llampants colors.

La carcassa presenta formes arrodonides, com el Touch, i està feta en alumini amb la pantalla de cristall. També inclou la tecnologia Genius abans esmentada, que sembla voler ser una de les senyes d’identitat de la nova generació d’aparells multimèdia d’Apple.

Una tecnologia que ha heretat de l’iPod Touch i de l’iPhone és l’ús d’un acceleròmetre per conèixer la posició de la pantalla, ja que amb aquest exemplar de Nano la podrem veure de forma vertical o apaïsada segons fem girar el reproductor. Això ens ajudarà a veure més còmodament continguts de vídeo. A joc amb això, a la interfície d’usuari (que també es veu retocada) s’hi ha inclòs el mode Cover Flow, que igual que en els aparells tàctils d’Apple, ens permet navegar entre les portades dels nostres discos i vídeos com si els estiguéssim veient en un prestatge físic.

Aquesta nova generació de l’iPod Nano ja es troba disponible a la botiga en línia d’Apple així com en centres autoritzats per a la seva distribució, a uns preus que van dels 139 € del model de 8 GB. als 189 del model de 16 GB.

La resta de models d’iPod de la companyia de Cupertino (Classic i Shuffle) no pateixen cap canvi, malgrat que amb el que he vist, em sembla que ja se el que es presentarà a la propera conferència de premsa que organitzi Apple.

iTunes 8

El programari de reproducció multimèdia i gestió de continguts digitals de la companyia de la poma no varia excessivament tret de la funcionalitat Genius que us he esmentat abans. Aquesta consisteix simplement en la possibilitat de que sigui el mateix programa qui ens crei una llista de reproducció a partir d’una única cançó, seleccionant de la nostra biblioteca de l’iTunes les peces que s’assemblin més a l’escollida. És, doncs, una bona forma de refrescar-nos la memòria sobre música que tenim al programa i que potser la tenim bastant oblidada.

I no només fa això, sinó que també es connecta als servidors d’Apple per a recomanar-nos música de la iTunes Store que, segons la que hàgim escollit per a generar la llista de reproducció, el sistema pensi que ens pot interessar adquirir. Una bona estratègia de màrqueting i vendes? segurament, però no me’n negareu la part pràctica ;-)

Per a fer el creuament de dades que dona lloc a l’elecció de les peces afins, iTunes envia als servidors d’Apple una sèrie d’informacions sobre les nostres preferències musicals. Aquest enviament es fa, segons afirma la companyia, de forma anònima.

Estic ben segur que aviat hi haurà gent que dubti de si aquest enviament d’informació es fa realment de manera anònima i, per tant, es posarà a estudiar-ho analitzant els fluxes de dades que es bescanvien entre els ordinadors amb iTunes i els servidores d’Apple. Hi ha molta gent preocupada per la privacitat de les nostres dades que es dedica a realitzar aquesta mena d’estudis de forma desinteressada en la majoria dels casos, així que dins d’unes poques setmanes tindrem la constatació de si efectivament, el nostre anonimat queda sa i estalvi amb l’ús del nou iTunes 8.

A banda d’això, el nou programa d’Apple ens proporciona una nova forma de navegar entre la nostra discoteca, exhibint les portades dels discos que hi tenim en forma de parrilla. Un nou mode de visualització gràfica ens presenta vistosos efectes en pantalla que varien d’acord al ritme de la música que s’escolta en cada moment.

iTunes 8 ja pot ser descarregat de forma gratuïta des del lloc web d’Apple per a Windows XP Service Pack 2 o superior i Mac OS X 10.4.9 o superior. El suport per a Windows 2000 ja ha estat deixat només fins a la branca 7.x del programa.

La companyia de Redmond ha fet una aposta clara i decidida pels sistemes de navegació GPS amb un nou sistema operatiu dirigit específicament a aquesta mena de dispositius.

Personalment, veig l’aposta de Microsoft com una forma de parar els peus a Google si es donés el cas que aquesta darrera es decantés per crear un producte semblant basant-se en Android, la plataforma Linux per a telefonia mòbil que ha promogut amb operadores, fabricants de terminals i prestadors de serveis.

Cal no oblidar que Google posseeix una important base de serveis de geolocalització com Google Maps o Google Earth, que precisament ha integrat dins d’Android, tot i que allò més que probable és que no intenti encara fer ombra a Microsoft en el segment dels dispositius GPS; crec que l’estratègia de la companyia del cercador es basa en la convicció que en un futur a mitjà/llarg termini, els dispositius vencedors seran els telèfons mòbils, que uniran diverses funcionalitats entre les quals s’hi troben el navegador GPS, quelcom que ja passa avui en dia però que s’accentuarà en aquest futur previst per Google, desapareixen pràcticament tot allò que no sigui un telèfon mòbil.

Potser el que quedarà seran dispositius híbrids, els famosos MID concebuts per Intel i que funcionaran també (per a alegria de molts) principalment amb Linux.

Tornant a Windows Embedded NavReady, aquest sistema està construït sobre la base tecnològica de Windows CE 5.0 i funciona sobre aparells d’arquitectura ARM de 32 bits.

El seu disseny és modular, de manera que qualsevol fabricant familiaritzat amb Windows CE pot construir el programari d’un dispositiu a base d’unir blocs que li proporcionen la funcionalitat desitjada.

Els desenvolupadors disposaran de comunicacions per Bluetooth, treball en temps real i naturalment tot el que faci referència als serveis de geolocalització i geoposicionament que proporciona la companyia de Steve Ballmer, els productes amb els que Microsoft fa la competència a Google en el que podem considerar ara per ara el terreny d’aquesta darrera.

Si connectem un dispositiu funcionant amb Windows Embedded NavReady a un ordinador amb Windows XP o Vista, el dispositiu podrà usar la connexió a Internet de l’ordinador per a descarregar informació, actualitzacions o altres serveis en línia.

Una funcionalitat nova és Windows SideShow, que ens permet la creació de xarxes amb ordinadors que funcionin amb Windows Vista (no funciona amb XP) per a l’intercanvi de dades.

En resum, un curiós sistema operatiu amb una tasca ben definida que no constitueix en ell mateix res de nou tot i aportar algunes tecnologies novedoses, però que pot tenir una bona acceptació d’entrada mercès a l’alta demanda que hi ha pels dispositius de tipus navegador en el mercat.

S’acaba l’agost, s’acaben les vacances, i abans de que tornem a la rutina habitual dels dies i mesos de treball, vull acabar aquest període de l’any tan distès no parlant de temes presents, de virus, d’amenaces, o donant consells per com sobreviure en el dificultós entramat que suposa el món tecnològic d’avui en dia, sinó que vull donar un breu cop d’ull al futur i avançar-vos una mica com serà aquest món informàtic del futur immediat, què ens oferirà i què ens exigirà.

Òbviament no tinc una bola de cristall a les meves mans, pel què el que us explicaré tot seguit no són més que previsions que molts analistes han anat donant, barrejades amb la visió personal del que serà i el que hauria de ser. També val a dir que una cosa és la visió de cap a on han d’anar els trets, i una altra de molt diferent cap a on aniran realment. Això últim és degut a diversos factors com poden ser el poder adquisitiu de les diferents nacions i persones o la conscienciació per l’ús de les noves tecnologies.

El primer que em cal explicar ja ho comencem a veure actualment, i és la creixent importància d’Internet i de les aplicacions que s’executen “en línia” (això és, des d’una màquina connectada a la Xarxa de xarxes). Els programes informàtics del futur tendeixen cap a una forma d’execució a través d’Internet, tal i com podem veure ara per ara en aplicacions gratuïtes com Google Docs, un servei de la coneguda companyia del cercador que ens permet crear documents de text, fulls de càlcul o presentacions des de qualsevol dispositiu connectat a Internet i que disposi d’un navegador web que compleixi un mínim de condicions.

És el que en anglès s’ha donat en anomenar “cloud computing”, que en castellà s’ha començat a traduir com a “computación de nube” (traducció que trobo horrorosa, per cert), i que en català encara no he trobat adaptat. I se’n diu així perquè es considera que en aquesta modalitat, Internet es comporta com un “núvol” d’ordinadors interconnectats on resideixen les nostres dades i els programes que emprem per crear-les, gestionar-les i visualitzar-les.

En aquest context l’usuari té molt poc o nul control sobre l’aplicació i les dades, on resideixen, la seva configuració i actualització. També cal comptar amb què deixa de banda tots aquests problemes a l’administrador del sistema, però alhora es troba amb què no pot corregir els problemes que sorgeixin pel seu compte.

Aquesta forma de treballar té una sèrie d’avantatges. Per exemple, no m’haig de preocupar de dur un ordinador a sobre si sé amb seguretat que allà on vagi tindré a la meva disposició una màquina amb connexió a Internet. Tampoc m’haig d’endur els meus documents en cap dispositiu, ja que els tindré al meu abast allà on vagi amb tan sols obrir el navegador i accedir al servei que allotgi els meus documents.

Quelcom molt pràctic és que aquesta forma de treballar em permetrà oblidar-me dels formats dels documents. Si treballo amb l’OpenOffice i l’ordinador a on haig d’editar un document no té aquest programa instal·lat, puc tenir problemes. En canvi, amb aquesta forma de treball em puc oblidar de amb quin format he desat els meus fitxers.

Naturalment, això farà que el navegador (que ja és una peça central en els moderns sistemes operatius) vagi guanyant en importància. De fet, ja es parla de recuperar un concepte que es va intentar fa uns anys sense gaire èxit: un ordinador que només arrencar, carregui un navegador web i no pas un sistema operatiu complet, per a poder treballar exclusivament amb aquestes aplicacions en xarxa que acabo de descriure.

Si bé el navegador guanyarà en importància, l’ordinador tal i com l’entenem ara mateix perdrà pes específic i es diluirà com a concepte entre diversos aparells. Com pot ser això? ben simple: els telèfons mòbils estan prenent cada dia més funcions dels ordinadors, mentre que els aparells de televisió amb TDT permeten una interactivitat que en el futur els podria fer decantar cap a una franja en la qual trepitgi certes funcionalitats dels ordinadors. També les videoconsoles i en general qualsevol aparell electrònic està guanyant en funcionalitats.

Jo, per exemple, ja fa temps que em connecto a Internet des del meu telèfon mòbil, hi gestiono el correu electrònic, hi edito documents i, en general, hi puc treballar gairebé com si estigués a la meva oficina davant de l’ordinador de sobretaula o el portàtil. En un futur no gaire llunyà, els nostres televisors disposaran d’un teclat inalàmbric i programes incorporats en una memòria que ens permetran emmagatzemar fitxers, connectar-nos a Internet, carregar un navegador i navegar per qualsevol plana web o emprar serveis en línia com el mateix Google Docs.

La connexió a Internet serà omnipresent. La telefonia mòbil deixarà d’existir tal i com està concebuda actualment (malgrat que això encara trigarà un xic més), ja que els telèfons es connectaran directament a Internet mitjançant la tecnologia WiMAX. I, si les operadores de comunicacions no ho bloquegen, fins i tot la telefonia fixa deixarà d’existir, ja que sortirà molt més a compte per a l’usuari deixar de tenir qualsevol infraestructura a casa seva i passar a captar les ones inalàmbriques que li arribaran des d’un repetidor, una cosa semblant a la televisió interactiva que tenim avui en dia però amb moltes més possibilitats.

Els dispositius electrònics també disminuiran moltíssim el seu tamany. Podrem disposar de reproductors de pel·lícules incrustats a les ulleres de sol, de manera que quan anem a la platja, per exemple, ens podrem estirar tranquil·lament al sol mentre veiem la darrera estrena que haurem llogat a través d’Internet.

No obstant, molt em temo que aquesta nova distribució de la tecnologia crearà també problemes. El principal serà l’aprofundiment de l’anomenada “escletxa digital“, consistent en que les diferències entre els països de l’autoanomenat primer món amb els del tercer món creixeran gràcies a l’ús de les noves tecnologies. Així, mentre uns encara esperaran una implantació massiva de l’ordinador, els altres veurem com aquest aparell té un preu irrisori i, gairebé, ens en regalaran un amb la compra d’un paquet de cereals.

De nosaltres, de l’humanitat, depèn fer un bon ús d’aquest avanç tecnològic i fer que ens iguali i no en remarqui la diferència. I, a tall individual, què podem fer per col·laborar-hi? Doncs en primer lloc, donar el nostre ordinador vell quan ens el canviem si encara està en condicions de ser usat. En parlarem més endavant en aquest mateix espai. Que gaudiu del que us queda de vacances ;-)

Tot i que potser no és gaire conegut entre aquells joves que ara comencen a despertar a la maduresa i a utilitzar aparells electrònics, Palm va marcar un abans i un després en l’era de la informàtica personal. Abans que molts somiessin amb endur-se l’ordinador a tot arreu posat a la butxaca, Palm va materialitzar aquest concepte amb el Palm Pilot, un dispositiu revolucionari per a la seva època i que va donar el tret de sortida a l’era de les PDA’s.

Una de les claus del Pilot era la seva senzillesa, proporcionada pel sistema operatiu Palm OS. Durant anys, i mentre les PDA’s van dominar el panorama de la informàtica, aquest sistema terriblement simple per a l’usuari final però al mateix temps potent, també fou el que va marcar la pauta. Fins que van aparèixer els smartphones, Microsoft va treure el seu Windows CE i va apuntar la seva oferta en direcció a les PDA’s i als incipients telèfons intel·ligents i RIM va fer la seva aparició en el mercat amb la BlackBerry, una màquina que ha rebut elogis de la gran majoria de la crítica.

D’aleshores ençà, una sèrie d’errades comercials afegides a la diversitat de nous sistemes operatius que han sortit al mercat per a dispositius mòbils, van posar al Palm OS en la rampa del declivi fins a la situació d’avui en dia que, sense ser dolenta, no és ni de bon tros la que havia estat anteriorment.

El futur del Palm OS està marcat per Linux. Després d’una sèrie de “flirtejos” amb algunes companyies de programari, dues són les que principalment evolucionen el Palm OS: d’una banda la mateixa Palm (podríem afegir que la de tota la vida), i per l’altra la japonesa Access.

Si bé de la plataforma Linux compatible amb Palm OS que està preparant Access n’anem tenint notícies amb certa regularitat, de la branca de Palm feia temps que se’n sabia més aviat poca cosa. De fet, sembla com si la companyia hagués estat centrada en el llançament de nous smartphones de la gamma Treo com el Centro, que sembla que ha tingut un gran èxit.

Potser per apaivagar els constants rumors sobre la venda de la companyia o la seva liquidació, el CEO de Palm, Ed Colligan, va realitzar fa uns dies una aparició mediàtica per parlar del futur Palm OS i, segurament, tranquil·litzar usuaris, analistes i inversors.

L’aparició es va produir, precisament, a la presentació a Austràlia de l’abans esmentat Palm Centro, i Colligan va fer ràpidament èmfasi en el fet que amb uns quinze milions d’usuaris i cinquanta milions de dispositius venuts, Palm és encara un jugador important en el sector dels dispositius portàtils.

Sobre el sistema operatiu, Colligan no es va estendre en gaires declaracions, però va reafirmar el compromís que la seva companyia va adquirir per desenvolupar-lo, argumentant que la visió estratègica de Palm passa per unir maquinari i programari en un tot, pel que els interessa disposar d’un sistema operatiu amb el qual tenir una oferta completa.

Tot això no és un obstacle per a què l’empresa continuï apostant per oferir una línia de smartphones Treo amb Windows Mobile com a sistema operatiu, així que en el futur proper veurem més desenvolupaments en aquest sentit.

Un altre tema que va tocar el CEO de Palm fou el del Foleo, el projecte de handheld que va anunciar la companyia ara fa aproximadament un any però que va ser sobtadament cancel·lat aquest passat setembre. Colligan va deixar la porta oberta a una possible tornada sota una altra denominació comercial, però sense revelar-ne res més.

Probablement la tornada del Foleo pugui ser emmarcada en l’actual febre pels ultraportàtils amb companyies com Asus, HP o Dell llançant els seus propis models de màquines contra les quals combatria el renascut Foleo.

No hi ha cap mena de dubte que el futur de la informàtica és mòbil, i que el fabricant o prestador de serveis que no hagi començat a posicionar-se ja en aquest segment de mercat ho haurà de fer a marxes forçades o corre el risc de desaparèixer.

Pel que fa al maquinari, Intel ja va apostar per la mobilitat amb la seva gamma de xips Atom per a dispositius tipus MID (Mobile Internet Device), i els altres fabricants com AMD i VIA tenen ofertes dirigides al segment dels ultraportàtils.

Nvidia, empresa coneguda especialment entre els amants de la computació d’alt rendiment gràfic i els “videojugadors”, també vol el seu tros de pastís, i per això ha presentat nous xips de la seva gamma Tegra per a dispositius mòbils.

Anteriorment Nvidia ja havia presentat el Tegra APX 2500 dirigit a smartphones (telèfons intel·ligents), però ara presenta els xips Tegra 600 i 650 dirigits a l’abans esmentat segment dels MID’s.

Aquests aparells són pràcticament un invent d’Intel i estan orientats a la navegació per Internet, malgrat que no són exclusivament per a això (haurien de poder executar aplicacions de propòsit general tot i el seu maquinari ajustat a les necessitats*). La definició del dispositiu indica que funcionen amb Linux, malgrat que veient la tàctica de Microsoft davant d’aquesta gamma de màquines, és molt factible pensar que aviat veurem MID’s funcionant amb versions retallades i barates de Windows XP.

La família Tegra es basa en l’arquitectura ARM de 32 bits, ja veterana però encara funcional. I és que bona part dels xips per a dispositius mòbils es basen en aquesta arquitectura, des dels més simples per a reproductors MP3 fins als que equipen als telèfons intel·ligents.

Tornant a la gama de Nvidia, val a dir que en el futur disposarà d’exemplars optimitzats per a vídeo d’alta definició o àudio, amb el que podran equipar a reproductors de MP3 o MP4. Com veiem, una especialització en la gamma que respon a la necessitat d’un mercat cada cop més segmentat i amb més “gàdgets” per seduir al personal.

Tot i que la batalla es presenta dura, Intel parteix amb un cert avantatge en haver estat la inventora del concepte MID, però cal ser conscients que la diversitat de dispositius mòbils és molt alta, doncs disposem des de reproductors de vídeo fins a telèfons mòbils passant per reproductors MP3 o miniordinadors, a més dels dispositius que uneixen diverses funcionalitats. En definitiva, un ecosistema molt ric i variat per al que sense cap mena de dubte hi haurà algun nínxol per als xips de Nvidia, tal i com he esmentat anteriorment, gràcies a que la seva gamma estarà molt repartida i optimitzada cap a diversos d’aquests aparells. una altra cosa és que els surti a compte explotar-lo, econòmicament parlant.

El més probable és que Nvidia vulgui competir en relació preu/prestacions amb Intel, pel que veurem a la família Tegra més barata que l’Atom. I encara ens manquen noticies de si AMD i VIA entraran en el sector dels MID’s…

* Pot haver-hi models de MID sense teclat físic, només amb un teclat virtual, cosa que els fa difícilment utilitzables per a aplicacions d’ofimàtica malgrat que no és quelcom impossible.

Aquesta gent no ha inventat gaire res de nou, però la forma d’usar el que ja fa temps que tenim entre mans, sí que resulta novedosa. I segur que tots nosaltres hi hem pensat algun cop: què passaria si a un ordinador li traiem el disc dur i arranquem des d’un dispositiu USB? I si, a més, aquest ordinador és portàtil? Doncs si, això és el que ha fet l’equip de desenvolupament de Gdium.

Abans de continuar, aclarir que aquesta iniciativa no surt del no-res, sinó que al darrera hi ha l’empresa Emtec, coneguda entre altres coses per la marca de consum BASF, mitjans d’emmagatzematge (antigament cintes de cassets vídeo, i més recentment CD’s i DVD’s), reproductors MP3/MP4 o webcams, productes que al nostre país sembla que no han arribat o, si ho han fet, ha estat per importació paral·lela o en petites quantitats.

El Gdium no és més que un ultraportàtil més d’aquests que darrerament estan tan de moda, però que no inclou disc dur en el seu llistat de components. Així doncs, des d’on arranca el sistema operatiu i les aplicacions? i on es desen les dades generades pels usuaris? Aquest petit ordinador portàtil aprofita la capacitat ja coneguda i abans esmentada d’arrencar des d’una clau USB per a desar tot el sistema operatiu i les dades d’usuari en un d’aquests dispositius, proporcionant a més altres ports USB per a què l’usuari pugui connectar-hi altres claus o dispositius.

Per a això, el Gdium inclou en el seu paquet un pen-drive USB que rep el nom de G-key, amb una capacitat que no queda del tot clara a la pàgina web del producte però que pel que es veu podem estimar entre 8 i 16 GB. A més, per a futures versions d’aquesta clau el fabricant espera poder incloure-li altres funcions com un lector de targes microSD o bé de mòdem 3G amb una SIM.

En aquesta clau també hi trobem el sistema operatiu, tot el programari i l’espai suficient per desar-hi tots els documents i dades diverses que vagi generant l’usuari.

En qüestió de maquinari, el Gdium no passa de ser un ultraportàtil normal: pantalla de 10″ amb resolució màxima de 1024×600, 512 MB. de RAM DDR2, tarja de xarxa sense fils 802.11 b/g, port ethernet, tres ports USB (un d’ells ocupat per la G-key), un port SD HC, sortida VGA, tarja de so, altaveus i micròfon, webcam incorporada, i una bateria amb quatre hores d’autonomia estimades.

L’únic element del maquinari que vull destacar és el processador: un Loongson de 64 bits fabricant per STMicroelectronics. Estem molt acostumats a què aquesta mena de plataformes vagin equipades amb CPU’s de VIA Technologies, Intel Celeron o fins i tot AMD Geode (malgrat que aquestes darreres són més difícils de veure), i sobta una mica veure un microxip que per aquestes latituds ens pot ser força desconegut.

Malgrat que la companyia fabricant és d’origen suïs, el xip és la resposta xinesa a les marques Intel i AMD, creat per l’acadèmia xinesa de ciències i amb l’objectiu primari d’executar sistemes Linux i derivats, molt apreciats al continent asiàtic en general i al gegant roig en particular.

La distribució de GNU/Linux que executa aquest portàtil és una versió de Mandriva coneguda com a G-Linux i de la qual la companyia de programari francesa no sembla voler donar-ne gaire publicitat, ja que no hi hem trobat cap referència al seu lloc web tot i que a la pàgina del Gdium si que n’hi ha referències.

El programari que inclou és l’habitual: la suite ofimàtica OpenOffice, el navegador web Firefox, el client de correu electrònic Thunderbird (malgrat que és més acostumat emprar l’Evolution a les diferents distribucions), l’antivirus lliure ClamAV, el paquet de retoc de fotografies The GIMP (competidor del Photoshop d’Adobe) o SpamAssassin.

En desar tot el sistema i dades allà mateix, quan desconnectem la G-key del Gdium podem connectar-la a un altre ordinador per tal de tenir disponibles els nostres fitxers i, així mateix, podem fins i tot arrencar el mateix sistema i disposar del mateix escriptori que al nostre portàtil des d’una altra màquina que també pugui arrencar des dels ports USB. Tot un avantatge si treballem en diverses màquines com poden ser les de la feina, casa nostra i un portàtil.

Aquesta màquina es troba orientada eminentment al camp educatiu, com gairebé tots els ultraportàtils que han llançat les diferents companyies fabricants malgrat que ja sabem que entre els usuaris més “geeks” aquests ginys són també molt apreciats. De fet, la màquina fou presentada a l’exhibició xinesa d’educació realitzada aquest passat mes de juny a Tianjin.

Per acomplir aquesta funció, el Gdium inclou nombrós programari educatiu que es pot emprar en conjunció amb el portal Gayaplex, una xarxa social per als estudiants que serà llançat aquest proper setembre i del qual, de moment, no n’han trascendit més detalls.

Els primers Gdium’s estaran disponibles aquest proper setembre, i per al futur de la màquina ja es prepara una versió amb pantalla de 8,9 polzades enlloc de les 10 que tindrà el primer model, i que serà també lleugerament més barat que els 399 Euros que costarà aquest.

També podrem veure una sèrie d’extres per afegir al nostre ordinador com poden ser hubs USB per disposar de més dels dos ports lliures que ens deixarà la G-key, uns cascos amb micro i uns altaveus mòbils entre d’altres.

La veritat és que una solució d’aquesta mena em sembla fantàstica. No he tingut l’oportunitat de trastejar amb el Gdium, però ja hi havia pensat fa algun temps en usar la capacitat d’un dels meus portàtils d’arrancar des d’un dispositiu USB per a fer proves de sistemes operatius instal·lats en aquesta mena de dispositius, que segons tinc entès són més lents que el disc dur o sistema d’emmagatzematge homòleg que la màquina pugui dur de forma interna, però la manca de temps crònica que pateixo m’ho ha impedit sempre. Ara, pels que ens agrada remenar i provar sistemes operatius i programes, això sona molt i molt bé.

Imagineu-vos que voleu provar una distribució de Linux diferent, per evaluar si és millor que la que du incorporada el portàtil, però no us voleu “liar” amb reparticionaments o teniu por de perdre les vostres dades per culpa d’un accident. Doncs bé, res millor que tenir una altra clau USB de recanvi (o més d’una) per a instal·lar i remenar un nou sistema operatiu. I si us voleu posar a treballar, doncs res, s’apaga l’ordinador, es connecta la clau USB de treball i… voilà! el nostre entorn altre cop disponible.

De fet, jo tinc un sistema semblant amb el meu ordinador de sobretaula, malgrat que no és via USB, sinó mitjançant un sistema de discos extraïbles al que se li poden posar discos IDE normals. És fantàstic per provar coses noves, això si, si es disposa de temps…

La multinacional californiana no perd pistonada a l’hora de realitzar nous llançaments de microxips, i menys si es tracta d’aquells que van orientats al mercat dels ordinadors portàtils, un segment en el qual la companyia nord-americana domina sense cap mena de dubte tot i l’oposició que AMD intenta plantar-li, una AMD que, per cert, es troba en crisi després de la recent dimissió del seu CEO.

VIA sigui potser l’única que li està plantejant alguns problemes en el segment portàtil, més concretament en el mercat dels ultraportàtils, aquestes petites màquines amb gran autonomia, connectivitat i un preu força irrisori que no només popularitzen la informàtica fent-la arribar a tots els públics, sinó que a més també contribueixen (o, pel cap baix, ho intenten) a crear un model educatiu on les TIC’s hi tenen un paper més present i que serveix per a proporcionar igualtat d’oportunitats a tothom. Si bé Intel disposa de la seva oferta en aquest segment, el seu èxit és limitat de moment davant d’una VIA que va apostar abans per aquest model de màquines i que, per tant, ha adquirit un avantatge important en el mercat.

Però deixant de banda els ultraportàtils, la presentació més recent d’Intel ha anat dirigida al segment dels portàtils “normals” o, dit d’altra manera, a aquells que no entren en la categoria d’ultraportàtils.

La nova generació de la plataforma Centrino 2 es dirigeix tant a usuaris amb un perfil professional com al consumidor final en màquines domèstiques, un públic que cada dia més està adoptant el portàtil com la màquina de treball habitual en substitució dels habituals sobretaules per tots els avantatges que suposen els portàtils enfront d’aquests.

Inicialment han estat presentats cinc nous xips d’aquesta la cinquena generació de processadors per a ordinadors portàtils sota el segell Core2 Duo. Les millores que presenten les trobem en pràcticament tots els aspectes de rendiment i funcionament del xip; estalvi d’energia o suport per a l’esborrany de l’estàndard 802.11n de connectivitat sense fils en son potser les característiques més destacades.

Molt interessant és la possibilitat de canviar de mode d’ús a la tarja gràfica segons els requeriments de l’aplicació amb la que estiguem treballant. Si per exemple estem emprant un programa de CAD o de disseny 3D, podrem aprofitar el rendiment de la tarja gràfica al màxim, mentre que si tan sols volem fer servir un processador de texts o llegir un document PDF, podrem canviar a un mode d’ús més simple que ens permet a més estalviar energia.

Això és perfecte per als usuaris que volen gaudir d’una alta mobilitat, tenint el consum adequat per a cada circumstància segons el programari que facin servir. Així, anar en tren mentre es veu una pel·lícula de DVD a l’ordinador, farà que amb la nova família Centrino 2 ajusti molt més els valors de despesa d’energia que amb l’actual generació existent.

Intel ha promès que en els propers tres mesos llançarà vuit nous processadors d’aquesta nova família, en el que promet ser una autèntica allau de novetats per al sector portàtil.

No només això ha presentat Intel recentment. El processador Core2 Extreme és el primer processador optimitzat per a jocs en màquines portàtils que proporcionarà un rendiment sense comparació als usuaris i a aquells professionals que tinguin unes grans necessitats de potència de càlcul. Aquest microxip es presenta inicialment a una velocitat de 3,06 gigaherços, i el seu enfocament inicial sembla dirigir-se als usuaris de vídeojocs, cada dia més interessats en màquines portàtils. De fet, ja fa algun temps que tenim entre nosaltres forces models de portàtil per a jugadors habituals, com poden ser les màquines d’Alienware (Dell), Airis o Toshiba.

Per a complementar tots aquests processadors, la multinacional californiana també ha presentat el xipset Mobile Intel 45 Express i la tecnologia sense fils WiFi Link 5000. Aquesta darrera proporciona una velocitat teòrica fins a cinc cops superior a la velocitat dels sistemes WiFi actuals.

Tot i això, i com a tecnologia de connectivitat de futur immediat, Intel aposta pel WiMAX, un estàndard no gens explotat i força desconegut al nostre país però que ja ha estat emprat a altres llocs del món per portar connexió a llocs que estan mancats d’aquesta. És el cas de Finlàndia, on bona part de la inhòspita regió de Lapònia ha estat dotada de cobertura gràcies al WiFi. I és que no hem d’oblidar que, a vegades, qui més necessita de connectar-se a Internet és precisament el passavolant d’aquestes regions desèrtiques.

De fet, no és estrany que es consideri al WiMAX com la tecnologia de connectivitat del futur: mentre que el WiFi tradicional té un abast de no gaire més de cinquanta metres, una antena WiMAX pot cobrir una àrea de cinquanta quilòmetres, prou com per cobrir un poble o una ciutat petita amb tan sols una única antena, donant serveis a tots els usuaris d’ordinadors portàtils.

Fins ara, els dispositius WiMAX ens han arribat amb comptagotes, però Intel té previst incloure compatibilitat amb l’estàndard WiMAX en els seus xipsets per a ordinadors portàtils en breu. De fet, s’ha parlat de fer-ho per a l’any vinent, inicialment als Estats Units.

L’Estat Espanyol, com sempre, es troba força a la cua del desenvolupament en WiMAX, i això que al país hi ha força espais que ara no disposen de cobertura de cap mena o en tenen de molt deficient, i amb una antena repetidora instal·lada estratègicament, aquest problema es podria solucionar.

Tornant als anuncis d’Intel, aquesta ha fet saber que en els propers tres mesos podrem veure la presentació del primer processador de quatre nuclis per al segment portàtil, amb el qual tindrem tota la potència d’un servidor a les nostres mans (literalment).

Sense cap mena de dubte, la multinacional californiana haurà eixamplat el seu domini al mercat de les màquines portàtils amb aquestes presentacions, i potser de passada haurà donat el cop de gràcia a les aspiracions d’AMD per destronar-la com a reina indiscutible dels processadors en aquest segment. Però llavors, qui quedarà per plantar-li cara a Intel? seran prou importants les vendes de màquines ultraportàtils com per donar ales a alguna de les companyies que s’oposa a Intel? difícilment passarà això…