Sempre s’ha dit que el caràcter de la gent que viu en illes és peculiar, singular i un tant especial. Que són despreocupats i que es prenen la vida mes relaxadament, sense cap mena de pressa, sense cap tipus d’estrés. Com les onades d’un mar en calma però que en qualsevol moment pot enfollir, oblidar el repòs i canviar impetuosament d’actitud.
Arribava a Oban ( l’únic poble de la illa ) després d’un llarg matí d’espera als vorals de les carreteres practicant la vella tradició del viatjant, l’autoestop, i d’una travessia un tant atrafegada amb ferri per l’estret de Faveoux que em conduïa a port amb la intenció de conèixer la realitat de la gent que hi vivia i de descobrir uns paisatges que des de fa milers d’anys no han canviat en absolut. Com deia, arribava a Oban que ja s’havia fet de nit i el vent que entrava per halfmoon bay refredava l’ambient o sigui que la feina a seguir era trobar allotjament i menjar alguna cosa. No tenia cap reserva prèvia en cap dels contats allotjaments dels que disposa l’illa, però suposo que el fet de tenir una climatologia adversa havia tret del cap als turistes de visitar la illa i per sort un dels dos ” backpakers ” dels que disposava Oban tenia llits lliures. Un sopar a base de pasta deshidratada una peça de fruita i bona nit.
Pitjor, difícilment. A les 6 del mati començava a ploure i no pararia fins al cap d’unes 24 hores. La nit anterior havia estat fullejant mapes i guies i estava decidit a dur a terme una de les rutes mes populars de la illa, la Rakiura Track, una volta circular amb origen i destí a Oban que em portaria durant dos dies per enmig de boscos primitius i al voltant de cales i badies d’aigües calmades i transparents. El temps nomes era un obstacle mes a superar i la idea d’ajornar la travessa ni es va plantejar, potser per que tampoc tenia diners per passar una altre nit en un llit calent, potser per que les ganes de conèixer i la sensació d’aventura que començava a tenir m’ho haguessin impedit. I un cop pagat els 10 dòlars que em costava el refugi i de donar la meva ruta, per tenir controlats a tots els excursionistes, al home del departament de conservació ja podia començar, però m’havia d’esperar 5 minuts mes, no ho faria tot sol.
La nit anterior quan vaig arribar a l’habitació no la vaig trobar buida, dos nois mes l’ocupaven, de fet havien creuat l’estret amb el mateix ferri que jo, però havien arribat a abans a l’habitació . El Richard, riki, i el Gabriel. El primer era un jove de Pormouth que havia vingut a Nova Zelanda per treballar en una granja i anar viatjant al mateix temps, era corpulent, d’estatura mitjana i de cabells llisos i despentinats. No havia fet mai excursions abans i estava emocionat amb la idea de dormir en un refugi i de perdre’s dos dies pel bosc, era un noi carregat d’energia i amb unes ganes boges de festa i de conèixer nova gent. El Gabriel, l’altra cara de la moneda, era un illenc de Canàries que s’havia perdut pel nord de la illa del sud en temps de verema i treballava en una de les moltes vinyes del país. Era una home d’uns 35 anys de caràcter tranquil i reposat, res l’exaltava i controlava cada una de les seves emocions. El seu angles no era perfecte però tenia l’habilitat per entendre allò mes important i podia parlar de qualsevol tema d’una forma mes o menys fluida. I a diferencia del Riki estava acostumat a fer excursions i passar dies fora de casa i la idea de caminar sota la pluja semblava que fins i tot li agradava.
Aixi que acompanyat d’aquests dos personatges vaig començar la ruta. Primera destinació, el refugi de North Arm, a uns 15 quilometres.
Els camins de la Illa d’Stewart son coneguts i famosos per la gran quantitat de fang que hi trobes i el nostre no podia ser una excepció. La ruta transcorria pràcticament en tota la seva durada pel mig del bosc fins arribar a North Arm, un entrant de mar a uns 20 quilòmetres de l’oceà Pacífic. El camí sota la pluja fou realment pesat, però la diversitat de flora que brollava per tots costats del camí ho va fer tot una mica mes distret. Era un bosc d’origen quaternari, ple de formes de vida primàries, ple de vida i color verd, podria dir que totes les combinacions de verd possibles es trobaven allà, pintant plantes, arbres i matolls. Tot desordenat, tot barrejat tal i com la natura ho havia fet créixer. Fins i tot en ocasions semblava que havia deixat de ploure i començava a fer-se de nit, i quan miraves al cel t’adonaves que estaves cobert per una gran manta de vegetació que pràcticament no deixava passar res, nomes l’aire que donava vida a tot aquell escampat de natura.
El rellotge no mentia, i al cap de 4 hores havíem arribat al refugi, a mi però em semblava que havíem caminat un dia sencer, havia perdut tota noció del temps i en ocasions també de l’espai. Estava pletòric, feliç i cansat. Ja estàvem al refugi i ara tocava gaudir del descans. Algú va fer bullir aigua i en pocs minuts teníem una tassa de te calent acompanyant la conversa al porxo d’aquell xalet perdut enmig d’un bosc de l’era dels dinosaures. El moment, impagable i l’entorn, d’aquarel·la romàntica. Tot plegat un quadre impossible d’oblidar.
Continuarà…
A Cuba no hi ha tertúlia, ni ball, ni festa, ni instants de relax si el ron no està com a testimoni. Porta dècades essen protagonista de tot moment especial que hi hagi. En la seva justa mesura és un dels grans plaers de la vida a l’illa.
Més que una simple beguda és una de les peces principals d’aquest trencaclosques de sensacions que forma l’estil de vida cubà. Després d’haver parlat de tantes begudes i costums gastronòmiques del món, ¿com ens oblidarem del seu deliciós rom? Desafortunadament no podem convidar-te a una copa virtual però, com a mínim, et posem en situació per a quan estiguis allà.
Hi ha molts roms en el món, tanmateix, el cubà és considerat per molts com el rom per antonomasia. Un sabor caribeny que pocs deixen sense provar quan visiten l’illa. El secreta està potser a totes les característiques que l’envolten: una mimada elaboració, un clima molt adequat i una matèria prima única. Sembla, a jutjar per l’èxit, que el rom cubà s’encomana a més durant la seva elaboració del seu caràcter isleny, alegre i màgic, d’aquells qui ho elaboren.
Tan popular ha arribat a fer-se aquesta beguda que la llista de marques encarregades de la seva elaboració és increíblement gran. La marca estrella és Havana Club, que produeix 30 milions de litres a l’any.
En aquest enllaç pots seguir endinsant-te a l’univers d’aquesta beguda, mundialment coneguda, accedint a informació sobre la seva història, els diferents tipus de rom o curiositat molt interessants.
Més d’un milió de turistes es deixen encantar cada any per la seva bellesa i el seu caràctr obert. Prop de 9.000 kilòmetres de meravelles naturals i monumentals atrauen a visitants de tots els racons del planeta. És aquest un lloc amb una espurna especial, capaç de brilar amb veu pròpia. Benvinguts a Puerto Rico.
Aquesta preciosa illa es converteix en un paradís de moltes coses però per als amants del submarinisme no hi ha major paradís que el que ofereixen les seves platges i les possibilitats d’immersió. Després de llegir aquest post no tindràs excusa per a viure d’una manera diferent la teva afició al submarinisme. Més de 500 kilòmetres de costa t’esperen impacients.
Un dels avantatges més importants d’anar a fer submarinisme a Puerto Rico és la possibilitat de fer-ho independentment del teu nivell. Fins i tot si ets debutant aquest lloc et serà perfecte perquè hi ha opcions d’immersions molt senzilles. A més, la temperatura de l’aigua en aquesta zona és molt agradable, de 26º.
Pots escollir entre diverses zones. Una de les més atractives es troba a la costa sur. Allà trobaràs les immersions més atractives a la zona de l’arc format entre Ponce, Guánica i La Parguera. Podràs gaudir de més de 30 kilòmetres plens de peixos. Coralls i esponges de tots els colors i formes t’acompanyaran en aquesta màgica expedició. Les aigües bioluminiscents et permetran, a més, viure l’extraordinària experiència de fer submarinisme nocturn.
Hi ha altres moltes zones de la illa igualment recomanables. Anguiles de jardí, tortugues verds, peixos àngel… i fins a delfins seran testimoni de l’experiència més increïble de la teva vida.
Hawaii és un dels estats més petits d’Estats Units i, tanmateix, és una de les illes que més desitjos ha despertat entre els viatgers del món. Resulta màgica per moltes coses a la vegada. Si hi ha alguna cosa que no podem deixar de fer en visitar-la és endinar-nos, com si nosaltres mateixos forméssim part d’ella, en les seves llegendes i històries ancestrals. Un món de societats tribals, d’espiritualitat, de tradicions difoses mitjançant cançons, balls, poemes i contes… un món inoblidable. Benvinguts als llocs sagrats de Hawaii.
Prepareu-vos per a viure una experiència enriquidora i que no oblidaràs fàcilment. Un dels llocs de culte que podem visitar són els anomenats Heaius. Construïts amb roca volcànica i envoltats de roques amb lava al seu voltant, van ser autèntics espais sagrats per als autòtons. Quedar-nos quiets contemplant algun d’ells serà, sense cap dubte, una de les situacions més apassionants que pot viure un viatger amb fam d’aventures.
Podem, fins i tot, trobar enormes roques en cercle plenes d’ofrenes. És una situació realment mística. Això sí, hem de ser molt respectuosos amb ells: no endinsar-nos a cap i ser conscients de la seva fragilitat.
Molts d’aquests heaius van ser protagonistes de moments històrics com l’arribada a la illa del mismíssims James Cook i la seva posterior mort a causa de les relacions poc amistoses amb alguns dels seus habitants. Haeaii està plena d’atractius naturals. També podem veure el Parc nacional dels Volcans Hawaians, i el Parc nacional d’Haleakala.
T’has aturat a pensar quanta gent estarà, en aquest mateix instant, movent el seu cos al ritme de la música? L’art musical és un dels reclams turístics més atractius i demandants. Els concerts i festivals que es celebren al nostre país són capaços de moure, al llarg de tot l’any, a centenars de persones.
Qualsevol zona dels Països Catalans, per petita que sigui, compta amb alguna activitat musical entre els seus plans anuals. Des dels concerts més modestos a les fires locals fins els festivals més multitudinaris, passant per les actuacions en algun local alternatiu per a cobrir la demanda dels més minotitaris. Qualsevol excusa és bona per gaudir-ne.
Potser no ho sabies, però viatjar a Menorca pot ser una bona opció en aquest sentit, doncs és una de les zones que més intensament celebra la música entre les seves activitats. Avui recorrerem aquells llocs que dediquen la seva atenció exclusiva al màgic univers de la música clàssica. Quatre propostes interessants que esperem siguin del vostre gust.
El Festival de Música d’Estiu, promogut per Joventuts Musicals de Ciutadella, és una de les propostes més atractives. Allà, en el Claustre del Seminari, l’antic convent dels Agustins a Ciutadella, escoltaran a reconeguts artistes de música clàssica.
Seguint en aquesta línia podrem gaudir del Festival Internacional de Música en el Claustre de Sant Francesc a Maó. A l’Església de Santa Maria a Maó, un extraordinari orgue d’inspiració neogòtica, construït a principis del segle XIX, es convertirà en una delícia musical de quants la visitin per a escoltar els concerts clàssic que s’interpretaran.
Per als qui totes aquestes ofertes els hagin sapigut a poc sempre poden anar a la Catedral de Menorca, on es segueix homenatjant als grans clàssics.
Parlar d’Atenes sense mencionar l’Acròpolis no té sentit. Allotjar-se a Atenes requereix una visita obligada al seu lloc més emblemàtic. Una imponent muntanya rocosa de 80 metres d’altitut coneguda com La Roca domina la ciutat d’Atenes, a Grècia. Sobre ella l’aixeva l’Acròpolis, una de les finalistes en l’elecció de les Noves 7 Meravelles del Món.
Allà dalt, al segle XIII a.C. els micènics van aixecar el que van ser els orígens de les actuals edificacions: una ciutadella fortificada. Tanmateix, la ciutat va aconseguir amb el seguir amb el seu creixement i es va extendre als peus de la ciutadella, als extramurs. Ja en el segle VIII a.C, sobre el principal palau micènic es va aixecar el que actualment és el Partenó: un temple dedicar a la deesa Atenea.
Com neix un geni? Quines circumstàncies externes el porten a interpretar el món d’una manera única a la resta? Quins pisatges, escenes o situacions l’inspiren de forma que tot el que toca es converteix en art?
Aquestes són algunes de les qüestions que podem plantejar-nos entorn a figures com les del gran pintor universal Pablo Picasso. Sense cap dubte, molts respondran que la major inspiració de l’artista en els seus inicis va ser la seva Màlaga natal. I el cert és que, encara que això sigui així, hi ha una altra ciutat clau en la seva vida que, en ocasions, s’oblida: la Coruña
No tots saben que aquesta ciutat va veure néixer el pintor durant quatre anys. Allà va estar l’escola on va realitzar els seus primers dibuixos, el lloc on va fer la seva primera exposició i d’aquí són els primers crítics que van veure en ell un futur brillant.
Sense cap dubte, quan un viatja a Eivissa ha de fer nit a la capital per a gaudir del seu ambient nocturn. Però això no treu la idea de fer escapades de dia per a descobrir altres racons de l’illa mediterrània. Eovissa és un racó per a la festa però també per al descans. És el lloc del bon ambient i del refugi espiritual.
Un dels pobles que es poden visitar en un dia és Sant Antoni de Portmany, a l’oest de l’illa. Hi ha autobusos que surten cada 15 minuts des de Ciutat d’Eivissa i té un preu inferior als dos euros. No desaprofitis aquesta oportunitat.
Què fer a Sant Antoni de Portmany? Un dels recorreguts que ens recomanen els autòctons és el camí del passeig, que va des del casc urbà fins a la platja de Pouet. En aquest passeig, tranquil i agradable, sobretot apte per a famílies amb nens, es descobreix sa Punta des Molí, un auditori a l’aire lliure on es duen a terme activitats culturals.
Passar uns dies a la Costa Brava és ideal per a viure moments de relax. Molts barcelonins i gent de la gran ciutat aprofiten per a fer les seves escapades de cap de setmana a aquesta zona i fugir del soroll. Un dels lloc més visitats és Cadaqués. Per aquest poble de pescadors, també conegut com el poble de Dalí, han passat artistes de la talla de Picasso, André Derain, Federico García Lorca, Man Ray i Matisse.
Molts diuen que Cadaqués és com una illa. En certa manera dona aquesta sensació perquè és un nucli de població aillat per les muntanyes del Pení. No es pot veure més civilització, només té vistes al mar.
A Cadaqués hi ha infinites platges. Algunes, per la seva proximitat al poble, son les més turístiques, però si segueixes els camins que hi ha pel rocós litoral arribaràs a algunes platges amb menor afluència de banyistes. A més, moltes d’aquestes són nudistes. No es tracta de la típica platja de sorra, la tovallola s’ha d’estendre sobre la roca. Port d’Alguer, Cala S’Alqueria Petita, Cala S’Alqueria Gran… són algunes de les més conegudes. Si prefereixes tranquil·litat, et recomanem la platja d’en Pere Fet.
