Planet La Dragonera

Hi ha viatges a cultures llunyanes on tradicions centenars encara perduren, a on vas a buscar l’essència d’un poble i de la seva gent. A on al llindar de la recerca antropològica, et deixes meravellar per allò que et sembla senzillament brutal i commovedor. Podria semblar que parlem d’algun poble o cultura extingida, en algun lloc terriblement exòtic, amb persones de pell enfosquida i amb un parlar mai sentit. Cal marxar lluny per sorprendre’ns?

Catalunya
és un país petit. No té cap reina del pop, ni cap corredor de la Fórmula 1 campió del món, ni tan sols té alguna recepta de cuina universal… Però té una cultura centenària que encara és capaç de sorprendre i fins i tot d’emocionar, això sí; des de les altures!


Les places majors catalanes són testimonis de tot això que estem parlant. Durant la setmana reposen tranqui-les davant els ajuntaments, sense gaire feina, veient el temps passar. Però algunes d’elles en arribar dissabte s’engalanen, es vesteixen de festa i allotgen una de les més boniques i espectaculars tradicions catalanes: Els Castellers! Valls, Vilafranca, Tarragona, Reus, Terrassa… Aquestes són algunes de les grans “places” castelleres del principat. Però la bellesa de l’espectacle ha portat a molts barris i pobles a tenir la seva colla castellera, oferint d’aquesta manera un calendari on pràcticament cada cap de setmana es pot gaudir d’alguna diada castellera arreu del país.

La tradició és tota una cerimònia, casi un ritual. Les colles entren a plaça una per una i ocupant el seu espai. Per torns aniran aixecant els castells, i quan l’estructura comenci a agafar forma i cos les gralles entonaran el toc de castells senyal inequívoc de que el castell ja no es pot aturar fins que l’enxaneta, ràpidament, aixequi la mà en senyal de coronació. Llavors, només quedarà descarregar-lo.

És un espectacle fascinant, les diferents colles repartides per una plaça normalment a punt de rebentar de tanta i tanta gent que s’hi arriba a congregar, tenyeixen de color la multitud que els observa sovint amb cara de incredulitat com van enlairant aquestes torres humanes fins a 8 i 9 pisos, utilitzant només cames i peus i una tradicional faixa negra a mode d’escala de mà per aquells que per amor o inconsciència s’enfilen des del terra de la plaça fins quasi bé a tocar el cel.

Així doncs consulteu les pròximes dates de diades castelleres i prepareu-vos per no poder deixar de mirar ben amunt! Veritat que encara ens podem sorprendre?

Foto: Vito7 a Flickr

Què serien les grans ciutats sense parcs? Les zones verds emergeixen enmig del soroll i el caos urbà com un agradable respir per aquells ciutadans que busquen una mica de tranquil·litat. Els parcs són també, sovint, punts de destí turístic habitual. El món està ple de ciutats que compten amb parcs d’un atractiu extraordinari: autèntiques ciutats jardí. Espanya és superada en aquest aspecte per moltes ciutats europees però pot presumir, no obstant, d’algunes meravelles úniques com el Parc Güell de Barcelona. Natura i art amb una signatura molt especial: Antoni Gaudí.

Construït a principis de la dècada dels 90 i inaugurat com a parc públic al 1926, el Parc Güell té l’encant d’un espai creat per a somiar. En endinsar-nos en ell sembla que estem a punt d’accedir a una visió de conte on els bancs tenen forma de serp, els arbres s’extenen majestuosos com a gegants de pedra, els animals es presenten com exòtics mosaics multicolor i les vistes són tan perfectes que semblen pintades per una mà mestre.

La bellesa d’aquestes vistes és fruit de la seva ubicació: la Barcelona més elevada. El parc es troba a una muntanya, no molt lluny del Tibidabo, per la qual cosa haurem de fer un recorregut d’uns vint minuts a peu fins arribar al nostre destí. Un cop allà una gran escalinata decorada per rierols d’aigua i amb una enigmàtica escultura en forma de drac multicolor ens donarà la benvinguda. A partir d’aquí l’aventura serà tal i com les vostres passes decideixin.

Imprescindible anar a la Sala de les Cent Columnes: un espai irrepetible en el qual 84 enormes columnes es remouen entre el terra i el sostre. Un altre clàssic de la visita és la casa de Gaudí convertida en un museu que t’apassionarà. Hi ha mil·lers de racons màgics que descobrir en aquest lloc. Barcelona segueix sorprenent-te.

Foto: foéÖþoooey a Flickr

Si bé significa “terra gran”, Alaska hauria de fer referència a la temperatura del territori. Les baixes temperatures mai desapareixen de la regió. Sigui quina sigui l’època de l’any que escullis per a recórrer aquest estat d’Estats Units, sempre hi haurà un vent gelat que t’obligarà a posar-te la roba més gruixuda del teu armari.

Si prefereixes la vida tranquila, podràs recórrer el poble d’Alaska i sorprendre’t amb els seus increïbles paisatges de muntanya. Busques un programa més original? Aleshores, després de protegir-te bé del fred, pots intentar apropar-te fins al cim d’un glaciar per a gaudir d’un nutritiu dinar.

I si vols una mica més d’acció, els parcs nacionals et permetran entrar en contacte amb diferents espècies d’animals en el seu hàbitat natural, entre els quals destaquen els ossos, les àguiles o les balenes. Pels viatgers esportistes que estimen l’adrenalina serà irrepetible un passeig en trineu o una jornada d’esquí. En cas que l’itinerari sigui per mar, les alternatives són les canoes i el caiac.

Per a que tinguis una mínima idea sobre Alaska abans d’arribar-hi, t’expicarem alguna cosa més. Si bé Alaska és una regió poc poblada, allà trobaràs a alguns habitants autòctons com els inuit, els aleutas o els americans nadius. En quant als lloc que no hauries de deixar de visitar durant la teva estada a l’anomenada ‘terra del sol de mitjanit’ figuren Anchorage, Copper Valley, la península Kenai i Chena River.

El viatge a Alaska és del tot recomanable. No només et sorprendràs amb els glaciars, la seva fauna o els paisatges, sinó que també podràs gaudir de llarguíssims dies d’estiu que poden durar fins a 22 hores.

Hi ha hotels de tots els colors, estrelles, ubicacions… Però per a hotel extrany, curiós, inimaginable, sorprenent i divertit, el Das Park Hotel, situat a Ottensheim (Àustria). Es tracta d’un allotjament situat a l’interior d’unes grans canyeries de formigó. Sí, sí, no diem cap bogeria.

Aquesta construcció és idea de l’artista Andreas Strauss. El seu objectiu és donar facilitats a aquells viatgers que tenen poc pressupost perquè en realitat el preu d’aquest hotel tan singular el marca el propi hoste. Es tracta del “pagui el que vulgui”, com si d’una espècia d’almoina es tractés. No està fet per a que la gent marxi sense pagar, però sí per a que ningú tingui problemes d’allotjament. Els diners s’inverteixen en el propi projecte.

Hi ha un total de tres cilindres. El preu que Andreas Straus va haver de pagar per ells és de 5.000 euros. A això cal afegir el mobiliari que hi ha a cacascun, que és senzill però bàsic. Amb els diners que van pagant els hostes va cobrint la despesa.

Aquests grans tubs estan situats a la vora del Danubi, an una zona de camping municipal. Aquest detall és important ja que els clients han d’utilitzar els seveis de la zona. La seguretat és total en tots els sentits. Cada client té un codi de seguretat per a entrara la seva habitació de ciment vàlid des de les 15 hores del dia d’arribada fins a les 12 hores del dia de sortida. A més, cada canyeria pesa 9,5 tones, la qual cosa significa que per molt que la vulguin moure o intentar destuir serà completament impossible.

L’hotel està obert de maig a octubre, que és quan va millor temps. Ara, la idea es vol exportar a Eslovènia. Coneix més entrant a la seva pàgina web, no t’ho pots perdre.

Fotos: Dietmar Tollerian / www.dasparkhotel.net

Foto: shadowgate a Flickr

Parlar de lavabos a un blog sobre viatges no acostuma a ser quelcom molt atractiu, però si parlem del Japó, bressol de la tecnologia sofisticada, el tema es converteix en fascinant. Tant que hem arribar a escoltar a viatgers confessar que han anat al bany exclusivament per a fotografiar-los. No és d’extranyar a jutjar per les sorprenents característiques que incorporen. Japó és probablement el país que compta amb els banys més curiosos del món.

No hi ha molts països on poguem trobar banys amb una tecnologia tan avançada com aquí. Tradicionalment els japonesos han utilitzat un tipus de labavo molt diferent al nostre consistent en les tradicionals plaques turques: una espècie de letrines al nivell del terre on enlloc de seure els usuaris han d’ajupir-se.

Però en els darrers anys els japonesos han desenvolupat i incorporat als seus lavabos inodors dignes d’una pel·lícula de ficció, els més avançats del món. De tal manera que si vas al Japó, fins i tot el moment d’anar al bany es convertirà en tota una experiència. Trobaràs des de lavabos amb bidé inclòs fins a fil musical, passant per altres sensors que obren automàticament o escalfen la zona quan seguis. Gran part d’ells estan dotats de comandaments més o menys sofisticats. Alguns, fins i tot et permetran escollir la quantitat, temperatura i pressió de l’aigua, el tipus de rentat, etc,. Increïble oi?

Si ets dona podràs trobar en els banys femenins la anomenada Princesa del so. Aquest artilugi va néixer per la necessitat de les dones japoneses de tirar constantment de la cadena amb l’objectiu d’evitar sons que poguessin avergonyir-les. Donada la generalitat d’aquest costum i per estalviar aigua, han incorporat un botó que emet un so continuat d’aigua, com si fos un rierol. Realment la vida al Japó és una vertadera caixa de sorpreses. Si un bany desperta la curiositat per visitar-lo, imagineu com serà allò realment important. Només una advertència final. Si no teniu idea de com utilitzar els lavabos, compte amb l’aigua! Més d’un turista a acabat ben xop…

Foto: Cubbie_n_Vegas a Flickr

Hawaii és un dels estats més petits d’Estats Units i, tanmateix, és una de les illes que més desitjos ha despertat entre els viatgers del món. Resulta màgica per moltes coses a la vegada. Si hi ha alguna cosa que no podem deixar de fer en visitar-la és endinar-nos, com si nosaltres mateixos forméssim part d’ella, en les seves llegendes i històries ancestrals. Un món de societats tribals, d’espiritualitat, de tradicions difoses mitjançant cançons, balls, poemes i contes… un món inoblidable. Benvinguts als llocs sagrats de Hawaii.

Prepareu-vos per a viure una experiència enriquidora i que no oblidaràs fàcilment. Un dels llocs de culte que podem visitar són els anomenats Heaius. Construïts amb roca volcànica i envoltats de roques amb lava al seu voltant, van ser autèntics espais sagrats per als autòtons. Quedar-nos quiets contemplant algun d’ells serà, sense cap dubte, una de les situacions més apassionants que pot viure un viatger amb fam d’aventures.

Podem, fins i tot, trobar enormes roques en cercle plenes d’ofrenes. És una situació realment mística. Això sí, hem de ser molt respectuosos amb ells: no endinsar-nos a cap i ser conscients de la seva fragilitat.

Molts d’aquests heaius van ser protagonistes de moments històrics com l’arribada a la illa del mismíssims James Cook i la seva posterior mort a causa de les relacions poc amistoses amb alguns dels seus habitants. Haeaii està plena d’atractius naturals. També podem veure el Parc nacional dels Volcans Hawaians, i el Parc nacional d’Haleakala.

Foto: tiseb a Flickr.com

Parlar d’Atenes sense mencionar l’Acròpolis no té sentit. Allotjar-se a Atenes requereix una visita obligada al seu lloc més emblemàtic. Una imponent muntanya rocosa de 80 metres d’altitut coneguda com La Roca domina la ciutat d’Atenes, a Grècia. Sobre ella l’aixeva l’Acròpolis, una de les finalistes en l’elecció de les Noves 7 Meravelles del Món.

Allà dalt, al segle XIII a.C. els micènics van aixecar el que van ser els orígens de les actuals edificacions: una ciutadella fortificada. Tanmateix, la ciutat va aconseguir amb el seguir amb el seu creixement i es va extendre als peus de la ciutadella, als extramurs. Ja en el segle VIII a.C, sobre el principal palau micènic es va aixecar el que actualment és el Partenó: un temple dedicar a la deesa Atenea.

Des de principis de 2007, la magnífica catedral de Palma de Mallorca o ‘La Seu’, compta amb una atractiu agefit. El pintor mallorquí Miquel Barceló va reformar la Capella del Santíssim o de Sant Pere del temple amb la creació d’una paret ceràmica policromada, que recrea la multiplicació dels pans i els peixos, i la transformació de cinc grans vitralls. Per si fóssin pocs els atractius de viatjar a Mallorca, aquest n’és un altre.

El retaule de ceràmica cobreix quasi tots els murs de la capella i ocupa una superfície d’aproximadament 300 metres quadrats. Els vitralls mesuren 12 metres d’alçda i estan dissenyats per a adquirir coloracions diferents tot depenent de l’hora del dia o de l’estació de l’any. La intervenció de Barceló es completa amb la realització del mobiliari litúrgic, fet amb pedra de Binissalem, que està composat per l’altar, la cadira presidencial i dos bancs per a la coral.

Segons apunta Mercè Gambús, de l’Universitat de les Illes Balears, a la pàgina web de la Catedral, la capella de Barceló recrea “l’iconografia evangèlica de la multiplicació dels pans i els peixos i de les noces de Canà com a recolzament al simbolisme eucarístic focalitzar entorn el Crist ressuscitat”. A més, indica que la il·luminació grisosa dels vitrals accentua l’atmosfera marina de la catedral i reforça simbòlicament la funció de la capell, de reseva i adoració del Santíssima Sacrament.

Les mines de sal de Wieliczka (a només 14 quilòmetres de Cracovia, Polònia) són un dels llocs més visitats pels turistes que van a la zona. Curiosament és un lloc que a uns encanta i uns altres preferirien no haver planejat anar mai. No hi ha punt intermedi, ni grisos entre el blanc i el negre. Per això, preferim que opineu vosaltres mateixos.

Avui pertanyen al patrimoni de la humanitat de la UNESCO i aquells que volen entrar ho han de fer en una visita guiada que dura unes 3 hores i en la qual es descendeix a 135 metres sota terra.

Situada a la vora del riu Deule, en la frontera de França i Bèlgica, la ciutat de Lille és plena d’art flamenc producte de la seva estreta vinculació històrica al comtat de Flandes. Els comtes de Flandes, a mitjans del segle XI, van transformar a Lille i a la seva veïna Bruixes en destacats centres mercantils de l’època. Fortificada i encara així sacsejada anys després, Lille va arribar a estar, fins i tot, sota la Corona espanyola en l’època de Carles V. Finalment i pel tractat d’Utrecht, de 1713, Lille va passar a domini francès.

En molts dels seus carrers i places es poden observar les mostres de l’arquitectura flamenca, com la Plaça del General DeGaulle, dedicada al seu paisà més conegut, el polític i militar Charles de Gaulle. La seva casa natal és precisament una de les visites més turístiques de la ciutat.