Planet La Dragonera

Windows Live Messenger amb la seva interfície renovada

La companyia de Redmond ha presentat una nova col·lecció de serveis Live, la seva oferta de productes i serveis en línia amb els que busca captar al públic internauta i fer front a l’empenta que ha experimentat Google, líder destacada en aquest segment.

Totes les novetats ara presentades per Microsoft entraran en servei al llarg de les properes setmanes en totes les plataformes regionals i idiomàtiques de Live.

En primer lloc comencem pels nous serveis que s’afegeixen al catàleg ja existent, com la Pàgina Principal de Windows Live, un nou punt d’entrada al “món Live” en el qual disposarem d’un resum on hi constaran, entre d’altres, les novetats del nostre perfil com ara els missatges que ens hagin arribat a la nostra bústia, les cites del calendari, els aniversaris dels amics, o les actualitzacions del Twitter.

La Pàgina Principal es troba connectada amb el nou servei Novetats, que ens informa dins de Messenger i Hotmail a més d’aquesta pàgina Principal, dels moviments que van fent a la Xarxa els nostres contactes, i ens mostra per exemple les seves actualitzacions del Twitter. En definitiva, una eina de seguiment.

La nova interfície de Hotmail, no exempta de crítiques

El calendari (Windows Live Calendar) és anàleg al servei que des de fa un temps ofereix Google, i ens permet establir cites i compartir-les amb altres usuaris a més de gestionar diversos calendaris (per exemple, un de personal, un altre professional, un tercer per a un equip de persones,…)

Windows Live Moviemaker és potser un dels nous serveis més atractius per als usuaris que trepitgin més fermament en la Web 2.0 i estiguin acostumats a serveis com Photobucket, YouTube o Mogulus. I és que el Live Moviemaker ens permet ajuntar fotografies i vídeos per crear les nostres pel·lícules que després podrem compartir en línia amb les nostres amistats. Aquest servei es complementa amb “Les meves fotos”, en el qual podrem crear les nostres galeries fotogràfiques i també compartir-les amb les nostres amistats.

Les diferents llibretes d’adreces que poguéssim tenir disperses pels serveis Live s’unificaran ara en una mateixa aplicació anomenada “La meva gent”. Aquí si inclouran els contactes del Messenger, els de Hotmail, la gent coneguda de Spaces i dels Grups.

Les persones que vulguin dur a terme activitats estant en línia acompanyats d’altres usuaris tindran una bona eina en “Els meus grups”, un espai que permetrà als diversos components trobar-se i interactuar, compartir recursos (com ara calendaris i fotos) o enviar missatges a tots els components.

Windows Live Sync ens permet intercanviar dades i sincronitzar diversos dispositius com ara un ordinador i un telèfon mòbil.

Els serveis que ja existien i que veuen renovades algunes de les seves característiques són, en primer lloc, Hotmail, al qual se li ha fet un rentat de cara amb una nova interfície d’usuari que segons els responsables a Microsoft és fins a un 70% més ràpida que l’anterior, quelcom en què no hi estan d’acord molts usuaris. La nova interfície de Hotmail barreja elements de l’interfície clàssica i la renovada, que ha estat en fase de proves al llarg dels darrers mesos.

També podrem consultar altres bústies de correu electrònic a més de la de Hotmail, sempre i quan aquestes permetin l’accés a través del protocol POP3, quelcom d’allò més usual. Així, els usuaris que disposin de diversos comptes de correu en serveis com ara Gmail o Yahoo! Mail podran centralitzar-los per accedir-hi només a través d’un lloc.

El cèlebre client de missatgeria instantània Windows Live Messenger pateix una redisseny total de la seva interfície gràfica, en la qual ara prima més encara la personalització. Podem, per exemple, definir una sèrie d’imatges diferents com a “estats d’ànim” a mostrar cadascun en un moment determinat que nosaltres vulguem i escollim. També ens serà més fàcil compartir fotografies i realitzar activitats en grup amb els nostres contactes.

La Galeria d’Imatges ens permet classificar, arxivar i compartir les nostres fotos, incloent la possibilitat de retocar-les. Així, treure els ulls vermells típics que ens queden quan usem el flash de la màquina o retallar les vores no desitjades en una foto, són funcions que podrem fer d’una forma molt simple.

També ho tindrem molt fàcil per etiquetar les imatges, i a més el sistema inclou una funcionalitat que ens ajuda a reconèixer cares dins de les imatges, guiant-se per patrons. D’aquesta manera, etiquetar fotografies serà d’allò més senzill.

Windows Live Sky Drive és el disc virtual d’emmagatzemament de dades de Microsoft, un servei que ara veu augmentada la seva capacitat fins als 25 Gigabytes.

Una novetat interessant d’aquest redisseny és que el nostre nom d’usuari i contrasenya de Windows Live (que corresponen també als identificadors del Messenger i l’adreça de correu de Hotmail) ens serviran per accedir a través d’aquesta plataforma a serveis de terceres parts, molts d’ells competència directa dels mateixos que està oferint Microsoft.

És el cas de Wordpress, una plataforma de blocs que competeix directament amb els Spaces de Microsoft i que pel que he vist guanya a aquests darrers en captar l’atenció d’un major nombre d’usuaris. Wordpress no és només un programari per a la creació de blocs, sinó que també ofereix allotjament emprant el seu CMS a l’estil de Blogger.

Altres serveis als quals es pot accedir són Photobucket, Twitter, Yelp o Pandora, i un que m’ha cridat especialment l’atenció és Flickr. Perquè? doncs no pas per la seva natura (allotjar fotografies i des de fa un temps vídeo), sinó per l’empresa a la què pertany aquest servei: Yahoo!

I és que d’ençà de què l’intent d’adquisició d’aquesta per part de Microsoft va acabar en un no-res, els desencontres entre les directives d’ambdues empreses han estat constants, amb frases entrecreuades sobre el valor que té o hauria de tenir la companyia pionera d’Internet. I no és que a Yahoo! li hagi anat precisament bé en el seu acostament cap a Google, així que aquesta facilitat d’interacció entre els serveis Live i Flickr pot ser indicativa de que el futur encara pot veure una suavització de les relacions entre ambdues multinacionals, malgrat que difícilment significarà una tornada a l’anterior estat de coses.

En definitiva, el que veiem és un rentat de cara molt profund als serveis Live, amb una reorganització de tota la plataforma de cara a dotar-la d’un únic punt d’entrada per als usuaris, una sensació d’unitat de la que fins ara no ha mancat en certes aplicacions però que amb aquesta reestructuració es fa més palesa.

El conjunt d’aquestes novetats no es podrà gaudir de forma immediata, si no que com hem dit al principi de l’article, les podrem veure entrar en servei de forma paulatina al llarg de les properes setmanes.

Una imatge de la videoconferència de Gmail

Google ha afegit una nova característica al ja de per si complet servei de correu electrònic en línia (webmail) gratuït Gmail: la possibilitat de realitzar videoconferències amb els nostres contactes.

Fins ara, Gmail disposava de la funcionalitat de missatgeria instantània proporcionada pel protocol GTalk. Aquest es pot usar també mitjançant un programari instal·lable en el sistema operatiu de l’ordinador, però pel que he pogut veure ha davallat el nombre d’usuaris d’aquest darrer gràcies a la integració en Gmail, on podem veure un requadre a mà esquerra amb els nostres contactes, als quals podem obrir una finestra de diàleg si estan en línia.

La funcionalitat recentment presentada per Google permet ampliar aquesta funció de missatgeria instantània a converses amb àudio i vídeo incorporat, el que s’anomena videoconferència. Per tal d’accedir-hi, el primer pas és la descàrrega i instal·lació d’una petita peça de programari que s’afegirà al sistema operatiu i el navegador, el que s’anomena un plug-in.

Aquest programa, totalment gratuït i que es pot baixar de la Xarxa sense haver-nos de registrar enlloc ni fer cap mena de pas previ, s’executa de forma directa i és el que permet a Gmail poder accedir a la imatge que capta la càmera web (webcam) i l’àudio que captura el micro, al mateix temps que gestiona la transferència de dades que flueixen des de l’altra banda.

Les aplicacions de videoconferència acostumen a utilitzar programes que s’instal·len en el sistema operatiu, diferents del navegador tot i que poden tenir cert grau d’integració. Aquest és el cas de Skype, potser el programa més conegut d’aquesta mena i que gaudeix de més predicament entre els usuaris. Ja que Skype facilita poder trucar des de l’ordinador a números de telèfon “convencionals” (fixes i mòbils nacionals o de fora del país), la integració en el navegador es basa en reconèixer els números de telèfon que surten a les pàgines web i, amb un sol clic, marcar-los i fer-hi una trucada.

Google no ha tingut gaire sort amb GTalk, car no és un programa gaire usat tret de la funcionalitat inclosa en el servei Gmail i que he esmentat tot just fa un moment, enfront de la competència. El Live Messenger de Microsoft en les nostres latituds i l’ICQ i AiM (AOL Instant Messenger) als Estats Units dominen el panorama. Per la VoIP (Veu sobre IP per la seva denominació anglesa) l’Skype (també esmentat en aquest mateix article) porta la veu cantant.

Així doncs, aquesta nova funcionalitat pot (i probablement vol) ser un intent per part de la multinacional del sector per arrabassar part de la quota de mercat d’aquests programes líders, en definitiva una tornada a primera plana d’un sistema que d’ençà de la seva integració amb Gmail no ha generat gaires noves noticies que cridin l’atenció del gran públic.

Per a la realització d’aquesta nova funcionalitat, Google ha emprat estàndards de la Web acceptats per tothom, com els protocols XMPP o RDP. Per a la transmissió de vídeo s’ha confiat en el protocol H.264, un còdec d’alta definició de vídeo creat per diverses institucions internacionals com l’ISO. Aquest còdec té la virtut de permetre la transferència d’imatge a través de xarxes telemàtiques amb una qualitat molt bona i consumint molt poc ample de banda. Això facilita que, per exemple, puguem tenir vídeo a pantalla completa amb una qualitat més que decent (sempre i quan la càmera web de què disposem a l’ordinador estigui a l’alçada).

De fet, la mateixa Google té un compromís amb els usuaris per emprar estàndards oberts en els seus programes de comunicacions. Així, de passada, també es garanteix que terceres parts puguin interactuar amb les aplicacions de la companyia del cercador.

El funcionament de la videoconferència en el Gmail és molt simple, seguint la tradició d’una interfície molt còmoda per als usuaris novells. Tan sols hem d’obrir una finestra de xat amb l’usuari que estigui connectat i vulguem parlar-hi, i a la part inferior ens sortirà un indicatiu que ens obrirà la finestra de videoconferència. L’altra part, l’altre usuari, ha d’acceptar la trucada, el que equival a despenjar el telèfon en una trucada “de tota la vida“.

A partir d’aquí, podem seguir la videoconferència en una finestra que podrem separar del navegador web, o bé fer-ho maximitzat a tota pantalla.

El plug-in està disponible de moment per a Windows i Mac OS X, essent compatible amb els navegadors web Firefox (versió 2.0 o superior), Internet Explorer (versió 6.0 o superior), Safari (3.0 o superior) i Google Chrome (com no!), i de moment no hi ha noticies d’una versió per a Linux. No deixa de ser curiós per a una empresa que recolza obertament el programari lliure i fins i tot l’empra per als seus propis projectes (cas de la plataforma Android per a telèfons mòbils basada en GNU/Linux) no hagi comptat amb una versió del sistema del pingüí per a aquest plug-in.

Aquesta funcionalitat no ha estat implementada en el programari Google Talk per a Windows, pel que només la podrem emprar des de l’interficie d’aquesta xarxa de missatgeria instantània que es troba integrada amb Gmail.

Als internautes sense cap mena de dubte els serà molt còmoda la integració d’un nou servei en el correu electrònic de Google, ja que al seu torn aquest està integrat amb una sèrie d’eines com el calendari o el lector de feeds RSS, contribuint d’aquesta manera a eixamplar el concepte de “sistema operatiu en línia” en una nova direcció. Ara, i a través del navegador web ja podem usar una funció més.

La presentació d’aquesta nova funcionalitat coincideix en el temps amb la presentació per part de Microsoft d’una sèrie de novetats per als seus serveis Live. I és que la competència entre ambdues empreses per captar l’atenció dels internautes i seduir-los és molt forta. Mentre la companyia de Steve Ballmer aposta per continuar lligant la majoria dels serveis en línia a Windows i a una presentació gràfica molt acolorida i amb gran quantitat d’elements (el que en alguns casos ha provocat les protestes com en el cas del nou Hotmail que, segons molts usuaris va més lent que abans), mentre que Google busca més la simplicitat i que sigui multiplataforma.

Una imatge de The IT Crowd; no n'hem trobat cap d'una vaga d'informàtics per il·lustrar aquest article

La reforma dels estudis universitaris recentment anunciada pel Ministeri de Ciència i Innovació ha aixecat polseguera entre el col·lectiu d’informàtics, independentment que tinguin estudis i títol d’enginyeria o no. El motiu: la pràctica desaparició dels estudis d’aquesta disciplina, que passaran a ser una mena d’especialització de Telecomunicacions, deixant el camí preparat per a una futura assimilació efectiva que alguns ara veuen “de facto”.

La polèmica ha sorgit arrel de la presentació de les fitxes de les carreres universitàries tècniques que s’impartiran els propers anys a les universitats de tot l’Estat, en les quals no constaven les d’informàtica. L’argumentació oficial del Ministeri per a justificar-ho és que la informàtica és una matèria transversal que afecta a un gran nombre d’estudis, i que això justifica que no n’hi hagin uns d’específics.

La majoria de les matèries que ara són pròpies dels estudis d’informàtica passen a l’àmbit de telecomunicacions, continuant així amb una tònica de degradació de la professió que fa que, per exemple, l’Enginyeria Informàtica sigui l’única titulació sense unes atribucions reglades i ben definides.

De fet, aquesta situació no és nova. Ja fa anys que la d’informàtic és una professió que es devalua socialment, al mateix temps que els Col·legis es queixen de l’intrusisme professional, d’aquells que diuen ser informàtics després d’haver llegit un llibre de creació de pàgines web o d’administració de sistemes Windows.

Això no té la culpa directa del que ara es protesta, però sense cap mena de dubte hi ha influït i, de fet, és l’origen d’una situació que ara ha explotat a la cara dels implicats, essent aquesta reestructuració de les carreres universitàries la gota que ha fet vessar el got.

Mobilitzacions del sector per al dia 19

“No ens podem quedar de braços plegats” sembla que ha estat la idea que ha portat a unes quantes persones a proposar l’organització d’una vaga d’informàtics per al proper dimecres dia 19 de novembre. Els Col·legis d’Enginyers Informàtics han donat suport a una sèrie de mobilitzacions, entre les que s’hi inclouen les manifestacions convocades a les 12 del migdia a les principals ciutats de l’Estat, però també han fet una crida a actuar sempre dins la legalitat vigent, deixant ben pal·les que no donaran suport a cap acció que surti del marc d’aquesta legalitat.

El motiu per fer aquesta proclama és ben simple: aquests darrers dies s’han pogut llegir a la xarxa propostes de tota mena per fer una “vaga salvatge”, aturant els servidors de qualsevol mena (inclosos els servidors web corporatius). Davant d’això, els Col·legis han apel·lat a la responsabilitat social dels professionals informàtics per tal que ningú no cometi cap “barrabassada” que, d’altra banda, desvirtuaria tota la protesta.

No obstant, és difícil que la vaga tingui un seguiment massiu fora de les aules; els estudiants poden fer-ne perfecta i tranquil·lament, ja que el seu futur professional està en joc i ells no tenen una empresa per defensar o un lloc de treball del qual els poden despatxar. La resta, els professionals que estan en el món laboral, ho tenen més cru.

Una empresa d’informàtica de dimensions reduïdes (com la majoria de les que hi ha en aquest país) de diguem entre 3 i 7 persones, no es pot permetre el luxe de tancar portes ja que sense cap mena de dubte el client habitual que en necessités els serveis aniria a buscar la competència. El mateix passa amb els “free-lance” i autònoms que van per lliure.

Els ISP’s són els que més poden secundar la vaga, mantenint això si una sèrie de serveis mínims (prou personal com per a què si cauen els servidors, puguin atendre l’incidència), però d’aquí a passar a més accions com desconnectar els servidors, impossible. Més que res perquè tocaria i molt la imatge de la companyia.

Els que estan treballant com a informàtics en altres empreses que no són del sector són els que ho tenen pitjor, més que res perquè els departaments d’informàtica de les empreses acostumen a ser o bé petits o bé una sola persona s’encarrega de tot, pel què segurament tindrien problemes a l’hora de seguir la vaga, del tipus de pressions per part de la direcció per a què no la segueixin.

Així doncs, és fàcil preguntar-nos què és el que cal per a què als informàtics se’ls (se’ns) escolti, tant a la societat com a nivell polític.

Fa de mal dir, la veritat, però jo sóc bastant pessimista. Les darreres mobilitzacions ciutadanes han demostrat al meu parer ser bastant poc útils. Tot i les massives manifestacions contra la Guerra del Golf, s’hi va acabar anant, i es mantenen tropes espanyoles a l’Afganistan. Les vagues convocades des de fa uns anys no han servit en general per atendre les reivindicacions dels vaguistes, i només els han proporcionat unes poques de les seves reivindicacions, prou com per a justificar per part de les autoritats que se’ls ha “fet cas”.

També hem de comptar amb la divisió social: no tots els afectats seguiran la vaga, ja sigui per por a les conseqüències, per motius ideològics, per desacord o fins i tot desconeixement, i les desercions fan perdre força al col·lectiu.

Una vaga real, amb força sí seria apagar els servidors i negar-se a tocar qualsevol màquina de forma indefinida. Ben segur que amb això s’escoltaria (i ben ràpidament) als informàtics. Però és clar, això té un cost molt elevat: sumir pràcticament en el caos al país.

Imagineu-vos els aeroports amb problemes que no es resolen i es van acumulant en els seus sistemes informàtics, ja sigui en els controls del trànsit aeri, els controls dels equipatges o qualsevol altre aspecte. Imagineu-vos els bancs i caixes que comencen a deixar de poder servir als seus clients perquè les xarxes telemàtiques van caient. Gairebé que esgarrifa només de pensar-hi.

Però aquest mateix panorama desolador és el que s’ha d’imaginar la gent per comprendre com n’és de necessari aquest col·lectiu professional per al funcionament del món modern, i que simples són les seves demandes: tan sols que se’ls reconeguin les fronteres de la seva professió, el marc legal i que socialment estiguin reconeguts.

Fàcil i, alhora, difícil; veurem com evoluciona tot a partir del 19…

La presentació del Salo E-Tech

Un any més, la capital de les comarques gironines es convertirà durant un dia en el centre de les mirades de tots els empresaris, tant del sector de les noves tecnologies com d’aquells que les empren a la seva tasca diària, i del públic en general interessat en els avenços en aquesta matèria, gràcies a la celebració del Fòrum E-Tech el proper dimecres dia 12.

L’organització corre a càrrec de l’AENTEG (Associació d’Empreses de Noves Tecnologies de Girona), una entitat que agrupa una gran part del teixit empresarial gironí relacionat amb les noves tecnologies, i es celebrarà al cèntric Hotel Carlemany, que ha allotjat les darreres edicions d’aquesta trobada.

El foc l’obrirà Joan Ribas, president de l’AENTEG a les 10 del matí amb la inauguració del Fòrum, acte al què seguirà la primera de les tres conferències matinals, donada pel Sr. Francisco de Quinto, advocat, economista i soci del Bufet Piqué Advocats Associats i Secretari del Consorci Digital, el qual parlarà del marc jurídic i l’aplicació pràctica de la factura electrònica.

Aquest és un tema especialment interessant per a totes les empreses, tant les que es dediquen en exclusiva al sector de la informàtica com a qualsevol altra. El motiu és la propera obligatorietat d’aplicar la facturació electrònica, pel què en primer lloc les empreses de qualsevol mena hauran d’adaptar els seus sistemes informàtics i la seva forma de treballar a aquesta necessitat i això es farà mitjançant els serveis de les empreses d’informàtica, que han d’estar al corrent del marc jurídic i de la tecnologia que ho ha de fer possible.

En la seva conferència, el Sr. de Quinto comptarà amb la concurrència de la Sra. Pilar Franquet, responsable de factura electrònica de La Caixa. Aquesta entitat proporciona una solució integral de facturació electrònica anomenada CaixaFactura.

Seguidament, es passarà a parlar d’un tema de molta actualitat: “Crisi en el sector TIC“, a càrrec del Sr. Enric Colet, Professor del Departament de Sistemes d’Informació d’ESADE. I és que si bé la paraula crisi espanta d’entrada, l’estat actual de l’economia hauria de suposar en primer lloc un replantejament de totes les activitats pròpies de l’empresa (la tecnològica inclosa) i, en segon lloc, buscar aprofitar les oportunitats que ens pugui donar, que són poques però cal pensar que qualsevol situació aporta inconvenients però també avantatges (encara que no sigui per a tothom).

Alfons Cornella, fundador i CEO d’Infonomia, parlarà tot seguit d’”Innovació i noves tendències tecnològiques“.

Un cop acabada aquesta primera bateria de conferències, i després d’una pausa-cafè, donaran començament les anomenades “Píndoles informatives“. Aquesta és una fórmula innovadora per la qual el Fòrum E-Tech va apostar ja fa algunes edicions i que ha resultat tot un èxit. Consisteixen en breus xerrades de no més de quinze minuts de durada en les quals s’exposen les bases d’un tema en concret i es proporcionen a l’audiència els recursos necessaris per a què en pugui buscar més informació si és del seu interès.

En aquesta edició del Fòrum, les “píndoles” consistiran en una presentació del Plan Avanza (una iniciativa del govern espanyol per potenciar l’adopció de les noves tecnologies a nivell empresarial i particular), la presentació de la metodologia que s’ha emprat en la realització de l’Anuari Digital Comarcal de Catalunya (a càrrec de la Sra. Marta Morera, directora de l’OTIC, i del Sr. Joan Torrent, Professor i membre de l’IN3 de la UOC i director dels Estudis d’Economia i Empresa de la UOC), el Pla PIMESTIC (una iniciativa de la Generalitat de Catalunya per facilitar la realització d’estudis sobre l’aplicació de les noves tecnologies a l’empresa), i el Clúster TIC i els projectes duts a terme al Parc Científic de la Universitat de Girona.

En el descans entre aquestes “píndoles” i el dinar, i a l’espai del Piano-Bar de l’Hotel Carlemany, es farà una presentació de nous espais virtuals i, més concretament, Second Life, a càrrec de la Sra. Natàlia Navarro i Sastre, cap d’INSPAI, el Centre de la Imatge de la Diputació de Girona, en la qual es mostraran les iniciatives que aquesta institució du a terme en el nou món virtual.

Al llarg del dinar es realitzarà una conferència a càrrec del Sr. Josep Maria Vilà, Director General d’Indra, Vicepresident d’AETIC i President del Consorci Digital, que conclourà amb un col·loqui.

Finalment, i abans de la cloenda de l’acte, es lliuraran els Premis E-Tech, que han esdevingut ja un clàssic en aquest fòrum. Aquests guardons reconeixen les iniciatives tecnològiques que, en diferents branques, han destacat en el panorama gironí.

Un espai de la PDC 2008 amb banderola dedicada a la nova plataforma de Microsoft

Darrera d’aquest nom s’hi amaga una nova plataforma informàtica de la companyia de Redmond, res comparable al què hem vist fins ara en el terreny dels sobretaules, o sigui, el Windows de tota la vida.

I és que Azure (fins ara conegut amb el malnom de Windows Cloud tal i com el va presentar Steve Ballmer) no serà un sistema operatiu per instal·lar a l’ordinador, sinó que constituirà una plataforma per a què els programadors allotgin els seus programes que es faran servir des d’Internet a través d’un navegador. I qui els farà servir? si, ara si, seran els usuaris.

Per fer-nos una idea, el que proporciona Microsoft és la base que hi ha en aplicacions com, per exemple, Google Docs, el processador de textos, full de càlcul i programa de presentacions que els internautes poden fer servir en línia.

Mentre que Google dóna un producte tancat, una sèrie d’aplicacions que els usuaris poden emprar després de donar-se d’alta, Microsoft en dóna un d’obert (no en el sentit que sigui programari lliure i que en puguem veure les entranyes), en el qual qualsevol programador pot instal·lar-hi les seves aplicacions.

La presentació en societat d’aquest nou producte es va fer a la PDC (Professional Developers Conference) 2008, i va ser un dels nombrosos i interessants anuncis que la companyia de Redmond va fer en aquest acte dirigit eminentment als professionals de la informàtica i, més concretament als programadors malgrat que també a la premsa. Juntament amb aquest, Windows 7 i Office 14 també han avançat algunes de les seves novetats en aquesta reunió.

Windows Azure funcionarà com un “servei hostatjat“, el què vol dir que l’usuari final o el programador no el podrà instal·lar en una màquina seva, sinó que en contractarà els serveis a Microsoft com si fos un servidor web. A partir d’aquí, si que s’hi podran instal·lar aplicacions concebudes especialment per a aquest sistema.

Un exemple de com poden lluir les aplicacions Azure

Bona noticia per als programadors: no hauran d’aprendre una gran quantitat de nous conceptes o noves eines, ja que segons afirma Microsoft, es treballarà amb les eines de sempre a les que tan sols s’hi afegiran unes llibreries i utilitats extres, i els coneixements adquirits en altres eines de la companyia de Redmond seran aprofitables per a aquesta nova plataforma.

De fet, ja estan a la seva disposició els SDK’s (Software Development Kit, peces de programari que permeten desenvolupar aplicacions que interactuïn amb el sistema) per a descàrrega gratuïta. Les eines amb les que es podrà desenvolupar són l’entorn Visual Studio, .NET, i SQL Data Services.

Pel que fa als usuaris, aquests gaudiran de les noves aplicacions a través d’un navegador web, tal i com la resta d’aplicacions en línia d’altres productors de programari centrat en la Web 2.0 com la mateixa Google. Aquest navegador continuarà sent l’Internet Explorer, ja que el sistema operatiu desktop (Windows XP, Vista, 7 i els seus successors) no desapareixerà tal i com l’entenem ara; tot i que hi ha veus que així ho pronostiquen, l’opinió de Microsoft no és aquesta.

Així, per a Microsoft hi haurà aplicacions que es continuaran executant en local (a més que serà necessari un sistema operatiu per arrencar la màquina i arribar a connectar-se a Internet) i altres que ho faran íntegrament a través d’Internet. I, fins i tot, un tercer grup que tindran ambdues capacitats (cas de l’Office 14).

Un gran avantatge d’aquest sistema és que els programadors no s’hauran de preocupar per les instal·lacions de la seva aplicació, per provar configuracions o per crear un sistema que sigui escalable (que es pugui anar ampliant de forma dinàmica a mesura que es van necessitant més i nous recursos), ja que tot això quedarà en mans de Microsoft i de l’adquisició de més recursos.

El tema de l’escalabilitat no preocupa gaire als usuaris finals, ja que normalment una aplicació es fa anar en una sola màquina, i fins i tot tampoc a les petites empreses, ja que si no hi ha només una màquina, en són dues o tres com a molt. Són les mitjanes i -especialment- les grans empreses, les que s’han de preocupar més per aquest tema.

Com he explicat abans de forma breu, la capacitat d’escalabilitat d’un sistema o d’una aplicació consisteix en la capacitat que té aquest per adaptar-se al flux canviant de volum de feina, essent ampliat sense que això signifiqui una pèrdua de qualitat de servei. S’aplica tant al maquinari com al programari, i en un sistema en línia com el que proposa Microsoft hauria de ser tan simple (i així ho afirmen des de la companyia de Redmond) com adquirir més recursos en els servidors per cobrir la demanda.

De moment, Windows Azure funcionarà en fase de proves a un centre de procés de dades (CPD) situat als Estats Units, però els plans són els d’estendre la infraestructura de forma transparent arreu del món a mesura que la nova plataforma es vagi consolidant. Que jo sàpiga, Microsoft no ha fet públiques dates de l’expansió ni de finalització de la fase beta.

Si sou programadors i esteu interessats en accedir-hi, lamento dir-vos que si bé la pre-inscripció és gratuïta, la vostra comanda serà posada a la cua d’espera, la qual (com bé us podeu imaginar) és llarga.

Un lloc força interessant i complet per informar-se amb tot luxe de detalls és el bloc oficial de la PDC 2008 en castellà (no disposo de l’adreça de la versió anglesa), en el qual hi podreu trobar totes les novetats de Windows Azure especialment pensades per als programadors que hi estiguin interessats. Així, es repassen per exemple els tipus de dades amb els que es poden treballar o els serveis d’emmagatzematge que proporciona.

Tampoc penseu que el concepte que ha presentat Microsoft és del tot nou i revolucionari; de fet, aquelles empreses que ens ofereixen servidors virtualitzats en els quals hi podem instal·lar tot el que vulguem, ja fan una mica aquesta funció. Amazon (si, la mateixa que ven llibres a través de la xarxa) té un producte anomenat EC2 (Elastic Compute Cloud) que bàsicament consisteix en un servidor virtual ampliable (escalable) que podem contractar i gestionar com a administradors de sistema per instal·lar-hi les nostres aplicacions en línia.

El futur de la informàtica comença a apuntar cap al núvol d’una forma molt poderosa, malgrat que continuarem necessitant sistemes operatius d’escriptori com el Windows (XP, Vista, 7,…), GNU/Linux, Mac OS X, Solaris o qualsevol altre, que ens doni els aplicatius bàsics i els elements que ens permetin connectar-nos a la Xarxa i “estirar” aquestes aplicacions d’Internet.

Tots tenim ben present la imatge típica i arquetípica del hacker* com un jove delinqüent, inadaptat social que es dedica a assaltar i entrar en sistemes informàtics aliens. Com tots els estereotips, la imatge dista molt de representar a tots els individus del col·lectiu, tot i que el romanticisme que desprèn la fa molt atractiva per a guionistes cinematogràfics o escriptors.

En una definició molt minimalista, podríem dir que el hacker és aquell individu expert i gran coneixedor del funcionament d’un ordinador (a nivell de programari, maquinari o ambdós) que explora de forma continuada els límits d’aquestes màquines per tal d’engrandir el seu coneixement. Si, és una definició molt minimalista de hacker, ja que fer-ne una de completa seria força més llarg del que pretén aquest escrit, però juntament amb la imatge de delinqüent que la societat té sovint d’aquests individus, em permetrà precisament trencar aquest mite i parlar-vos del hacking ètic.

Efectivament, un hacker és un individu que té un perfecte coneixement de l’ordinador, i que gràcies a aquest coneixement pot dur a terme manipulacions amb les què la resta dels mortals amb prou feines somniem. És el cas, per exemple, de violar la seguretat d’un sistema operatiu per tal d’introduir-s’hi i arribar a obtenir més privilegis per fer-hi coses dels que es tenien abans (en molts casos, cap ni un).

Això ho podríem dur a terme de dues maneres: connectant-nos a Internet per provar de penetrar en un ordinador remot d’algú conegut o d’un perfecte desconegut, o bé a casa, amb la nostra xarxa local. Per a simplificar, direm que el hacking ètic prefereix aquest segon camí, malgrat que com totes les filosofies (el hacking no deixa de ser una filosofia que ateny al camp tecnològic) té les seves diferents interpretacions.

Quan s’entra en un sistema protegit sense tenir-hi un usuari donat d’alta, es viola la seguretat i privacitat d’aquest, en major o menor mesura, però es viola. El problema ètic aquí és veure si això es fa o no es fa amb el permís corresponent. I si accedim a una informació emmagatzemada en aquest sistema remot -i que no és nostre- al qual accedim, què en farem? l’esbombarem? és ètic això?

El hacking ètic és aquella variant del hacking que busca donar resposta a totes aquestes i altres preguntes de caire social que es puguin fer els hackers. De fet, hi ha hagut al llarg de la història hackers que han actuat impulsats pels més diversos motius: des de l’afany de lucre pur i dur fins a l’activisme social passant per patir una patologia compulsiva (cas del hacker britànic que va entrar repetidament en ordinadors governamentals estadounidencs per a buscar informació sobre OVNIs). El hacker ètic seria tal vegada aquell que busca no un profit personal (sigui de caire material o en coneixement), sinó un benefici per a la comunitat, sigui aquesta local, regional o mundial.

Una de les màximes del moviment hacker és la que diu que “la informació vol ser lliure“. Alguns han confós això amb l’assalt sistemàtic a ordinadors que protegeixen secrets, ja siguin governamentals (CIA, Pentàgon) o empresarials (Microsoft, Nokia), però jo sempre he cregut que el veritable sentit d’aquesta frase és que tot allò que aprenguis, tot aquell coneixement que adquireixis, l’hauries de compartir amb els altres, posar-lo a disposició de tothom. D’aquesta manera, dels resultats dels experiments d’un en podem gaudir tots.

Un altre tret distintiu del que podria definir-se com a un hacker ètic és la seva cerca de la seguretat d’un sistema més que no pas la seva vulneració, malgrat que per aconseguir una cosa s’hagi de dedicar a l’altra. Com pot ser això? ben fàcil: pregunteu-vos quina seria la millor manera de construir un castell i saber si aquest és realment inexpugnable. La resposta òbvia és posant-se a la pell de l’assaltant intentant trobar la forma d’entrar a la fortalesa. Doncs això mateix és el que fa un hacker de barret blanc (White Hat Hacker).

Com a contrapunt d’aquests individus ens trobem amb els Black Hat Hackers, els hackers de barret negre o no ètics. Aquests són els que es dediquen a violar la seguretat de sistemes aliens per accedir-hi i extreure’n informació, els que hem comentat abans. Tot i que els seus propòsits puguin ser aparentment benintencionats, la seva metodologia és qüestionable perquè viola quelcom que està legalment establert: la inviolabilitat d’una possessió personal.

Què us semblaria si una persona entrés a casa vostra per una finestra i, tot seguit de forma ben amable, us informés que deixar aquesta finestra oberta representa un problema de seguretat i sort que hi ha entrat ell que és bona persona i només us en vol informar? evidentment l’informaríeu que hi ha maneres de fer les coses, i que aquesta no n’és precisament una. Aquí rau en bona part l’enfrontament dogmàtic entre els del barret blanc i els del barret negre.

Molts hackers de barret blanc han trobat una sortida al seu hobby personal com a consultors de seguretat, realitzant els anomenats “tests de penetració“, que consisteixen bàsicament en l’ús d’eines per detectar possibles escletxes de seguretat en les xarxes informàtiques. El que intenten aquestes eines és buscar sistemàticament els punts febles i les “portes del darrere“.

Fins i tot vosaltres, que esteu llegint ara mateix aquestes ratlles, us podeu convertir en un hacker de barret blanc. Per començar, podeu triar algunes dels milers d’eines que permeten fer aquestes comprovacions, i començar a empapar-vos de documentació (recordeu, la informació vol ser lliure; aprofiteu-vos de la llibertat amb els milers de papers que hi ha repartits per Internet sobre aquest tema).

I ja per acabar, probablement us preguntareu el perquè dels noms de White Hat i Black Hat en el món dels hackers. Doncs bé, la resposta l’hem de buscar en els westerns cinematogràfics de Hollywood, en els quals normalment el personatge bo lluïa un barret de color blanc (color relacionat en la imagineria occidental amb la puresa i la veritat), mentre que el dolent vestia barret negre, color de mals presagis i de to negatiu (vegeu si no que s’associa amb la mort).

* terme anglès que en català s’ha adaptat com a ‘furoner’, malgrat que amb poc èxit

Sembla que les poderoses productores de Hollywood encara no s’han fixat en aquesta forma de compartir pel·lícules, però aviat ho faran. I els caldrà fer-ho impel·lides per l’èxit que ara mateix no té però que ben aviat començarà a gaudir. Em refereixo no a les descàrregues P2P, sinó a una tecnologia al meu entendre més pràctica, còmoda i “neta”: veure els films directament des d’Internet sense haver-los de descarregar.

La tecnologia fa temps que hi és, i si no fixeu-vos en YouTube: què és si no un magatzem de pel·lícules? Desconec si hi ha alguna limitació que imposin a nivell de durada de les gravacions o de drets de copyright, però si obviem això, no seria possible desar tota una pel·lícula comercial de les que fan als cinemes en aquest servei propietat de Google? Evidentment, ho seria, i això és el que es comença a fer des d’altres serveis.

Si busquem “videos online” a qualsevol cercador, de ben segur que acabarem arribant a alguna pàgina en la qual hi trobem un extens llistat de pel·lícules (moltes de les quals d’estrena) que podem veure de forma gratuïta des del mateix navegador, sense haver-nos de descarregar cap programa ni instal·lar un client P2P com l’eMule.

Aquestes pel·lícules empren l’habitual reproductor Flash d’Adobe (el mateix que fa servir YouTube) així com el més recent DivX entre d’altres, i presenten diversos avantatges respecte a les descàrregues P2P habituals.

En primer lloc, no cal aguantar grans esperes, doncs el film es descarrega d’una sola “tacada” (pot trigar més o menys, això si), i a més a més es pot començar a veure abans que estigui del tot descarregat, cosa que amb els sistemes P2P tradicionals, si bé no és impossible, si que és força difícil. Això és degut al tipus de còdec emprat en aquestes filmacions que es pengen en línia. Així, doncs, per lenta que ens vagi la xarxa, sempre podem començar a veure el tros que s’hagi descarregat en algun moment.

Com que normalment també podem accedir directament al tram de pel·lícula que vulguem, ens és molt fàcil començar a veure una pel·lícula en un moment determinat, deixar-la a mitges per manca de temps o per voler fer una altra cosa en aquell moment, i reprendre’n el visionat més endavant. Si, és clar que això també ho podem fer amb un fitxer que tenim a l’ordinador o amb un DVD, però si no t’emportes el disc amb tu o el fitxer que conté la pel·lícula… serà més difícil. En canvi, amb els films en línia tenim l’avantatge de la ubiqüitat, els podem veure allà on vulguem i hi hagi un ordinador amb connexió a Internet.

Un darrer avantatge que trobo a aquests sistemes és que no cal instal·lar res a l’ordinador. Potser un plug-in per poder veure el metratge, però es farà un sol cop i ja està. No cal estar amb molestos programes P2P que, a més, consumeixen ample de banda de forma continuada. Si, és una afirmació un pèl egoista (ja que amb les pel·lícules en línia només descarreguem, no estem actuant de servidors per a altres usuaris de la Xarxa com passa en les xarxes P2P), però a fi de comptes és un avantatge vist des del punt de vista de l’usuari.

Aquesta forma d’ús la trobo més que ideal per a un usuari novell, ja que només demana conèixer l’adreça del lloc web d’on es troba la pel·lícula. Per a aquells que no tinguin gaires coneixements d’informàtica, la instal·lació del plug-in necessari per a la visualització la pot dur a terme qualsevol “amic informàtic” (tothom en té un; els meus amics em tenen a mi en aquest càrrec, ja ho veieu ;-) .

Caminant per la corda fluixa

Tot el que he explicat sembla que està molt bé, però… i el tema legal? són legals aquests serveis? doncs sense ser advocat us diria que tant com els P2P… o sigui que més aviat poc.

De fet, ens trobem amb una mena de “buit legal” si furguem una mica en com funcionen aquestes pàgines: les adreces que ofereixen pel·lícules en línia presenten un reproductor que correspon a un servei extern que està penjat en un altre servidor (és el que se’n diu un reproductor ‘embedded’ o empotrat). Actuen, per tant, com a simples índexs d’aquests altres serveis en línia que és realment on es posen els continguts de vídeo.

Si agafem un d’aquests serveis, com per exemple Megavideo (que és el que m’he estat mirant jo), podem trobar a la seva clàusula d’ús que no es permet la càrrega de material subjecte a drets de copyright del qual o no se’n sigui el posseïdor, o bé no es tingui permís d’aquest per pujar-los. Però, en el mateix document, s’especifica que els responsables de Megavideo no estan monitoritzant activament tots els continguts que passen pels seus servidors, de manera que informar sobre possibles abusos de drets de propietat intel·lectual o de copyright és una tasca que queda en mans dels legítims posseïdors, que han de ser els que busquin els infractors i informin de l’abús.

És un mètode que ha funcionat fins ara sense que ningú “emprenyés” la gent de Megavideo, però crec que tampoc trigarà gaire la industria cinematogràfica en interessar-se.

YouTube, en canvi, això ho té més apamat, i són bastant més vigilants amb temes de drets de copyrights, no en va ja han patit alguna envestida de productores o canals de televisió.

Així que el que ens resta preguntar-nos és quan es despertaran les productores cinematogràfiques i encetaran una ofensiva contra aquest tipus de serveis, ja siguin les pàgines que proporcionen enllaços o els servidors que emmagatzemen el metratge (que jo crec que els pals baixaran per aquesta última banda).

En la meva opinió, de moment aquesta industria té problemes als quals enfrontar-se molt més importants, inclosos aquells que es refereixen a les descàrregues il·legals en línia, ja que els serveis P2P continuen essent el mitjà més popular per fer-les. Els visionat en línia guanyarà adeptes al llarg de l’any vinent i el 2010, així que les primeres demandes serioses les podrem veure a mitjans de l’any vinent.

No reflexiono en aquest escrit sobre la moralitat del tema, que a mi em sembla diferent de l’aspecte legal, cosa que deixaré per a un altre dia ;-)

Ja us en vaig parlar fa una mica més de dos mesos d’aquest navegador web per a dispositius mòbils, coincidint amb la publicació de la primera beta, però aquesta segona revisió presenta interessants novetats.

Opera Mobile és un navegador web per a telèfons mòbils que segueix l’estela del Safari d’Apple que podem veure a l’iPhone i l’iPod Touch d’oferir a l’usuari les mateixes pàgines web que pot veure en un ordinador de sobretaula o portàtil, adaptades a la petita pantalla d’un telèfon i sobre les quals s’hi pot fer zoom per ampliar la part que vulguem.

Encara ara, la majoria dels dispositius mòbils tenen un navegador web que no pot carregar correctament les pàgines web que es veuen en un navegador convencional com l’Internet Explorer o el Firefox, pel què aquests programes detecten les pàgines preparades per a dispositius mòbils que els presenta el servidor web del lloc que consulten. Aquesta és la tendència que ha imperat durant els darrers anys, però la versió mòbil de Safari ha sacsejat aquest panorama.

L’entrada d’Apple al mercat dels dispositius mòbils va agafar per sorpresa totes les empreses que hi participen, que encara duen molt de retard en el terreny de la navegació web. Opera és potser la que està més avançada d’aquest grup, no en va és la líder en aquest segment. Microsoft, per la seva banda, disposava del projecte Deepfish que va cancel·lar fa poc, l’objectiu del qual era crear un navegador que superés al Safari d’Apple. Si bé aquest projecte no s’ha acabat materialitzant en un producte comercial, de ben segur que podrem veure les tecnologies que s’han creat per a ell implementades en la propera versió mòbil de l’Internet Explorer.

Opera Mobile 9.5 beta 2 permet fer zoom sobre qualsevol part de la pàgina, ens permet afegir una adreça als preferits i gestionar-los, compleix amb tots els estàndards marcats pel W3C, i inclou l’eina de “debug” Opera Dragonfly entre altres novetats. Però allò principal és la inclusió de compatibilitat amb els Widgets d’Opera.

Els widgets són petits programes que realitzen una tasca determinada i molt concreta, recuperant per als entorns gràfics la filosofia de les ordres en línia de comandes tradicionals del Unix (fes una cosa i fes-la bé). Les empreses que primer van apostar pels widgets foren la mateixa Opera per als seus navegadors de sobretaula, Yahoo!, Apple i Microsoft. Aquestes dues últimes han incorporat aquest concepte als seus sistemes operatiu Mac OS X i Windows Vista, mentre que Opera els ha tancat en el seu navegador però amb l’avantatge de ser multiplataforma.

Habitualment, un widget ens dona una informació o funcionalitat molt concreta, com ara la predicció meteorològica per a una ciutat (tot i que pot ser la que nosaltres escollim), els darrers titulars de la premsa, o bé l’estadística d’ús de la CPU a l’ordinador.

Google ha dut aquest concepte a la seva disponibilitat en línia, permetent que ens puguem configurar la nostra pròpia pàgina d’inici a base de posar-hi widgets disponibles online.

La filosofia dels widgets de l’Opera Mobile 9.5 beta 2 és la mateixa que per al navegador de sobretaula, i el seu ús ens permetrà situar una icona d’accés directe a les nostres aplicacions o serveis preferits directament al menú principal del telèfon.

Una altra novetat destacable d’aquesta segona beta és la seva disponibilitat per al sistema operatiu Symbian a més del Windows Mobile, que és l’únic que teníem fins ara. Aquest és un pas important, car Symbian és ara per ara el sistema operatiu més usat en telefonia mòbil, i tot i l’auge de l’iPhone o l’entrada en escena de l’Android de Google, aquest liderat no es veu amenaçat.

M’estranyava que Opera no hagués llançat ja d’entrada una beta per a Symbian, ja que és el seu “feu”: els usuaris de Windows Mobile disposen de l’Internet Explorer mòbil, mentre que els posseïdors d’una BlackBerry o un iPhone tenen les seves solucions propietàries. Potser és la feblesa de l’Internet Explorer mòbil, molt inferior als seus competidors, el què ha fet primar el desenvolupament de la versió per a Windows de l’Opera Mobile 9.5 .

Tot i la disponibilitat per a Symbian, encara hi trobo una fallada: només està disponible per als telèfons que emprin l’interficie UIQ, el que el lliga a la gamma de telèfons de Sony Ericsson. La principal interfície gràfica, la S60 només es troba suportada en aquesta nova beta a nivell de desenvolupador, en l’SDK. Aquesta és la que empra Nokia i, per tant, la més usada arreu del món.

Aquest petit inconvenient és temporal, ja que la versió definitiva d’aquest browser ha de veure la llum per a Symbian amb les seves dues principals interfícies gràfiques.

A més d’aquest navegador, Opera Soft disposa d’una altra solució per a telèfons mòbils, Opera Mini, el funcionament de la qual difereix del d’Opera Mobile. Si aquest darrer es dirigeix a Smartphones amb certa potència i pantalles més aviat grans (per a formar part d’un telèfon, s’entén), Opera Mini es dirigeix als usuaris de telèfons mòbils més aviat “normalets”.

A més, Opera Mini és un conjunt de programari més servei: per una banda tenim el programa en sí mateix, que descarreguem i instal·lem al nostre ordinador. Aquest ve amb un proxy preconfigurat, de manera que cada vegada que fem la petició per consultar una pàgina web, aquesta no serà enviada directament al nostre telèfon, sinó que abans serà preprocessada en els servidors d’Opera i llavors enviada al nostre telèfon en un format que pugui ser còmodament vist a la nostra pantalla.

L’Opera Mobile és diferent en tant que no empra servidors intermitjos, sinó que descarrega directament la pàgina web per a renderitzar-la. Igual que amb el Safari de l’iPhone, no empra cap protocol específic destinat a dispositius mòbils, sinó que fa servir el mateix codi HTML que qualsevol altre navegador web com Firefox o Internet Explorer que puguem usar en un ordinador de sobretaula. Això és la tendència que dins de poc (un parell d’anys) s’haurà imposat totalment.

Aquest avançament es produirà gràcies sobretot a la paulatina imposició dels dispositius amb interfície multitàctil, que gaudeixen d’una gran pantalla que els permet mostrar còmodament les pàgines web renderitzades. Apple n’ha estat també el decà amb l’iPhone, però la resta de fabricants n’han seguit l’estela: HTC, Samsung i darrerament Nokia, l’entrada de la qual en aquest segment ha estat molt esperada.

En definitiva, poc a poc es fa realitat aquell somni que molts hem tingut al llarg dels darrers anys de poder gaudir de la mateixa web que tenim a l’ordinador, també en el telèfon mòbil.

No, ni us heu equivocat de bloc ni hem canviat la temàtica per parlar de què hi ha més enllà de la vida o de si existeixen els fenòmens paranormals. Pel cap baix d’una cosa si n’estem segurs: els zombis existeixen. I el nostre ordinador en pot ser un…

Per començar, potser que aclarim què és un zombi informàticament parlant, però per a això primer començaré per explicar què podem entendre com un zombi de la forma tradicional, és a dir, un mort vivent.

En la pràctica del vudú es coneix com a zombi* a un ésser humà suposadament ressuscitat de la mort per un fetiller que n’ha fet el seu esclau. A la realitat, el zombi és una persona a la qual se li ha administrat una droga que l’ha fet entrar en un estat catatònic (de mort aparent), en el qual el pols va tan lentament i amb prou feines se li aprecia la respiració, que hom el pot donar per mort i fins i tot enterrar com a tal. Llavors, el fetiller el “desperta” de forma “miraculosa” amb una substància que li fa prendre, una droga psicoactiva que n’anul·la la voluntat i la fa actuar… doncs com un zombi.

I això què té a veure amb els nostres ordinadors? ben simple: ells també poden esdevenir zombis, no del tot mancats de voluntat però si al servei d’algú tan sinistre com ho poden arribar a ser els fetillers malignes de qualsevol cultura ancestral.

Tècnicament un ordinador zombi és aquell al qual algú ha aconseguit instal•lar un programa de control remot del qual no n’és conscient ni tan sols el mateix usuari, i que empra aquest control de manera que du a terme feines sense que el mateix afectat se n’adoni.

Dos dels usos que se’ls està donant més als ordinadors zombis són els d’enviament massiu de Spam i atacs DDoS (Distributed Denial of Service, Denegació de Servei Distribuïda). Aquests darrers consisteixen en fer que tantes màquines com sigui possible enviïn senyals a un servidor o una altra màquina per tal de col·lapsar-la i que deixi de donar servei.

És a grans trets com si escollíssim un peatge de l’autopista i enviéssim cap a ell un gran nombre de cotxes de forma simultània. Què passaria? doncs que els operaris no donarien l’abast, el peatge es col·lapsaria ple de cotxes impacients per tirar endavant i s’hauria de donar l’ordre d’obrir barreres amb les conseqüents pèrdues econòmiques per a l’empresa que gestiona l’autopista.

Si ara aquest model el traslladem a la xarxa, veiem que si “inundem” el servidor d’una empresa a base d’enviar-li senyals, aquest quedarà inoperatiu. Si a través d’aquesta màquina l’empresa que el porta ofereix un servei directament, les pèrdues econòmiques seran directes, mentre que si el servidor allotja el seu lloc web corporatiu, les pèrdues seran en imatge. Inquantificables però igualment importants. D’aquesta forma d’atac se’n diu doncs denegació de servei distribuïda perquè mitjançant l’atac conjunt de diverses -moltes- màquines s’aconsegueix negar la possibilitat d’oferir el servei a la màquina atacada.

Pel que fa al Spam, aquesta paraula denomina la plaga de correu electrònic publicitari no desitjat ni reclamat que ens inunda de forma constant i de la qual ja n’hem parlat amb anterioritat.

A qui pot interessar convertir la nostra màquina en un zombi?

La resposta a aquesta pregunta és ben fàcil: persones que es dediquen a l’enviament de Spam (la gran majoria) i màfies que es dediquen a fer xantatges a empreses a canvi de no atacar-les virtualment o de deixar de fer-ho.

La qüestió que més ens ha de preocupar actualment a més del fet de tenir un programari estrany, no desitjat i maliciós al nostre ordinador amb el qual ens el poden controlar remotament, és que en alguns països ja s’han dictat sentències conforme a què el propietari de l’ordinador és co-responsable dels danys ocasionats a les víctimes per no haver protegit prou el seu ordinador, així que si la nostra màquina caigués víctima d’una d’aquestes xarxes, podríem arribar a patir-ne part de les conseqüències legals derivades de les accions dutes a terme pels malfactors.

També els atacs a bancs per tal de saltar-se’n les proteccions electròniques i fer traspassos de diners cap als comptes dels assaltants són altres pràctiques que es duen a terme des d’ordinadors zombis, malgrat que sortosament no són les més comunes. Aquest dubtós honor se l’endú el Spam.

El correu publicitari no desitjat dona molts diners a qui n’envia, hi ha molts clients que demanen els serveis d’aquells que s’hi dediquen. Principalment, aquests enviaments procedeixen de Rússia, la Xina i el sud-est dels Estats Units. Sobre aquesta darrera zona, diuen les males llengües que quan hi va passar el Katrina el 2005, que es va endur per endavant algunes xarxes elèctriques deixant sense abastament pràcticament tota la regió, foren els dies més tranquils i amb menys Spam a Internet. Per alguna cosa serà…

Com entra el Spam a la nostra màquina?

Ben simple: emprant paranys. Us ha passat mai que accediu a un lloc web i aquest us demana la instal·lació d’un plug-in (un programa per a aquells que no entenguin què vol dir aquesta paraula) per tal de poder veure correctament un vídeo? doncs això pot instal•lar un programari de control remot.

Si accedim a una plana web que ens demana, per exemple, instal·lar el plug-in de Flash per poder veure un vídeo, el millor serà que cancelem l’operació i l’instalem directament des del lloc web d’Adobe, ja que sabem que d’allà serà legítim i no contindrà cap malware ni programes de control remot.

Usar un navegador web segur també ens ajudarà a prevenir aquests perills. Personalment us recomano el Firefox: és multiplataforma, és lliure i gratuït i compleix bé amb els estàndards. Opera i Safari també són bones opcions, i si voleu usar l’Internet Explorer de Microsoft, us recomano actualitzar-lo a la darrera versió disponible i instal·lat tots els pegats de seguretat.

Via correu electrònic també ens pot arribar un programa que al instal·lar-lo, en segrestarà l’ordinador. Venen disfressats de cavalls de Troia, per exemple en un missatge que ens digui que amb aquell programa podrem accelerar la nostra connexió a Internet o veure un vídeo d’alguna estrella mediàtica en situació… íntima.

I, finalment, el consell més important que us puc donar és: empreu el sentit comú. Si us arriba un missatge en anglès amb un fitxer adjunt que diu ser un vídeo de la Britney Spears despullada, no l’obriu. Igualment us prometin el que us prometin, fins i tot si venen d’amics o coneguts vostres. Val més gastar uns cèntims d’Euro en una trucada preguntant si us han envit aquell missatge que no pas que se us infecti l’ordinador. Després, no digueu que no us he avisat ;-)

* Mot que veu el seu origen en l’anglicisme zombie

És una de les primeres preguntes -si no la primera- que es fan aquells internautes que han deixat enrere l’estat de principiants i s’han decidit a desenvolupar alguna activitat a la Xarxa, ja sigui escrivint un bloc, un grup en una xarxa social o un lloc web dedicat a alguna temàtica.

Deixaré de banda els comerços que es dediquen a la venda en línia, ja que el supòsit de negoci és el mateix que si s’obre una botiga o una oficina professional en qualsevol ciutat, i passaré a parlar de tot allò que es refereix a activitats no dedicades explícitament al comerç, a la venda de bens i serveis.

Naturalment, quan parlem de guanyar diners a Internet, de seguida ens ve al cap la publicitat, les esponsoritzacions i programes com Google AdSense. Es pot viure d’aquests ingressos? La resposta és no, però…

Perquè no? Bé, parlo una mica per l’experiència pròpia i per allò que he anat parlant amb companys que mantenen llocs web. El tema és el següent: els programes tipus AdSense de Google (potser el més popular en aquest camp), paguen un tant per cada clic que els visitants de les nostres pàgines fan als anuncis que hi posem, quantitat que oscil·la entre els 10 centaus i mig dòlar. Evidentment, és una quantitat molt escassa, però aquí del que es tracta és d’anar sumant clics poc a poc.

La teoria és bona, però la pràctica ens indica que com a molt i anant força bé podem arribar a un 1% dels internautes que ens visiten clicant en els anuncis que es veuen a les nostres planes. Això ens dona que, si tenim 1.000 visitants diaris (cosa que no està gens malament), de mitjana tindrem uns 10 clics a la nostra publicitat, el que situarà els ingressos en uns 4 dòlars al dia, uns 120 al mes.

Això, ja us ho dic, essent optimista, perquè el més habitual amb aquesta xifra de visitants és guanyar entre 1 i 2 dòlars, car molts internautes són reacis a punxar sobre la publicitat que es mostra a les pàgines web. Això representa entre 30 i 60 dòlars al mes, una xifra que si bé ens permet pagar-nos un allotjament mitjanament decent per al nostre bloc, òbviament no ens permet jubilar-nos ben joves. Si, a més, tenim en compte que per tenir uns 1.000 visitants diaris, ens ho hem de treballar, ja que el més normal és tenir entre un 10 i un 20% d’aquesta xifra, la cosa sembla que no pinta bé.

Potser amb un simple bloc gestionat per vosaltres mateixos no tindreu gaire oportunitat de treure-us un sou (com a màxim un més o menys magre sobresou), però i si aquest bloc i la seva publicitat ho complementem amb coses com per exemple marxandatge? (gorres, samarretes,…) I si fem servir el bloc com un pont per vendre un servei o producte? Per exemple, podem tenir un bloc sobre moda lligat a una botiga de roba virtual, o un bloc sobre finances lligat a una corredoria d’agents de borsa que ofereixen els seus serveis publicitant-se en el bloc. En definitiva, és buscar-se un mecenatge o espònsor.

També podem optar a treballar per compte d’altres, escrivint no en el nostre bloc sinó en el bloc d’una empresa o grup editorial. A Internet, i gràcies a l’explosió dels blocs, ens trobem amb el que es coneixen com a “xarxes de blocs“, i que consisteixen en la unió de diversos blocs monotemàtics (malgrat que no existeixi relació entre els temes que tracta cadascun dels membres). Una d’aquestes xarxes és, precisament, SmallSquid. l’editora d’aquest bloc, que està constantment a la “caça i captura” de nous talents.

Amb aquesta opció els guanys són superiors, ja que no deixarà de ser una feina, amb el conseqüent salari. Ja hi ha blocaires que es guanyen la vida amb aquesta feina, desenvolupant una tasca de tipus periodístic. I, parlant de periodistes, a molts actes i convencions ja consideren els blocaires com a tals, rebent les mateixes acreditacions, tracte i accés a les instal·lacions de premsa, la qual cosa, i us ho dic com a experiència pròpia, és de gran utilitat quan es cobreix algun esdeveniment.

I fora dels blocs? Hi ha possibilitat de guanyar diners si no és amb la creació de continguts de text per a la Web? Doncs si, gràcies a què els serveis de podcasts i vídeo en línia estan a l’ordre del dia, també podem crear continguts i obtenir benefici de forma directa (publicitat, patrocinis) o indirecta, guanyant fama i a partir d’aquesta contractes. Aquest ha estat el mètode emprat per algun cantant o grup musical, que d’altra manera ho haurien tingut força cru per poder entrar en el catàleg d’una discogràfica.

També tenim les xarxes socials, comunitats de persones unides a algun portal d’Internet (Facebook, Hi5, Xing, LinkedIn,…) i que s’interrelacionen per aficions i gustos que comparteixen. Aquestes comunitats virtuals són ideals per a la realització de campanyes publicitàries i estudis. Ser el líder d’una d’aquestes comunitats ens posiciona com a “influenciador“, un terme emprat sobretot per a l’àmbit tecnològic.

Així, un influenciador podria ser aquella persona que té un bloc tecnològic o un grup al Facebook, i que es dedica a comentar als seus contactes a Internet i lectors la seva opinió sobre els nous aparells que surten al mercat, ja siguin telèfons mòbils, ordinadors o perifèrics i, a partir d’aquí, aconsegueix influenciar les compres d’aquestes persones.

Òbviament, els fabricants i distribuïdors es fixen en aquests individus, i si bé a alguns es limiten a regalar-los objectes per acostar-los a les seves posicions i que en facin bones crítiques, altres els patrocinen o fins i tot els posen a sou.

El secret per a poder guanyar diners amb Internet és fàcil: facis el que facis, fes-ho bé. Allò difícil és arribar al nivell de superar als altres que s’hi dediquen, i que poden tenir les mateixes esperances que nosaltres de guanyar-se la vida amb Internet.

Com afecta la crisi global al sector dels continguts i les iniciatives a Internet?

Donada l’actual conjuntura econòmica de crisi o recessió (digueu-li com vulgueu), és lògic que ens preguntem si el ram de la informàtica i especialment el d’Internet se’n ressenteix. Bé doncs, tenim indicis per a no estar tan tristos com el sector immobiliari però tampoc per tirar coets.

Per una banda, estic sentint molts responsables d’empreses tecnològiques que es queixen de que els clients els estan cancel·lant projectes (normalment referits a la implantació de CRM’s, ERP’s o algun altre projecte de gran magnitud), i als botiguers que no es venen tants ordinadors. Aquesta és la part negativa.

L’aspecte positiu, o que almenys s’intueix en aquest sentit, és que en xifres macroeconòmiques la regressió no ha afectat a la industria tecnològica, i que per tant és de preveure o bé que la crisi no ens afectarà tant, que no serà tant duradora o que començarem la recuperació de forma molt més ràpida.

Concretament, els negocis a Internet no sembla que s’hagin vist afectats per aquesta corrent, i no hi ha hagut una nova “explosió de bombolla“. Així doncs, les xarxes de blocs i altres negocis relacionats amb els continguts continuen facturant a bon ritme, no del tot aliens a la crisi mundial però tampoc havent-hi caigut de ple.

Aquestes són noticies optimistes per als que ens guanyem la vida en aquest sector i per als que aspiren a guanyar-se-la.