Planet La Dragonera

“Posi un pingüí a la seva vida” podria ser perfectament el títol d’aquest article, però és que no va adreçat a fer apologia del sistema operatiu clònic de Unix creat per l’estudiant finlandès Linus Torvalds (veieu la semblança entre el nom d’aquest i com va batejar la seva creació?), sinó a aquells que ja estan decidits a fer el pas o fins i tot l’han fet, i es troben un xic desorientats.

Les persones acostumem a buscar una certa continuïtat i tranquil·litat. Fins i tot els esperits més aventurers tenen un lloc al què anomenar llar, al qual tornar-hi quan acaben alguna aventura per tal de descansar i preparar un altre viatge; és el cèlebre “repòs del guerrer“. Doncs bé, en termes informàtics, tots com a usuaris també ens busquem la nostra “llar“.

Un bon exemple d’aquesta voluntat de crear-nos un lloc totalment a mida és l’escriptori: ens hi podem posar un fons de pantalla al nostre gust (de fet, la majoria de la gent ho fa, jo inclòs), els accessos directes dels programes que fem servir més sovint, els documents més recents, o els gàdgets (widgets o com vulgueu anomenar-los) que ens proporcionen la informació més actualitzada i els darrers serveis. En definitiva, moblem la nostra llar digital encara que no ho fem amb taules i cadires, sinó amb programes i fitxers.

A nivell de funcionalitat treballem exactament de la mateixa manera. Si hom ha après ofimàtica i a usar un processador de textos amb el Microsoft Word, tendirà a buscar exactament aquest programa o un que se li assembli d’allò més, que tingui les icones al mateix lloc i amb el mateix dibuix.

Així doncs, aquest article està pensat a mode de guia per a aquelles persones que volen substituir el seu Windows per un Linux o que ja han donat aquest pas i que volen acabar de completar el llistat de programes equivalents en el sistema operatiu del pingüí a aquells que tenien abans.

- Microsoft Word/Excel -> OpenOffice. L’OpenOffice és el que s’anomena una suite ofimàtica. Es composa de diversos programes, els més importants dels quals són el processador de textes (Writer), full de càlcul (Calc), presentacions i base de dades. L’OpenOffice és un projecte que va néixer sota el nom de StarOffice per part d’una companyia anomenada StarDivision que fou comprada posteriorment per Sun Microsystems, i inicialment no era lliure. Ja des de bon principi perseguia l’objectiu d’erigir-se en substitut de l’Office de Microsoft (que també és un paquet ofimàtic i en el qual s’hi inclouen el Word, l’Excel, el PowerPoint i l’Access), i per això té des de sempre compatibilitat amb els fitxers generats pels programes de Microsoft.
L’OpenOffice també es troba disponible per a altres sistemes operatius a banda del Linux, com poden ser el mateix Windows, el Mac OS X d’Apple i el més desconegut Solaris de Sun Microsystems. La seva descàrrega és lliure i gratuïta, així que és una bona eina per aquelles persones que treballin en ambients en els quals hi ha diversos sistemes operatius.

- Internet Explorer -> Firefox. Juntament amb l’abans esmentat OpenOffice és un dels programes lliures més coneguts. Es tracta del navegador web que inclouen la majoria de les distribucions Linux per la seva potència i per ser lliure. És comparable (si no superior) als altres navegadors de la competència com l’Internet Explorer de Microsoft, el Safari d’Apple o l’Opera. Aquest darrer és també una bona opció, ja que si bé no és lliure, si és multiplataforma (és a dir, que es pot executar en diversos sistemes operatius), estant disponible també per a Linux.

Sabent que el motor de renderització de l’Internet Explorer de Microsoft és únic, i pensant en dissenyadors de pàgines web i serveis online que només funcionin amb aquest programa, també tenim a la nostra disposició el programa IEs4Linux, que ens permet l’execució del navegador de Microsoft en el sistema operatiu del pingüí.

- Nero -> K3B. Aquesta és una tria força personal, ho reconec. Nero és una suite molt completa que ha depassat amb escreix la seva funcionalitat inicial de gravar CD’s i DVD’s per erigir-se en un complet conjunt d’utilitats per a creació de mitjans digitals. K3B no és ni de bon tros tan complet, però personalment no li he tret mai cap més partit a una d’aquestes utilitats que el simple fet de bolcar imatges ISO descarregades des d’Internet i fer recopilatoris de fitxers (fotos, còpies de seguretat). Disposa de plantilles per a diversos tipus de projectes.

- Windows Media Player -> VLC. Aquest és un programa també multiplataforma, molt lleuger, espartà en la seva interfície, però al què m’atreviria a qualificar com de “cavall de batalla”. Si em permeteu una citació literal molt planera d’un amic meu però que defineix molt bé la sensació que deixa l’VLC després d’un temps d’ús, “reprodueix too lo que le exas” (pronunciat així mateix). No és lliure, però si gratuït, i per als més manetes us diré que fins i tot permet retransmetre els nostres continguts a través d’Internet i, a més, és multiplataforma. De fet, i a banda de suportar les tres grans plataformes que ens podem trobar avui en un ordinador (Windows, Linux i Mac OS X)

- Picasa/Gestió d’imatges -> F-Spot. Malgrat que personalment només faig un copiar i enganxar de les imatges que hi ha a la memòria de la càmera cap a un directori del disc dur, la majoria de la gent necessita quelcom més, un programari que els permeti classificar i retocar les imatges. Amb F-Spot podrem rotar, redimensionar, realçar, eliminar els ulls vermells provocats per l’ús del flaix o altres.

- iTunes -> Amarok/Rhythmbox. Ambdós molt semblants, amb una interfície d’usuari molt semblant a l’iTunes d’Apple (tota una referència en aquesta mena de programes) i amb funcionalitats semblants a les bàsiques d’aquest darrer. Així, ens permeten classificar fitxers MP3, reproduir-los, o escoltar fonts de continguts en línia com last.fm .

- Messenger -> Pidgin/aMSN/Kopete. L’aMSN ens permet connectar-nos a la xarxa Messenger de Microsoft, mentre que els altres són multiprotocols, permetent-nos connectar-nos a aquesta mateixa xarxa i a d’altres com la de Yahoo! o AOL. Que jo sàpiga, no n’hi ha cap que permeti l’ús d’audioconferència o videoconferència, però si és això el que voleu, creieu-me: res millor que l’Skype. I a més, aquest el trobeu en versions natives per a Windows, Mac OS X i Linux, amb suport per a tota mena de comunicacions.

En general, i per a qualsevol ús que li vulguem donar a l’ordinador, disposem no només de nombroses alternatives, sinó que també podem migrar de plataforma sense excessius problemes. L’únic que ens cal és deixar de pensar en una aplicació concreta i passar a pensar en un “processador de textes”, “full de càlcul” o “navegador web”, en genèric.

Hace una semana instalé Ubuntu Eee en mi Asus eeePC 701. El cambio vino por la nueva generación de distribuciones Linux orientadas a estos preciosos netbooks, más ligeras, sin demasiadas parafarnalias gráficas, y con la promesa de que funcionaría out-of-the-box.

Pues bién, todo funcionó a la perfección, sin ningún problema aparente, hasta que quise hacer una videoconferencia y me di cuenta que el volumen de los altavoces estaba al máximo y no se podía bajar. Los botones de acceso rápido se activaban pero el volumen no bajaba.

Aquí traigo la solución.

Els canvis que s’introdueixen en aquesta nova revisió de l’escriptori que més reconeixement està aconseguint en els entorns Unix/Linux el converteixen en una opció tan potent com els escriptoris del Mac OS X i el Windows, i no és pas que fins ara no hagués estat a l’alçada, sinó que s’està refinant cada dia més.

Gnome és l’entorn d’escriptori que actualment estan preferint els responsables de distribucions GNU/Linux per sobre d’altres alternatives com el KDE (del qual la seva versió 4 ha recuperat part del seu mercat habitual) o l’Xfce, els dos que completen la tríada d’escriptoris de cert relleu en aquest clònic lliure de l’Unix.

Com a objectius prioritaris d’aquest entorn, tenim la usabilitat (facilitat d’ús i senzillesa per a qualsevol perfil d’usuari sense deixar de banda la potència que demanen els informàtics professionals), l’accessibilitat (que inclogui eines per a què persones amb discapacitats visuals o d’altra mena, puguin fer-lo servir) i la internacionalització (disponibilitat de tot l’entorn en diverses llengües i adaptat a diverses cultures). El cicle d’alliberament de noves versions és de cada sis mesos, i la darrera que se n’ha alliberat i de la qual en parlo en aquestes ratlles és la 2.24 .

Les millores que s’han inclòs en aquesta nova versió poden passar desapercebudes en un principi, però en conjunt produeixen un entorn molt més polit i funcional. Per exemple, ara s’inclou un client de missatgeria instantània anomenat Empathy, amb capacitat de connectar-se a les xarxes de missatgeria més conegudes i emprades a Internet: MSN Messenger, Google Talk, Jabber, o xats Bonjour/Rendezvous d’Apple.

A més d’això, i a imatge i semblança d’altres clients com el Messenger, incorpora també possibilitats de vídeo i audiconferència, però no crec que siguin compatibles amb les del famós sistema de Microsoft, més que res perquè aquest és sempre més tancat i pocs clients alternatius incorporen funcionalitats com la videoconferència o l’audioconferència.

Per als programadors, direm que a més d’incloure el client, la nova versió de l’entorn també hi afegeix les llibreries necessàries per dotar de capacitats IM (Instant Messaging) a les seves creacions.

Seguint en la mateixa línia de les comunicacions digitals, el client de videoconferència Ekiga també s’actualitza a la versió 3.0, incloent còdecs per als estàndards de vídeo H.264, H.263+, MPEG-4 i Theora. La interfície d’usuari d’aquesta aplicació també es renova, donant més importància a partir d’ara a la llibreta de contactes i permetent la presentació d’imatges a pantalla completa.

No deixem el mitjà audio-visual però passant ara al suport per a emissions televisives, ja inclòs en la versió 2.22 de l’entorn però que en aquesta es veu potenciat. Ara, per exemple, podem connectar diversos sintonitzadors DVB (TDT) per poder veure més d’un canal alhora. Per a la nostra major comoditat també s’ha inclòs suport per a la majoria dels comandaments a distància que funcionen per infrarojos en el programari GStreamer, així que podrem canviar de canal sense haver d’aixecar-nos del sofà. Finalment, i en el mateix GStreamer, també trobem que s’ha afegit suport per a vídeos del YouTube en alta definició i subtítols remots. Això últim es refereix als subtítols de vídeos que no es troben afegits a la mateixa filmació, sinó que el programa els va a buscar a algun lloc d’Internet per presentar-los a l’usuari. D’aquesta manera es poden tenir els subtítols en qualsevol idioma i esmenar possibles fallades de traducció.

Passant més a la interfície d’usuari, en primer lloc tenim la introducció del paradigma de navegació en pestanyes que s’implementa en el gestor de fitxers. Si useu qualsevol navegador web modern com el Firefox 2 o 3, l’Opera, Safari o Internet Explorer 7, sabreu de què parlo: les mateixes pestanyes en les que obrim pàgines web, ara ens serveixen per obrir diverses carpetes.

Aquesta funcionalitat ens serà sense cap mena de dubte molt pràctica a l’hora de copiar i moure fitxers, ja que no “embrutarem” l’escriptori amb munts de finestres obertes simultàniament, sinó que ho tindrem tot concentrat en unes poques finestres, encara que després resulti que dins de cada finestra hi tenim un munt de pestanyes.

No deixa de ser curiós com aquest paradigma de pestanyes ha trigat força en sortir de l’entorn dels navegadors web per a ser emprat també en altres aplicacions. No obstant, programes d’ús tan freqüent com els processadors de text i en els que ens trobem sovint amb diversos documents oberts a la vegada, encara no en fan ús.

Quelcom que cada dia es demana més és la possibilitat de fer servir un sistema multimonitor o, en el cas d’un portàtil, connectar la sortida de vídeo inclosa a un monitor secundari o a un projector. Fins ara, havíem de jugar amb eines com el Xinerama o el tauler de control de Nvidia per a Linux, però a partir d’ara el mateix Gnome ja ens inclou en el tauler de control de la resolució de pantalla les eines necessàries per a controlar un sistema amb més d’una pantalla connectada.

Des d’aquí podrem manipular la resolució de qualsevol monitor, i definir si hi volem estendre l’escriptori o bé crear un clon de la pantalla principal. Per aplicar els canvis ja no ens caldrà reiniciar l’entorn gràfic.

La barra superior inclou ara un nou applet de cerca que ens permet buscar directament al Google o a la Wikipedia, actualitzar el nostre compte de Twitter (per a aquells qui en disposin), disposa de funció de calculadora, i ens permet a més instal•lar nous applets d’una forma molt senzilla.

Moltes vegades, aquells qui treballeu amb diferents sistemes operatius i amb dispositius com ara claus USB us haureu trobat que en passar un fitxer que inclou caràcters no suportats en l’estàndard FAT en el seu nom, o bé no es poden gravar o bé passen coses rares. Doncs bé, per tal d’evitar aquests problemes, Gnome 2.24 inclou un mecanisme pel qual certs caràcters no estàndards per al sistema de fitxers FAT en el seu nom són canviats automàticament al caràcter del guió baix, _ així si hem de copiar fitxers ens podem oblidar de problemes amb la nomenclatura.

Un darrer detall l’apreciaran aquells qui hagin d’estar pendents del temps que dediquen a les diferents tasques quan es troben davant de l’ordinador: i és que en aquesta nova versió del Gnome s’inclou un afegitó pel qual podem marcar l’inici i el final d’una tasca i automàticament ell ens farà el recompte del temps que hi dediquem.

De moment, i per a aquells que estiguin impacients de tastar les novetats que ens aporta aquest Gnome, dir que està a disposició dels internautes un Live CD que es pot descarregar des del mateix lloc web del projecte, i que durant les properes setmanes les diferents distribucions de GNU/Linux i altres sistemes Unix l’aniran incorporant.

Després de mesos d’espera, retards i expectació, ja tenim entre nosaltres el primer terminal de telefonia equipat amb la plataforma Android de Google, una plataforma que inclou el sistema operatiu basat en GNU/Linux, l’accés als serveis de la mateixa Google, i l’anomenat “middleware”, els programes necessaris per fer tasques com l’enviament, recepció i gestió dels missatges SMS i d’altres. L’HTC G1 serà distribuït inicialment per T-Mobile als Estats Units per passar més tard a la Gran Bretanya i a principis del 2009 a altres països de l’Europa continental, i a Taiwan alguna operadora ja ha demostrat el seu interès per introduir-lo.

Tot i l’expectació que ha generat, l’aparició d’aquest mòbil ha provocat algunes crítiques que no s’esperaven. Per exemple, pel fet que el seu pes no és el que es pugui dir menyspreable, que el seu disseny és antiquat o que simplement és una còpia de l’iPhone d’Apple.

Jo sempre tendeixo a valorar en positiu allò que em ve, així que m’estalvio comentaris per aquesta banda (i més que res, també perquè no he tingut aquest mòbil a les meves mans), i passo a enumerar-vos les funcionalitats i possibilitats d’aquest telèfon.

Abans que res, dir-vos que la plataforma Android es basa en Linux, restant oberta a la participació de fabricants de telèfons, operadores, proveïdors de serveis i programadors. Al contrari que les plataformes GNU/Linux que han sorgit fins ara en l’ecosistema mòbil, vinculades a un fabricant en concret, a aquesta s’hi poden afegir tots els actors del sector que vulguin. Motorola havia tret la seva plataforma Linux, Nokia també tenia la seva per als Internet Tablet, la japonesa ACCESS recollint el testimoni de Palm, també disposa d’una plataforma Linux, però al dependre totes elles de fabricants concrets de terminals, la resta de la competència no les ha adoptades. Android, en canvi, té més aparença de ser realment obert a qualsevol fabricant que vulgui formar-ne part ja que depèn d’algú imparcial -en principi- com ho és Google.

Resulta curiós que el model de comercialització de l’aparell hagi estat, finalment, el mateix que amb l’iPhone d’Apple: la cessió en exclusiva a una única operadora per a què l’exploti, amb un contracte de mínims. L’escollida ha estat l’alemanya T-Mobile (que també opera als Estats Units) i el seu preu de venda són 179 dòlars amb un contracte de dos anys i una limitació de les dades que es podien descarregar fixada inicialment a 1 GB. I que sembla ser que ara s’està reconsiderant. Del fabricant, la companyia taiwanesa HTC, diuen que disposa del catàleg de telèfons mòbils més complet després de Nokia, la líder indiscutible en aquest segment.

Passant ja al terminal en si, globalment presenta un aspecte força elegant, amb una gran pantalla tàctil al davant sota la qual hi ha els quatre botons que ens permeten atendre una trucada o efectuar-la, penjar el telèfon, anar a la pantalla inicial o retrocedir a l’anterior des d’on estiguem. Sota la pantalla s’hi amaga un complet teclat qwerty que ens serveix per picar textos i que es disposa transversalment, havent de girar el mòbil noranta graus en sentit antihorari per poder fer-lo servir.

Per desbloquejar el terminal no emprarem el tradicional PIN de quatre números, sinó que usarem un curiós joc en el que es tracta de fer formes unint nou punts situats en una graella de tres per tres.

Un cop hàgim entrat al sistema del mòbil, sembla ser que una de les primeres accions a dur a terme serà introduir el nom d’usuari i la contrasenya del nostre compte Google, el que ens dona accés al correu electrònic Gmail, el calendari i la resta de serveis en línia. Des de la llibreta de contactes fins al correu electrònic, totes les dades residiran en principi a Internet, pel que allò que modifiquem des del nostre terminal, ho tindrem disponible a l’ordinador i viceversa. És clar que, llavors, sorgeix el dubte: i què passa si volem consultar quelcom estant fora de cobertura? Sens dubte caldrà que aquest telèfon s’acosti més cap a les nostres latituds per poder-li ficar ma i examinar-lo a veure com rutlla tot el tema de l’emmagatzematge de dades.

Un avantatge de tenir totes les nostres dades al núvol de la Xarxa és que si el nostre terminal s’espatlla o es perd, nosaltres no perdem cap mena de dada i tampoc depenem de cap còpia de seguretat ni hem de pensar en la necessitat de fer-les.

Juntament amb les aplicacions abans esmentades, tenim també un accés directe als vídeos de YouTube, i podem usar el sistema de mapes i geoposicionament de Google, el qual inclou la funcionalitat Street View que ens permet realitzar “passejades” virtuals pels carrers de les ciutats més importants dels Estats Units i d’Europa, amb una visió de 360 graus dels carrers per on anem passant.

Pel què s’ha dit del navegador web, aquest podria ser una versió optimitzada de Chrome, el programa per a Windows que es va alliberar fa poques setmanes. Tot i que encara no hi ha una compilació oficial d’aquest per a sistemes Linux, és probable que si n’existeixi una versió prèvia per als telèfons mòbils amb Android.

Seguint el camí marcat per Apple, la distribució d’aplicacions per a aquesta plataforma s’ha centralitzat en l’Android Market, un equivalent a l’App Store que tant d’èxit ha tingut per a l’iPhone i l’iPod Touch. La distribució de música també es fa de forma centralitzada gràcies a una aplicació d’Amazon.com que ens permet descarregar fitxers MP3 que no estan subjectes a proteccions DRM, amb el que els podrem gravar en altres dispositius.

Aprofitant el llançament d’aquest primer terminal, Google també ha anunciat la futura publicació d’un bloc en el qual s’informarà sobre les novetats en serveis i aplicacions tant per a aquest terminal en concret com per als altres telèfons que surtin posteriorment basats en Android. Aquest bloc durà el títol de “Google on Android”.

També per als programadors que vulguin desenvolupar aplicacions per a aquesta plataforma han estat presentades novetats, en concret la primera versió definitiva del SDK de desenvolupament, del qual fins ara només n’hi havia versions beta prèvies.

Encara trigarem en veure a les botigues de prop de casa aquest o altres dispositius funcionant amb Android. El que de veritat caldrà veure és si el sistema operatiu és realment emprat pels constructors de telèfons i, per tant, si aquesta es converteix en una plataforma que pugui rivalitzar realment de tu a tu amb Symbian o Windows Mobile.

És sense cap mena de dubte la distribució de GNU/Linux que més impacte ha tingut en els darrers mesos i una de les que constarà amb lletres grans en la història del sistema operatiu del pingüí. La darrera versió és la 8.04 de l’abril passat (de fet, amb Ubuntu el primer número sempre indica l’any de llançament, i el segon el mes), i ja falta poc per al llançament de la següent iteració que rebrà el numeral 8.10 i el nom “Intrepid Ibex“, pel què les versions prèvies comencen a prendre forma i a ensenyar-nos com serà el producte final.

Aquells qui esperin una versió amb grans novetats crec que quedaran un xic decebuts, car aquesta Ubuntu 8.10 serà més aviat una revisió de l’anterior amb la majoria de canvis de cara a l’interior (és a dir, del funcionament del propi sistema) més que no pas de cara a la galeria (interfície d’usuari, procediment d’instal·lació o programari incorporat de sèrie). Suposo que tal i com està el desenvolupament de sistemes operatius ara per ara, amb un Mac OS X puixant i un Windows Vista que va de cap a caiguda però al què Microsoft ja li ha cercat un substitut en forma de Windows 7, la gent d’Ubuntu s’està guardant algun as a la màniga per tal de madurar-lo encara un xic més i donar la gran sorpresa en la propera versió.

La primera novetat en aquest sentit és l’ús en fase experimental de la versió 2.6.27 del nucli (kernel) del sistema, que si funciona correctament en aquesta beta serà inclòs en la versió final, que es llançarà en algun moment del mes vinent. Aquesta mateixa nova versió del kernel corregeix algunes errades (bugs) que s’han anat trobant en les versions anteriors, però tampoc aporta excessives novetats destacades.

La seguretat personal dels usuaris ha estat millorada amb la introducció del paquet ecryptfs-utils que permet encriptar tot el directori HOME d’un usuari. Això significa que els nostres fitxers restaran protegits de mirades indiscretes per part d’algú que pugui arribar a disposar del nostre ordinador.

Una altra mesura de seguretat i que, precisament, fa referència a aquestes persones que poden arribar a disposar del nostre ordinador, és la introducció d’un compte d’usuari convidat accessible a través del tauler de canvi ràpid d’usuari.

Aquest usuari convidat és temporal, i cada cop que s’ha fet servir se’n netegen les dades per tal que quedi impol·lut per a la següent oportunitat. S’esborren els fitxers que hagi pogut crear o descarregar des d’Internet, l’historial d’adreces visitades i les cookies.

L’objectiu d’haver introduït aquest compte d’ús temporal és el de facilitar una eina que ens permeti, per exemple, cedir el nostre ordinador a un amic per tal que aquest consulti el seu correu electrònic sense que ens elimini o manipuli res del nostre compte.

S’inclou una nova eina de gestió i configuració de les connexions de xarxa anomenada Network Manager, i que ens permet controlar tots els aspectes de la connectivitat del nostre ordinador des d’un sol punt. A partir d’ara podrem tenir més d’un dispositiu de xarxa actiu al mateix temps, tot controlant també connexions 3G GSM o CDMA juntament amb les de xarxa convencional (cablejada i sense fils), o connexions de tipus PPP o PPPOE.

De cara a l’usuari final, la primera novetat que aquest veurà serà la inclusió d’una nova opció en el menú d’arrencada, que correspon amb la darrera arrencada correctament realitzada.

Aquesta opció s’assembla molt a l’equivalent que trobem en equips Windows I que ens permet que, en cas de que el sistema no s’inicii correctament, tornar enrere sobre les nostres passes per tal d’arrencar amb la mateixa configuració que vam usar el darrer cop que vam poder treballar correctament amb la màquina.

S’ha pensat la inclusió d’aquest accés a la darrera arrencada correcta per a aquells usuaris que ho puguin necessitar després de la instal·lació d’una nova versió del kernel o del driver d’un dispositiu.

Si continuem amb el kernel, diré que també s’ha inclòs el subsistema DKMS, que facilita que el mateix sistema faci un auto-rebuild dels paquets dels drivers quan sigui instal·lat un nou kernel, de manera que no ho hàgim de fer nosaltres mateixos a mà.

Les novetats més visibles de cara a l’usuari final es troben en l’actualització de l’entorn Gnome a la darrera versió estable, la 2.23.91. En aquesta, i com a principal novetat, m’agradaria destacar la introducció de la capacitat de treballar amb pestanyes del navegador de fitxers Nautilus. I és que per fi la metàfora de les pestanyes surt fora de l’àmbit dels navegadors web, passant a formar part d’altres aplicacions d’escriptori. M’estranya que això no hagi estat dut a terme, per exemple, amb els processadors de text, i més si tenim en compte que aquesta precisament és -actualment amb el navegador web- una de les aplicacions informàtiques més usades.

A més d’això, també tindrem la possibilitat d’ejectar mitjans extraïbles des de la barra lateral de l’escriptori, i el servidor de finestres s’actualitza a la versió 7.4 de X.org .

Precisament aquest darrer punt, el de l’actualització del servidor de les X, és el que més maldecaps i retards pot donar a aquesta versió d’Ubuntu, doncs aquest programari està experimentant diversos retards i ja fa dies que hauria d’haver vist la llum. No obstant, els responsables d’Ubuntu tenen fins a finals de l’octubre per acabar de lligar tots els detalls que quedin, malgrat que cal pensar en les proves de compatibilitat que cal fer abans d’alliberar la versió definitiva.

En resum, i com us havia dit, poques grans novetats que faran d’aquesta una revisió de traspàs, a l’espera de la 9.04, que probablement si ens durà a quelcom més impactant. I personalment, penso que tindrà molt a veure amb la usabilitat de la interfície d’usuari.

Si voleu testejar aquesta cinquena alpha d’Ubuntu 8.10 per anar preparant-vos per al què vindrà, us diré que ja la podeu descarregar com sempre en format ISO per a les plataformes x86 i AMD64. Disposareu de tres variants: la d’escriptori, la de servidor i l’alternate. També tindreu al vostre abast les variants reconegudes: Edubuntu, Kubuntu i Xubuntu.

Hacía un tiempo que tenía un fallo en varios Wordpress que tengo alojados en Hostgator. El primero era que el editor visual para escribir artículos fallaba, le habían desaparecido la barra de botones. El segundo ha sido hoy, dónde los archivos PHP que llamo por AJAX (básicamente mi plugin para la galería de fotos) mostraba HTTP Error.

Analizando el problema descubrí que ambos fallos estaban relacionados, ya que se recibía un error 404 en todos ellos. En el AJAX fué fácil: el firebug me lo ha dicho a la primera, pero el fallo del editor WYSIWYG era más complejo, aunque el firebug, con su herramienta para visualizar los JS cargados, me mostraba que el PHP que escupe el JS a cargar (wp-includes/js/tinymce/tiny_mce_gzip.php) devolvía un 404 con la plantilla de Wordpress (osea, un HTML).

Al final la cosa ha sido tan “fácil” como setar correctamente los permisos de mis archivos y directorios del Hosting.

Los permisos que deben tener son los siguientes:

• Todos los directorios del hosting: chmod 755
• Todos los archivos del hosting: chmod 644
• El directorio public_html: chmod 750
• Todos los archivos y directorios: propietario debe ser el usuario de la cuenta

Espero que ésto ayude a los que también tienen el mismo problema.

Según los del servicio de soporte de Hostgator, ésto ha sido por culpa de subir archivos desde Windows (¿?).

Salu10.

Ja falta menys per a l’alliberament de la tercera versió major d’OpenOffice, actualment l’única suite ofimàtica que pot fer-li la competència de tu a tu a l’Office de Microsoft. Aquesta és una versió especialment esperada, ja que tecnològicament diuen que s’apropa molt al nivell del paquet ofimàtic de la companyia de Redmond en aspectes com la facilitat d’ús per als usuaris novells i els extres afegits, que marquen la diferència per a molts.

Però sens dubte, una de les novetats que a mi particularment més m’han cridat l’atenció és que des del dia de la seva presentació estarà disponible per a descàrrega en versió nativa per a Mac OS X que no necessitarà el servidor de finestres X11. Fins ara, hem anat disposant de paquets compilats per terceres parts i, en les darreres versions de la branca 2.4, també de paquets oficials que funcionen sota Mac OS X sense necessitar el servidor X11. I malgrat l’esforç que s’hi ha posat, és una branca que ha rebut força crítiques pel seu funcionament.

Amb el nou OpenOffice 3 s’ha parat especial cura en la versió per al sistema operatiu de la companyia de Cupertino, que ha estat optimitzada i integrada encara més amb la interfície gràfica pròpia del Mac OS X (Cocoa). És de suposar que OpenOffice ha estat sensible a les crítiques i ha volgut para especial esment en aquesta nova edició al seu públic “maquer” un cop els linuxers ja gairebé es pressuposen usuaris d’aquesta suite ofimàtica i el públic de Windows comença a estar-ne força convençut gràcies sobretot a les ofertes de grans superfícies comercials que inclouen l’OpenOffice com un programari de promoció.

Tot i que fa algun temps es va rumorejar que la interfície d’usuari de les aplicacions que composen el paquet prendrien un aspecte semblant al de l’Office 2007 de Microsoft (sempre una referència quan es parla de suites ofimàtiques), això finalment no ha estat així. I personalment, afegeixo que sortosament, doncs tot i que no tinc res en contra de les versions prèvies de l’Office, no em va agradar gens els canvis introduïts a la interfície i, de fet, si haig d’usar el programa de la companyia de Redmond per força, em decanto per la versió 2003. Per a la resta, l’OpenOffice que aquí esmentem: és gratuït, multiplataforma, i te’l pots descarregar quan el necessites des d’Internet.

Si trobem, però, petits retocs a la interfície d’usuari que la fan més agradable, com ara un nou conjunt d’icones més polides. També comptem amb una nova finestra d’arrencada anomenada “Start Center” (no se com es traduirà al català) que ens proporciona la possibilitat de crear un nou document amb qualsevol de les aplicacions que composen el paquet ofimàtic (processador de texts, full de càlcul, presentacions,…) o bé obrir algun dels documents prèviament creats.

Ja que he esmentat l’Office 2007, dir-vos que una altra novetat interessant de la versió 3.0 de l’OpenOffice consisteix en la inclusió per defecte dels filtres per a treballar amb els formats de fitxer propis de la darrera versió de la suite de Microsoft, els .DOCX i companyia. OpenOffice ja incloïa per defecte els filtres necessaris per obrir documents desats amb les versions del Microsoft Office fins a la 2003, i tot i que aquests filtres per a treballar amb els formats del 2007 ja existien per separat, s’havien de descarregar i instal·lar manualment, el que suposava un handicap per a molts usuaris.

Per als qui no sàpiguen de què és el que estic parlant, dir-los que fins a la versió 2003 de l’Office, Microsoft feia que el programa desés els documents en un format determinat (per als més neòfits, els diré simplement l’extensió .DOC dels documents del Word o la .XLS de l’Excel). Per a la versió 2007 de la suite ofimàtica, la companyia fundada per Bill Gates ha “parit” una nova forma de guardar els fitxers, basant-se en un llenguatge anomenat XML (el format s’anomena Open XML), que és el mateix que s’empra a la base del format OpenDocument, el que fa servir l’OpenOffice. El que passa és que ambdues formes de desar dades les podem considerar com a “dialectes” diferents procedents d’un tronc idiomàtic comú i, és clar, ens calen “intèrprets” quan ens decidim a guardar dades en el dialecte que no és el propi de l’aplicació.

La inclusió d’aquests filtres farà guanyar molts enters a la suite ofimàtica lliure, ja que un dels principals problemes amb els que m’he trobat en intercanviar documentació amb altres persones són aquelles que t’envien els escrits en el format propi de l’Office 2007 sense pensar que potser tu no has volgut pagar la llicència del programa. Com bé us he dit abans, teníem la possibilitat de descarregar i instal·lar manualment aquestes utilitats, però això és un petit gra de sorra per a una persona que hi entén una mica i no té complexes amb els ordinadors, però es converteix en una gran muntanya si parlem d’usuaris finals amb un baix nivell de coneixements i que encara li té por a l’ordinador. I és que ningú neix ensenyat…

La versió de l’OpenDocument (com he dit abans, la forma de desar els fitxers que empra l’OpenOffice i que és un estàndard obert a qualsevol empresa o particular que en vulgui fer ús) s’actualitza fins a la 1.2, però mantenint la compatibilitat amb els documents creats amb versions anteriors. Els principals avantatges que ens aporta aquesta nova versió consisteixen en un potent llenguatge de formulació i un model de metadades basat en els estàndards RDF i OWL de World Wide Web Consortium (W3C).

Aquest model de metadades ens permet afegir informació als nostres documents per a una posterior indexació i cerca més ràpida i efectiva. Són com una mena de post-its que enganxem als nostres arxius de text o fulls de càlcul per a posteriorment trobar-los i identificar-los més ràpidament.

Per al públic corporatiu, aquells qui tenen sota la seva responsabilitat la informàtica d’una empresa sigui quina sigui la seva dimensió, una característica força atractiva consisteix en la possibilitat de compartir un full de càlcul entre diversos usuaris d’una forma ràpida i simple. D’aquesta manera, diverses persones poden treballar simultàniament en un mateix full de càlcul (una aplicació gairebé imprescindible en l’àmbit empresarial) i el programa controla les possibles col·lisions quan dues persones volen editar al mateix temps un únic valor, el que rep el nom de conflicte d’actualització.

L’eina anomenada Solver és de gran utilitat en la resolució de problemes, ja que a partir de la solució i d’alguns nombres més, ens permet variar paràmetres i suposar escenaris amb valors diferents. A partir de l’OpenOffice 3, aquesta eina inclou suport per a petits scripts VBA (Visual Basic for Applications), un modest llenguatge per a fer petits programes molt concrets però que al mateix temps no manca de potència. Inicialment desenvolupat per Microsoft per a fer més extensible l’Office i basant-lo en el seu conegut llenguatge de desenvolupament ràpid Visual Basic, s’ha convertit en una eina que no empra molta gent, però que els que ho fan en treuen bons resultats i els és molt pràctic.

A més de les millores que s’han anat incloent en les revisions menors de la branca 2.x de l’OpenOffice, i ja per acabar amb les novetats que podrem trobar en aquesta nova versió, també s’ha estès el nombre de columnes des de les 256 tradicionals fins a les 1024, s’han introduït millores en el sistema de notes que es posen als documents del Writer (el processador de texts), i aquesta darrera aplicació pot mostrar diverses pàgines simultàniament, una característica especialment útil en sistemes amb més d’un monitor.

En el moment d’escriure aquestes ratlles, la segona beta de l’OpenOffice 3 es troba disponible per a lliure descàrrega per als usuaris de GNU/Linux (formats RPM i DEB per a màquines de 32 i 64 bits), Windows, Mac OS X (natiu!!!) i Solaris (x86 i Sparc).

Tot i que la versió 4.0 de KDE va suposar en el moment del seu llançament una petita revolució, hi havia encara temes pendents que s’havien de solucionar, molts dels quals (malgrat que no tots) s’han resolt amb aquesta versió 4.1 que s’ha alliberat fa uns quants dies.

I és que el canvi, tot i no ser radical, fou prou important entre la versió 3.x i la 4.x com per a què s’haguessin de fer algunes reformes. Si bé el programari és compatible cap endarrere podent executar aplicacions pensades per a la branca 3.x de l’entorn en un sistema que tingui instal·lada la 4.x, és lògic que la seva integració tant a nivell estètic com de funcionalitats no sigui tan àmplia.

És el cas de la suite KDE-PIM, una de les que més es van trobar a faltar quan es va lliurar al públic la versió 4.0 de KDE. Ha trigat però finalment la trobem integrada a l’entorn amb aquest nou lliurament.

Entre els programes que la composen hi trobem el client de correu electrònic KMail, l’agenda KOrganizer, KArm com a gestor de temps, Knotes com a substitut dels tradicionals post-it, o Kandy, una sèrie d’eines per a la connexió de telèfons mòbils a l’ordinador i sincronització dels seus continguts. Com veiem, una suite molt eclèctica i alhora molt completa que cobreix un bon nombre de funcionalitats.

En general, el que s’ha buscat amb aquesta nova revisió de KDE 4 són les millores des del punt de vista de l’usuari més que no pas treballar les llibreries i API’s.

També s’ha aprofitat l’avinentesa per a introduir noves aplicacions, sobretot en l’apartat lúdic com poden ser KDiamond, KBreakOut (un clon del famós joc BreakOut que sens dubte encantarà als usuaris més veterans i que recordin amb enyorança els temps en que els videojocs eren desenvolupaments molt més senzills) o Kollision.

Lokalize és una eina que ens permet traduir i adaptar l’entorn KDE a l’idioma que vulguem i KSCD és el nou reproductor de CD’s d’àudio integrat en la nova versió de l’entorn.

Tot i els afegits i la presència de KDE-PIM, des del mateix projecte KDE s’admet que encara queda molt de camí per recórrer, i que algunes coses s’han deixat al tinter per futures versions 4.1.x o per a la 4.2 . Aquesta darrera, si tot va com està planificat, veurà la llum al gener de 2009.

Per acabar amb l’apartat tècnic, ressenyar que també s’han introduït algunes millores en la resta de plataformes suportades per KDE com són Windows, Mac OS X i Solaris/OpenSolaris, sovint menys tingudes en compte (sobretot les dues primeres) però que també poden ser d’utilitat a usuaris i administradors de sistemes.

Aquestes millores, però i a diferència de les de la branca principal, s’enfoquen més cap als desenvolupadors i informàtics.

Una nota tràgica és que la versió 4.1 de KDE s’ha dedicat a la memòria d’Uwe Thiem, un col·laborador del projecte d’origen alemany i resident a l’Àfrica, molt estimat pels desenvolupadors i que va traspassar recentment. Thiem participava en programes d’alfabetització digital al continent africà, i la seva mort fou deguda a una fallada renal. El xoc que ha provocat entre la comunitat de desenvolupadors de KDE ha fet que aquesta iteració sigui dedicada a la seva memòria.

Si la gran majoria de les actualitzacions de distribucions GNU/Linux passen desapercebudes, no és aquest el cas de Debian, més que una distribució una autèntica meta-distribució que serveix de base a molts altres projectes entre els quals s’hi compta Ubuntu, una de les “distros” de moda.

El que fa tan interessant a aquesta quarta actualització de Debian és que per primer cop en la dilatada història d’aquesta transcendental distribució, ens trobem amb què s’hi introdueixen nous drivers que no responen a cap actualització obligatòria per problemes de seguretat, sinó simplement pel mer fet de reconèixer més quantitat de maquinari.

Els responsables de la distro han afirmat que aquesta novetat és deguda a l’orientació eminentment cap a la comunitat que ha pres la distribució. Fins ara, Debian ha estat la distribució dels hackers per essència o, almenys, ha tingut aquesta fama, aquesta “aura”.

Una bona amiga meva em plantejava ja fa un temps la seva idea de que Debian estava tendint a prendre coses d’Ubuntu per a facilitar la vida als usuaris finals, a més de que Ubuntu incorpori novetats del projecte Debian. Pot ser que els desenvolupadors de Debian s’estiguin “adotzenant”? influirà negativament això tant en el desenvolupament tècnic futur de la distribució com en el seu compromís social?

De moment, i deixant les elucubracions cibersocials de banda, aquesta quarta actualització (que ha estat batejada com a etch-and-a-half per l’equip del projecte) ens aporta nous controladors per a maquinari i una nova versió del kernel, la 2.6.24 . Com que la versió inclosa per defecte a la Debian 4 és la 2.6.18, aquesta darrera continuarà essent la presa per defecte tret que l’usuari li indiqui el contrari al sistema. El mateix passarà amb els paquets compilats per a la nova versió del nucli del sistema.

L’apartat gràfic també és tocat abastament per la quarta actualització de Debian. En primer lloc s’inclou una nova versió del servidor de finestres X.org, nous drivers amb suport per fins a vuit noves GPU’s de Nvidia, i suport encara rudimentari per a doble sortida de vídeo, el que ens permet expandir el nostre escriptori emprant dos monitors. Aquesta darrera és una opció que cada cop es veu amb més freqüència, no només entre professionals sinó també entre el públic usuari final.

El paquet també inclou totes les actualitzacions de seguretat que s’han llençat fins a data d’avui per a la distribució.

La descàrrega de nous mitjans d’instal•lació de Debian 4.0 només es recomana de forma imperiosa per als que segueixn el procés d’instal•lació des de la xarxa, per als quals ja s’ha posat a la seva disposició una nova imatge ISO que poden descarregar lliurement. Arrencant aquesta imatge, el procés d’instal•lació es connecta posteriorment a Internet per tal de descarregar els paquets més actualitzats i instal•lar-los en el nostre ordinador.

Aquells qui segueixin un sistema diferent instal•lant per exemple des dels CD’s i DVD’s oficials, podran continuar emprant aquests mitjans ja que un cop instal•lat el sistema, aquest els demanarà que l’actualitzin, i descarregarà la present actualització.

Recentment ha estat publicada la primera versió estable d’Ulteo Application System, una iniciativa capitanejada per Gaël Duval (fundador de la distribució Mandrake, que després va passar a formar part de Mandriva juntament amb la brasilera Conectiva) i que es presenta sota una forma prou interessant d’aplicació del concepte client-servidor.

No és que amb això vulgui dir que tècnicament aporta una solució totalment nova, però la forma en com s’atreveix a emprar aquest concepte fins i tot per a l’usuari final (que, desenganyem-nos –per si algú no ho ha fet encara- el que vol és que les coses funcionin sense haver de tenir absolutament cap coneixement tècnic) si que té un component novedós.

Ulteo està concebut com qualsevol altre Linux per a una instal•lació en local, però el seu ús és més orientat a ser en xarxa, com a servidor d’aplicacions tot encaixant amb els restants productes de la companyia que trobaríem a la part client.

La interfície gràfica, basada en KDE, està exquisidament treballada, mostrant un acabat professional digne de les principals distribucions i que supera a aquestes en alguns aspectes.

Entre les principals funcionalitats d’aquesta distro hi trobem:

- Sincronització de documents: des d’un client Windows, Linux els nostres documents seran fàcilment sincronitzables amb els que es guarden al servidor.

- Auto-actualització silenciosa: el sistema operatiu empra una part de l’ample de banda per actualitzar-se d’una forma continuada i sense demanar la intervenció explícita de l’usuari, pel que sempre estarem a l’última versió de totes les aplicacions. No he pogut provar encara el sistema però imagino que aquells que no vulguin que el seu ordinador es connecti automàticament a Internet podran triar desactivar aquesta funcionalitat.

- Ulteo Start Panel: una forma simplificada i potent d’accedir accés a tots els nostres documents i aplicacions de manera centralitzada.

Ulteo es caracteritza per ser una empresa que persegueix l’ideal de l’accés al nostre propi escriptori des de qualsevol lloc del món. Així, ens ofereix Online Desktop, que no és res més que la possibilitat de comptar amb tot un escriptori Linux en qualsevol màquina en la que ens trobem, posant com a única condició que disposi d’un navegador amb suport per a Java.

En aquest escriptori remot podem gaudir de les eines habituals en qualsevol distribució GNU/Linux com poden ser el paquet ofimàtic OpenOffice, el navegador web Firefox, un visualitzador de documents PDF (en concret KPdf), el paquet de missatgeria instantània Kopete, Skype, The GIMP, Inkscape i el programa de correu electrònic Thunderbird.

L’accés a aquesta eina és gratuït i comptem amb la possibilitat d’adquirir un compte d’usuari si preveiem que les nostres necessitats d’emmagatzematge poden augmentar en un futur.

Un altre dels productes que Ulteo posa a disposició dels usuaris és Virtual Desktop, una solució que permet emprar les aplicacions Linux en sistemes operatius Windows. Des del panell de control de l’aplicació tenim accés als diferents programes del servidor d’aplicacions, que s’executen cadascun dins la seva corresponent finestra a l’escriptori del Windows, de manera que a la vista semblen aplicacions natives del sistema operatiu de Microsoft.

A més, aquestes aplicacions suporten la impressió des del sistema Windows i fins i tot la sortida d’àudio, amb el que és possible emprar aplicacions de reproducció de música, per exemple. Un altre punt a destacar és que poden accedir també a tots els documents emmagatzemats en local al nostre Windows.

Documents Synchronizer és una eina que ens permet bescanviar arxius entre el nostre escriptori Windows i el nostre compte remot d’Ulteo. També ens facilita la tasca de fer la còpia de seguretat dels documents que tenim en el nostre sistema operatiu d’escriptori.

Els comptes gratuïts dels serveis en línia d’Ulteo acostumen a venir amb una giga de transferència gratuïta, un espai limitat per a determinades transaccions de fitxers, però sempre ampliable mercès a les opcions de pagament de la mateixa companyia.