Planet La Dragonera

Ja falta menys per a l’alliberament de la tercera versió major d’OpenOffice, actualment l’única suite ofimàtica que pot fer-li la competència de tu a tu a l’Office de Microsoft. Aquesta és una versió especialment esperada, ja que tecnològicament diuen que s’apropa molt al nivell del paquet ofimàtic de la companyia de Redmond en aspectes com la facilitat d’ús per als usuaris novells i els extres afegits, que marquen la diferència per a molts.

Però sens dubte, una de les novetats que a mi particularment més m’han cridat l’atenció és que des del dia de la seva presentació estarà disponible per a descàrrega en versió nativa per a Mac OS X que no necessitarà el servidor de finestres X11. Fins ara, hem anat disposant de paquets compilats per terceres parts i, en les darreres versions de la branca 2.4, també de paquets oficials que funcionen sota Mac OS X sense necessitar el servidor X11. I malgrat l’esforç que s’hi ha posat, és una branca que ha rebut força crítiques pel seu funcionament.

Amb el nou OpenOffice 3 s’ha parat especial cura en la versió per al sistema operatiu de la companyia de Cupertino, que ha estat optimitzada i integrada encara més amb la interfície gràfica pròpia del Mac OS X (Cocoa). És de suposar que OpenOffice ha estat sensible a les crítiques i ha volgut para especial esment en aquesta nova edició al seu públic “maquer” un cop els linuxers ja gairebé es pressuposen usuaris d’aquesta suite ofimàtica i el públic de Windows comença a estar-ne força convençut gràcies sobretot a les ofertes de grans superfícies comercials que inclouen l’OpenOffice com un programari de promoció.

Tot i que fa algun temps es va rumorejar que la interfície d’usuari de les aplicacions que composen el paquet prendrien un aspecte semblant al de l’Office 2007 de Microsoft (sempre una referència quan es parla de suites ofimàtiques), això finalment no ha estat així. I personalment, afegeixo que sortosament, doncs tot i que no tinc res en contra de les versions prèvies de l’Office, no em va agradar gens els canvis introduïts a la interfície i, de fet, si haig d’usar el programa de la companyia de Redmond per força, em decanto per la versió 2003. Per a la resta, l’OpenOffice que aquí esmentem: és gratuït, multiplataforma, i te’l pots descarregar quan el necessites des d’Internet.

Si trobem, però, petits retocs a la interfície d’usuari que la fan més agradable, com ara un nou conjunt d’icones més polides. També comptem amb una nova finestra d’arrencada anomenada “Start Center” (no se com es traduirà al català) que ens proporciona la possibilitat de crear un nou document amb qualsevol de les aplicacions que composen el paquet ofimàtic (processador de texts, full de càlcul, presentacions,…) o bé obrir algun dels documents prèviament creats.

Ja que he esmentat l’Office 2007, dir-vos que una altra novetat interessant de la versió 3.0 de l’OpenOffice consisteix en la inclusió per defecte dels filtres per a treballar amb els formats de fitxer propis de la darrera versió de la suite de Microsoft, els .DOCX i companyia. OpenOffice ja incloïa per defecte els filtres necessaris per obrir documents desats amb les versions del Microsoft Office fins a la 2003, i tot i que aquests filtres per a treballar amb els formats del 2007 ja existien per separat, s’havien de descarregar i instal·lar manualment, el que suposava un handicap per a molts usuaris.

Per als qui no sàpiguen de què és el que estic parlant, dir-los que fins a la versió 2003 de l’Office, Microsoft feia que el programa desés els documents en un format determinat (per als més neòfits, els diré simplement l’extensió .DOC dels documents del Word o la .XLS de l’Excel). Per a la versió 2007 de la suite ofimàtica, la companyia fundada per Bill Gates ha “parit” una nova forma de guardar els fitxers, basant-se en un llenguatge anomenat XML (el format s’anomena Open XML), que és el mateix que s’empra a la base del format OpenDocument, el que fa servir l’OpenOffice. El que passa és que ambdues formes de desar dades les podem considerar com a “dialectes” diferents procedents d’un tronc idiomàtic comú i, és clar, ens calen “intèrprets” quan ens decidim a guardar dades en el dialecte que no és el propi de l’aplicació.

La inclusió d’aquests filtres farà guanyar molts enters a la suite ofimàtica lliure, ja que un dels principals problemes amb els que m’he trobat en intercanviar documentació amb altres persones són aquelles que t’envien els escrits en el format propi de l’Office 2007 sense pensar que potser tu no has volgut pagar la llicència del programa. Com bé us he dit abans, teníem la possibilitat de descarregar i instal·lar manualment aquestes utilitats, però això és un petit gra de sorra per a una persona que hi entén una mica i no té complexes amb els ordinadors, però es converteix en una gran muntanya si parlem d’usuaris finals amb un baix nivell de coneixements i que encara li té por a l’ordinador. I és que ningú neix ensenyat…

La versió de l’OpenDocument (com he dit abans, la forma de desar els fitxers que empra l’OpenOffice i que és un estàndard obert a qualsevol empresa o particular que en vulgui fer ús) s’actualitza fins a la 1.2, però mantenint la compatibilitat amb els documents creats amb versions anteriors. Els principals avantatges que ens aporta aquesta nova versió consisteixen en un potent llenguatge de formulació i un model de metadades basat en els estàndards RDF i OWL de World Wide Web Consortium (W3C).

Aquest model de metadades ens permet afegir informació als nostres documents per a una posterior indexació i cerca més ràpida i efectiva. Són com una mena de post-its que enganxem als nostres arxius de text o fulls de càlcul per a posteriorment trobar-los i identificar-los més ràpidament.

Per al públic corporatiu, aquells qui tenen sota la seva responsabilitat la informàtica d’una empresa sigui quina sigui la seva dimensió, una característica força atractiva consisteix en la possibilitat de compartir un full de càlcul entre diversos usuaris d’una forma ràpida i simple. D’aquesta manera, diverses persones poden treballar simultàniament en un mateix full de càlcul (una aplicació gairebé imprescindible en l’àmbit empresarial) i el programa controla les possibles col·lisions quan dues persones volen editar al mateix temps un únic valor, el que rep el nom de conflicte d’actualització.

L’eina anomenada Solver és de gran utilitat en la resolució de problemes, ja que a partir de la solució i d’alguns nombres més, ens permet variar paràmetres i suposar escenaris amb valors diferents. A partir de l’OpenOffice 3, aquesta eina inclou suport per a petits scripts VBA (Visual Basic for Applications), un modest llenguatge per a fer petits programes molt concrets però que al mateix temps no manca de potència. Inicialment desenvolupat per Microsoft per a fer més extensible l’Office i basant-lo en el seu conegut llenguatge de desenvolupament ràpid Visual Basic, s’ha convertit en una eina que no empra molta gent, però que els que ho fan en treuen bons resultats i els és molt pràctic.

A més de les millores que s’han anat incloent en les revisions menors de la branca 2.x de l’OpenOffice, i ja per acabar amb les novetats que podrem trobar en aquesta nova versió, també s’ha estès el nombre de columnes des de les 256 tradicionals fins a les 1024, s’han introduït millores en el sistema de notes que es posen als documents del Writer (el processador de texts), i aquesta darrera aplicació pot mostrar diverses pàgines simultàniament, una característica especialment útil en sistemes amb més d’un monitor.

En el moment d’escriure aquestes ratlles, la segona beta de l’OpenOffice 3 es troba disponible per a lliure descàrrega per als usuaris de GNU/Linux (formats RPM i DEB per a màquines de 32 i 64 bits), Windows, Mac OS X (natiu!!!) i Solaris (x86 i Sparc).

Poc podien imaginar-se a la seu d’Apple a Cupertino (una bucòlica ciutat de tamany mitjà situada prop de la costa californiana) que als seus fills predilectes, els Mac (amb el permís de l’iPod i l’iPhone) els sortirien com qui no vol la cosa uns germans que ni els han buscat ni els han desitjat. A Apple sempre han estat gelosos de mantenir tot el seu maquinari i programari en el més estricte i absolut control, i una bona mostra d’això és que quan Steve Jobs va tornar a la companyia el 1996 després de “l’espantada” de John Sculley, el primer que va fer fou finiquitar el programa de llicència del Mac OS que va permetre durant un temps la creació de clons oficials dels Mac. Però mercès al canvi de xips de la plataforma PowerPC a la Intel, a un grup de hackers nord-americans molt curiosos i treballadors, i a l’atreviment d’una companyia integradora, avui podem tornar a gaudir d’un clon dels Macs. Vegem com és això.
És precisament aquest canvi de plataforma que he esmentat el que, almenys en teoria, hauria de permetre executar el Mac OS X en un PC genèric. Tot i això, la pràctica dista de la teoria, i aquesta operació no és tan fàcil. El motiu són les “trampes” que Apple posa al seu maquinari i programari, de manera que el sistema operatiu només reconegui i pugui ser instal·lat en una màquina de la companyia de la poma. Això es realitza afegint una sèrie de xips a la placa base del Mac que el sistema ha de reconèixer per poder ser instal·lat.

Malgrat tot, i essent un dels anhels de la comunitat hacker el poder executar el Mac OS fora de les “caixes” d’Apple, diversos investigadors en aquest camp van acabar creant l’OSX86Project, una comunitat de programadors i usuaris dedicats a l’experimentació i execució del sistema operatiu dels Mac en qualsevol màquina amb arquitectura x86. I els resultats han estat satisfactoris; si busquem per Internet, segurament que trobarem desenes de pàgines en les quals els seus creadors expliquen les seves experiències amb un Mac OS X hackejat executant-se en un portàtil o sobretaula d’un fabricant de PC’s o una màquina clònica. És quelcom que no agrada a Apple però sobre el que la companyia de Cupertino ha parlat poc en públic.

Potser només era qüestió de temps que alguna empresa es decidís a fer-ho, però ha estat Psystar la que finalment ha aprofitat els resultats de l’OSX86Project per llançar una línia de màquines a les quals ven com a “clònics de l’Apple Mac“. Només han hagut de revisar el maquinari suportat pels hacks de l’OSX86Project i incloure en les seves màquines els components la compatibilitat dels quals hagi estat comprovada.

Aquests ordinadors, batejats inicialment com a Open Mac (un nom revelador) han estat llançats finalment com a Open Computing, disposant de dues línies: la bàsica (Open Computer) i la professional (OpenPro Computer), ambdues disponibles a la botiga en línia de la companyia. El sistema operatiu que poden dur preinstal·lat és el ja esmentat Mac OS X 10.5 “Leopard”, Windows XP o Vista, i Linux Ubuntu, Fedora o CentOS (un clònic de Red Hat), cadascun amb la seva respectiva diferència de preu.

Segons les informacions que els compradors d’aquestes màquines han fet arribar a diferents llocs web, les màquines adquirides amb el Mac OS X com a sistema operatiu vénen ja amb tot el programari instal·lat, i Psystar no ofereix suport a aquells usuaris que vulguin reinstal·lar-lo pel seu compte. Això és degut a què amb la venda de la màquina s’inclou una còpia original de Leopard, la qual probablement haurà estat adquirida per Psystar a algun distribuïdor d’Apple per després revendre-la amb un cert marge, però el programari que s’instal·la és el sistema hackejat, del qual no s’en pot proporcionar el disc. És relativament fàcil trobar versions del Mac OS X a Internet que estiguin hackejades i preparades per ser instal·lades en maquinari x86 genèric, però d’aquí a proporcionar-les amb un ordinador nou com a CD de recuperació o disc de sistema original…

La darrera jugada de Psystar ha estat posar a disposició dels usuaris els pegats i actualitzacions d’Apple per al Mac OS X a més de pegats de collita pròpia per a les seves màquines clòniques. Fins ara, l’actualització era un dels principals handicaps, per no dir l’únic, per executar el sistema operatiu d’Apple en un PC genèric, ja que el programari oficial d’Apple inclòs en el Mac OS X per a actualitzar, no funciona en els sistemes hackejats.

A més, la companyia s’ha cobert molt bé les espatlles en tot moment: va abandonar el nom OpenMac ja que podia incórrer en una violació de copyright (Mac és una marca registrada de la companyia de Steve Jobs), va enllaçar els pegats publicats per Apple a la pàgina de la mateixa companyia per a així evitar que se la pogués acusar de redistribuir sense permís un material protegit per llicència d’ús i, en general, ha evitat fins ara els possibles atacs legals d’Apple. Un amic, en parlar sobre el tema, em va comentar que havia llegit en un fòrum d’Internet (no va saber dir-me quin) que tot el tema podia ser un muntatge de la mateixa Apple en vista a llicenciar el seu sistema operatiu a altres fabricants d’ordinadors…

Personalment m’inclino poc per aquesta darrera tesi, ja que Steve Jobs és molt gelós de mantenir el maquinari i el programari com un tot, però tampoc m’atreviria a descartar-la del tot (malgrat que sembla rar, la veritat), doncs coses pitjors s’han vist…

Però realment funciona?

Al principi hi va haver molt d’escepticisme amb l’anunci de Psystar, dubtes sobre la mateixa empresa i naturalment les preguntes sobre si funcionaria o no l’invent o si no seria tot més que un “bluf” publicitari per a què es parlés de l’empresa al més pur estil CherryOS. Un cop els primers exemplars d’Open Computer han sortit de la cadena de muntatge per arribar als seus compradors (que es van arriscar molt en ser els primers), els tests en forma d’articles i gravacions de vídeo sobre el funcionament d’aquestes màquines no han trigat a sortir a la llum. I sembla que funcionen!

Només cal entrar a YouTube i buscar Psystar, Open Computer i OpenMac per veure alguns d’aquests testimonis sobre com funcionen aquests clònics del Mac no desitjats per Apple.

Com a afegit, i segons he pogut llegir en diversos llocs d’Internet, el hack emprat per Psystar per a les seves màquines és el que rep el nom Kalyway, del qual se’n poden trobar imatges de DVD ja trucades per a iniciar, instal·lar i gaudir en el nostre PC. És clar que necessitarem comptar amb un processador Intel Core Duo, tot i que amb paciència és possible trobar hacks per a l’arquitectura d’AMD.

I per acabar, us deixo amb una pregunta: no creieu que per ser clònics d’uns ordinadors que basen molta part del seu prestigi en el disseny, s’haurien pogut esmerçar una mica més en aquest aspecte? perquè sincerament, la pinta que gasten els Open Computer és segons la meva opinió ben “cutre”…