Planet La Dragonera

Ja us en vaig parlar fa una mica més de dos mesos d’aquest navegador web per a dispositius mòbils, coincidint amb la publicació de la primera beta, però aquesta segona revisió presenta interessants novetats.

Opera Mobile és un navegador web per a telèfons mòbils que segueix l’estela del Safari d’Apple que podem veure a l’iPhone i l’iPod Touch d’oferir a l’usuari les mateixes pàgines web que pot veure en un ordinador de sobretaula o portàtil, adaptades a la petita pantalla d’un telèfon i sobre les quals s’hi pot fer zoom per ampliar la part que vulguem.

Encara ara, la majoria dels dispositius mòbils tenen un navegador web que no pot carregar correctament les pàgines web que es veuen en un navegador convencional com l’Internet Explorer o el Firefox, pel què aquests programes detecten les pàgines preparades per a dispositius mòbils que els presenta el servidor web del lloc que consulten. Aquesta és la tendència que ha imperat durant els darrers anys, però la versió mòbil de Safari ha sacsejat aquest panorama.

L’entrada d’Apple al mercat dels dispositius mòbils va agafar per sorpresa totes les empreses que hi participen, que encara duen molt de retard en el terreny de la navegació web. Opera és potser la que està més avançada d’aquest grup, no en va és la líder en aquest segment. Microsoft, per la seva banda, disposava del projecte Deepfish que va cancel·lar fa poc, l’objectiu del qual era crear un navegador que superés al Safari d’Apple. Si bé aquest projecte no s’ha acabat materialitzant en un producte comercial, de ben segur que podrem veure les tecnologies que s’han creat per a ell implementades en la propera versió mòbil de l’Internet Explorer.

Opera Mobile 9.5 beta 2 permet fer zoom sobre qualsevol part de la pàgina, ens permet afegir una adreça als preferits i gestionar-los, compleix amb tots els estàndards marcats pel W3C, i inclou l’eina de “debug” Opera Dragonfly entre altres novetats. Però allò principal és la inclusió de compatibilitat amb els Widgets d’Opera.

Els widgets són petits programes que realitzen una tasca determinada i molt concreta, recuperant per als entorns gràfics la filosofia de les ordres en línia de comandes tradicionals del Unix (fes una cosa i fes-la bé). Les empreses que primer van apostar pels widgets foren la mateixa Opera per als seus navegadors de sobretaula, Yahoo!, Apple i Microsoft. Aquestes dues últimes han incorporat aquest concepte als seus sistemes operatiu Mac OS X i Windows Vista, mentre que Opera els ha tancat en el seu navegador però amb l’avantatge de ser multiplataforma.

Habitualment, un widget ens dona una informació o funcionalitat molt concreta, com ara la predicció meteorològica per a una ciutat (tot i que pot ser la que nosaltres escollim), els darrers titulars de la premsa, o bé l’estadística d’ús de la CPU a l’ordinador.

Google ha dut aquest concepte a la seva disponibilitat en línia, permetent que ens puguem configurar la nostra pròpia pàgina d’inici a base de posar-hi widgets disponibles online.

La filosofia dels widgets de l’Opera Mobile 9.5 beta 2 és la mateixa que per al navegador de sobretaula, i el seu ús ens permetrà situar una icona d’accés directe a les nostres aplicacions o serveis preferits directament al menú principal del telèfon.

Una altra novetat destacable d’aquesta segona beta és la seva disponibilitat per al sistema operatiu Symbian a més del Windows Mobile, que és l’únic que teníem fins ara. Aquest és un pas important, car Symbian és ara per ara el sistema operatiu més usat en telefonia mòbil, i tot i l’auge de l’iPhone o l’entrada en escena de l’Android de Google, aquest liderat no es veu amenaçat.

M’estranyava que Opera no hagués llançat ja d’entrada una beta per a Symbian, ja que és el seu “feu”: els usuaris de Windows Mobile disposen de l’Internet Explorer mòbil, mentre que els posseïdors d’una BlackBerry o un iPhone tenen les seves solucions propietàries. Potser és la feblesa de l’Internet Explorer mòbil, molt inferior als seus competidors, el què ha fet primar el desenvolupament de la versió per a Windows de l’Opera Mobile 9.5 .

Tot i la disponibilitat per a Symbian, encara hi trobo una fallada: només està disponible per als telèfons que emprin l’interficie UIQ, el que el lliga a la gamma de telèfons de Sony Ericsson. La principal interfície gràfica, la S60 només es troba suportada en aquesta nova beta a nivell de desenvolupador, en l’SDK. Aquesta és la que empra Nokia i, per tant, la més usada arreu del món.

Aquest petit inconvenient és temporal, ja que la versió definitiva d’aquest browser ha de veure la llum per a Symbian amb les seves dues principals interfícies gràfiques.

A més d’aquest navegador, Opera Soft disposa d’una altra solució per a telèfons mòbils, Opera Mini, el funcionament de la qual difereix del d’Opera Mobile. Si aquest darrer es dirigeix a Smartphones amb certa potència i pantalles més aviat grans (per a formar part d’un telèfon, s’entén), Opera Mini es dirigeix als usuaris de telèfons mòbils més aviat “normalets”.

A més, Opera Mini és un conjunt de programari més servei: per una banda tenim el programa en sí mateix, que descarreguem i instal·lem al nostre ordinador. Aquest ve amb un proxy preconfigurat, de manera que cada vegada que fem la petició per consultar una pàgina web, aquesta no serà enviada directament al nostre telèfon, sinó que abans serà preprocessada en els servidors d’Opera i llavors enviada al nostre telèfon en un format que pugui ser còmodament vist a la nostra pantalla.

L’Opera Mobile és diferent en tant que no empra servidors intermitjos, sinó que descarrega directament la pàgina web per a renderitzar-la. Igual que amb el Safari de l’iPhone, no empra cap protocol específic destinat a dispositius mòbils, sinó que fa servir el mateix codi HTML que qualsevol altre navegador web com Firefox o Internet Explorer que puguem usar en un ordinador de sobretaula. Això és la tendència que dins de poc (un parell d’anys) s’haurà imposat totalment.

Aquest avançament es produirà gràcies sobretot a la paulatina imposició dels dispositius amb interfície multitàctil, que gaudeixen d’una gran pantalla que els permet mostrar còmodament les pàgines web renderitzades. Apple n’ha estat també el decà amb l’iPhone, però la resta de fabricants n’han seguit l’estela: HTC, Samsung i darrerament Nokia, l’entrada de la qual en aquest segment ha estat molt esperada.

En definitiva, poc a poc es fa realitat aquell somni que molts hem tingut al llarg dels darrers anys de poder gaudir de la mateixa web que tenim a l’ordinador, també en el telèfon mòbil.

La nostra generació té assumides les targes de crèdit, les populars “Visa”*, car les hem emprat gairebé des que tenim memòria. En canvi, als meus pares per exemple, els va sorprendre relativament l’ús d’aquesta facilitat en el pagament, i s’hi van haver d’acostumar. Simplement, era quelcom que els havia arribat ja a una certa edat (tampoc molt grans, no creieu). Nosaltres gairebé donem per segur que en el futur pagarem amb diners en metàl·lic o amb tarja de crèdit. Però, serà realment així?

Les noves tecnologies evolucionen molt ràpidament tocant tots els racons de la nostra societat, i els sistemes de pagament (vitals des dels principis de la societat) no podien quedar de banda d’aquesta influència.

Ja comença a ser habitual als països més evolucionats de l’Àsia, el Japó i Corea del Sud, veure a gent pagant les seves compres amb el telèfon mòbil. El sistema és ben senzill: només cal que acostin l’aparell a un lector semblant al dels codis de barres de qualsevol supermercat d’aquí, i la màgia es fa… mentre el compte corrent minva lleugerament. Ara Visa, la coneguda empresa que esmentava abans, vol posar això a l’abast de tots els mortals. O almenys, dels que tinguin saldo a la seva llibreta d’estalvis.

I com no, Visa ho ha volgut fer de la mà d’una de les primeres espases en el sector de la telefonia mòbil si no la primera: la finlandesa Nokia. Conjuntament, ambdues empreses han anunciat que inclouran el maquinari necessari en els nous telèfons de Nokia (bàsicament un xip determinat) i el programari i serveis necessaris per a què aquelles persones que adquireixin un telèfon Nokia puguin fer-lo servir per pagar als establiments on adquireixin bens i serveis si així ho desitgen.

L’acord entrarà en vigor inicialment als Estats Units, d’on és Visa, ja que aquesta companyia va dur a terme al llarg de l’any passat algunes experiències de pagament a través del mòbil. Els primers possibles usuaris dels serveis seran aquelles persones que adquireixin un telèfon Nokia 6212 Classic.

Però compte, no només caldrà que els usuaris tinguin el telèfon, si no que a més siguin clients de determinades entitats bancàries, almenys al principi. Paulatinament aquest servei s’anirà implantant per a la resta de bancs.

Tècnicament, el maquinari extra que us he esmentat abans de passada i que hauran d’incorporar els nous Nokia consisteix en un xip de tipus NFC (Near Field Communication), una variant de l’RFID que permet comunicacions a molt poca distància, de centímetres. Així, no es pateix la inseguretat de tenir senyals de ràdio amb informació sensible (números de compte bancari, PIN’s,…) que es puguin captar a uns quants metres de distància.

Naturalment, i a més del sistema de pagament en si, els usuaris comptaran també amb una sèrie de serveis afegits amb els quals podran controlar el saldo dels seus comptes, realitzar transferències des del telèfon, i rebre alertes de, per exemple, quan s’ha efectuat una transacció des dels seus comptes corrents.

Visa, però, no només es lliga a un fabricant: també ha anunciat la futura aparició d’un programari per a Android que permetrà realitzar els pagaments als telèfons que disposin del maquinari apropiat, així com els serveis que se’n desprenen (els que acabem de comentar) i un servei de geolocalització de comerços que acceptin el pagament per mòbil. Això vol dir que si ens trobem al mig de qualsevol lloc, podrem accedir als serveis proporcionats per Visa per a saber quines botigues ens permeten pagar amb el telèfon.

La pregunta que ens pot sorgir ràpidament és: substituirà això a la tarja de crèdit o fins i tot als diners en efectiu? La resposta és que a curt i mitjà termini no, i que a llarg termini serà complementari amb les tradicionals targes. Els diners en efectiu? qui ho sap, el futur a molt llarg termini és sempre molt borrós.

De fet, si us atureu a pensar-ho, hi va haver qui va dir en el seu moment que les targes de crèdit acabarien amb els diners en efectiu, i mireu com estem avui en dia. Si, gairebé tothom va amb targes de crèdit, però també es porta normalment una petita quantitat en efectiu per pagar coses com el diari, un cafè o un paquet de tabac. És el que es coneix habitualment com a micropagaments, aquests pagaments que per la comissió que estableix una tarja, no val la pena fer-los, almenys per al venedor.

Doncs bé, com que el telèfon és quelcom que portem sempre a sobre, es pensa que pot ser una bona eina per als micropagaments, quelcom que dependrà sempre de les comissions que imposin bancs, caixes i les mateixes operadores de pagaments electrònics (Visa, MasterCard i totes les altres). I, sabent com són aquestes entitats, penso que aquesta fórmula només s’imposarà per abonar les quantitats més petites a molt llarg termini si és que s’arriba a imposar.

I aquí, quan ho veurem tot això? Fa de mal dir, la veritat, però de moment l’Estat Espanyol no entra en els plans de proves pilot per a Visa, que ha donat a conèixer que aquestes es realitzaran a Austràlia, França, Brasil, Taiwan i Regne Unit. Desconec el perquè de l’elecció i a quin ritme aniran les proves. Calendari d’implantació definitiva no sembla que n’hi hagi, però bé deuen tenir quelcom en ment.

Personalment, calculo que podríem començar a veure les primeres proves pilot a casa nostra cap allà al 2010 (sense descartar algun intent puntual el mateix any vinent), i una implantació massiva començant a cavall entre el 2011 i el 12.

Pel que fa als altres fabricants de telèfons mòbils, encara no he vist cap manifestació explícita d’interès en aquest particular, però degut a la seva importància, no dubto que els Sony Ericsson, LG o Samsung no trigaran en posar-se les piles juntament amb els rivals de Visa (MasterCard, Diners Club,…), que tampoc volen que aquesta els passi la mà per la cara en el que està cridat a ser el sistema de pagaments més novedós i amb més possibilitats de creixement en el futur.

* Malgrat que aquesta denominació només al·ludeix a una empresa concreta proveïdora d’aquests serveis de pagament electrònic quan n’existeixen d’altres com poden ser American Express o MasterCard, ha passat al llenguatge oral com a sinònim de tot el conjunt d’aquests mètodes de pagament, tal i com la denominació bambes que fa referència al calçat esportiu, ve d’una marca de sabatilles esportives.

La companyia finlandesa s’ha hagut de retractar del menyspreu que havia mostrat inicialment per la interfície multitàctil del telèfon d’Apple, desenvolupant un nou terminal que empra, precisament, aquesta forma de relacionar l’usuari i l’aparell.

El nou Nokia 5800 XpressMusic neix amb una clara intenció no manifestada explícitament pel fabricant finlandès de fer-li la competència a l’iPhone, que ja s’ha començat a veure com una clara amenaça per part de tota la industria de la telefonia mòbil. El nou terminal de Nokia es posarà a la venda sobre finals d’any, i es dirigeix sobretot als usuaris més melòmans.

Les primeres informacions sobre aquest telèfon es van filtrar a la premsa fa poc més d’una setmana, juntament amb el rumor de que seria presentat a finals de la setmana passada, com efectivament així ha estat.

El seu aspecte és elegant, amb un frontal allargat en el que destaca la seva gran pantalla de 3,2 polzades en format panoràmic. De fet, s’està convertint en un tret distintiu de tots els dispositius amb interfície tàctil això de tenir una gran pantalla que ocupa gairebé tota la part frontal.

Sota aquesta pantalla hi trobem tres botons, dos dels quals s’identifiquen ràpidament amb els que serveixen per rebre una trucada o penjar el telèfon. El tercer (al mig dels dos anteriors) suposo que serveix per passar a la pantalla anterior quan anem progressant dins dels menús de les aplicacions, o bé per tornar a la pantalla inicial.

El sistema operatiu que munta és l’habitual Symbian (ara amb més motiu d’ençà de l’adquisició del consorci que el produeix per part de la mateixa Nokia) en la seva versió 9.4 amb la ja habitual interfície d’usuari S60.

A aquesta interfície d’usuari se li afegeixen dos elements novedosos: es tracta de dues barres de menú anomenades Contacts Bar i Media Bar. A ambdues s’hi pot arribar mitjançant la pulsació d’una sola icona, i busquen ser un accés ràpid a la informació que es considera essencial en un telèfon.

A la Contacts Bar hi trobem tota la informació que puguem tenir sobre els nostres contactes, tal com els missatges SMS o de correu electrònic que ens hem creuat amb aquella persona, o fins i tot les actualitzacions del seu bloc. Pel que fa a la Media Bar, pel seu nom ja us podeu imaginar que fa referència amb tot allò que tingui a veure amb mitjans digitals (audio, vídeo, fotos), i podem trobar-hi tot això més animacions Flash (el programari del telèfon inclou un reproductor d’aquest format de fitxer) i descàrregues variades des d’Internet (música, vídeos).

Parlant de les descàrregues des d’Internet, aquest telèfon és un dels primers compatibles amb el servei Comes With Music, una botiga virtual de música que Nokia proporciona als propietaris d’un dels seus mòbils. Aquesta botiga en línia no depèn d’operadora, sinó de la mateixa fabricant, i el servei s’anirà desplegant paulatinament arreu del món.

No hi ha cap mena de dubte que el binomi iPhone més iTunes ha marcat època, i s’ha constituït com l’exemple del camí a seguir per a fabricants i prestadors de serveis. Fins i tot l’App Store ja té els seus clons per a Windows Mobile i Android.

En el cas de la música, el servei de Nokia no serà l’únic que proporciona un fabricant de terminals als seus clients, car la seva més directa rival, la sueco-japonesa Sony Ericsson, també té previst el llançament de PlayNow Plus, un servei homòleg al de la finesa que permetrà als seus usuaris la descàrrega de música en format MP3 des d’Internet.

Un tema “espinós” en aquest camp de les descàrregues de música des d’Internet és el dels drets digitals, el famós DRM. Doncs bé, sembla que les cançons que descarreguem des de Comes With Music seran totalment lliures, és a dir, que no tindran restriccions DRM. Com ho sé? bé, de fet, ho suposo, però baso la meva suposició primer en el fet que quan s’acabi la nostra subscripció al servei, si no la volem renovar les cançons romandran al nostre dispositiu (quan el més habitual és que en aquest instant desapareguin), i en segon lloc en què les cançons (almenys per noticies que en tinc) es podran traspassar a un altre dispositiu com ara un reproductor MP3.

Tornant a la pantalla, aquesta és d’alta definició amb una resolució que pot arribar als 640×360 punts. En rotar l’aparell, la pantalla també gira gràcies als acceleròmetres inclosos dins del terminal.

La memòria per a emmagatzematge de dades és potser el punt més criticable de l’aparell o, per concretar més, de la campanya publicitària engegada per Nokia per donar-lo a conèixer: resulta que es pot llegir gairebé a tot arreu que el 5800 XpressMusic compta amb 8 Gigabytes de memòria, però quan vas a mirar les especificacions només consten 81 Megabytes de memòria interna. On ha anat a parar la diferència?

El 8 GB. publicitats són els que hi ha a la tarja microSD que acompanya el paquet de venda, quelcom que trobo que Nokia hauria d’aclarir ja que si no molts potencials clients donaran per fet que aquesta quantitat d’espai ve dins del telèfon quan no és així. La ranura microSD, per cert, accepta targes de fins a 16 GB. de capacitat.

El processador de gràfics de l’aparell és 3D, de manera que girant-lo es pot convertir en una mena de consola de vídeojocs portàtil, amb el que no seria d’estranyar que Nokia el convertís en una mena de successor del N-Gage. També tenim un cable de connexió al PC en format micro-USB per una banda i USB 2.0 per l’altra per tal de realitzar la sincronització i els traspassos de dades.

El telèfon inclou també ràdio FM, mans lliures integrats i dues càmeres de fotos/vídeo. La principal és la de la part posterior, amb 3,2 megapíxels i capacitat per filmar vídeo, mentre que també en té una de davantera per a vídeotrucades. Complementen l’equipament la connectivitat Bluetooth 2.0, la compatibilitat amb aplicacions Java i la sortida per al televisor amb cable de connectivitat inclòs a la caixa.

Per a l’entrada de dades, tenim que se’ns poden presentar dos teclats tàctils virtuals en pantalla: un d’alfanumèric per als números de telèfon i un altre de QWERTY complet per als missatges SMS, correus electrònics o entrades de l’agenda.

En general, i sense haver-li posat la mà a sobre, em sembla que ha de ser un bon telèfon amb uns acabats impecables tal i com ens té acostumats Nokia. No en va, aquesta companyia finlandesa és la reina de la telefonia mòbil…

Recentment, la GSM Alliance (organització encarregada de vetllar per la bona salut de la telefonia mòbil a nivell mundial i que organitza entre altres “mogudes” el Congrés de Telefonia Mòbil Mundial que es fa cada any a Barcelona) ha presentat una nova iniciativa centrada en la connectivitat dels ordinadors portàtils, però enfocada a fer-ho a través de les xarxes de telefonia mòbil.

Si bé en un principi pot semblar que aquesta nova iniciativa només afectarà a la industria, convé estar-ne al cas perquè aviat ens afectarà a nosaltres, als consumidors i usuaris, ja que es pretén la creació d’un segell per als equips que compleixin determinades condicions, a més de què es vol que això sigui una passa més envers el tan desitjat i buscat “always on” (sempre connectat).

I què és això de l’always on? Ben senzill: actualment, si agafeu un ordinador portàtil i us n’aneu al mig del camp, en cotxe (i no en sou el conductor, s’entén) o en tren, us trobareu en una situació en la que no teniu accés a Internet. Doncs bé, l’always on vol ser el revulsiu d’aquesta situació, canviant-la per a què a tot arreu on aneu us trobeu amb connectivitat a la Xarxa de xarxes, emprant la tecnologia que sigui.

Podeu refiar-vos del WiFi i del WiMAX, però encara avui en dia ens costa trobar punts d’accés oberts. El que tenim sobretot són bars, hotels o les xarxes ciutadanes, però tots aquests ens permeten una connexió de pagament, limitada a una certa àrea o bé hem d’estar saltant de xarxa en xarxa per tal de mantenir la nostra connectivitat.

Si volem un sistema de connexió a Internet ininterromput i –més o menys- omnipresent, podem recórrer a la xarxa de telefonia mòbil GSM, o a la xarxa 3G (UMTS), esteses per bona part del globus terraqüi. Són per exemple, les emprades en els mòdems d’accés a Internet que podem adquirir d’algunes operadores per als nostres portàtils, i que d’un temps ençà, alguns d’aquests ordinadors ja comencen a portar incorporats malgrat que en molt poc nombre.

Doncs bé, la GSM Alliance ha creat una nova iniciativa que sota el nom Mobile Broadband aplega a fabricants de material informàtic tan potents com Asus, Dell, Lenovo o Toshiba (que també en la seva majoria ho són de telèfons mòbils), operadores (Vodafone, Orange, Telefónica, T-Mobile) i fabricants de material per a la construcció de les xarxes de les operadores (Ericsson, Qualcomm) per tal de facilitar aquest tan desitjat “always on” en els ordinadors portàtils en un futur proper.

La iniciativa impulsada per la GSMA es materialitzarà en el compromís per part dels fabricants de maquinari d’incloure connectivitat en els seus desenvolupaments, una connectivitat a xarxes de dades que quedarà palesa en els aparells mitjançant la inclusió d’un segell.

A partir d’aquí, les operadores i fabricants de material de connexió tenen la pilota al seu camp, ja que les primeres són les encarregades de fer que la cobertura arribi a tot arreu en els diferents països, i de resoldre temes com el roaming. Per la seva banda, els fabricants del material que empren les operadores per proporcionar aquesta cobertura, com ara les antenes, hauran de millorar els equips.

Personalment, trobo aquest projecte excitant, ja que el fet de poder estar sempre connectat és un dels somnis que molts de nosaltres (‘geeks’ crònics reconeguts) hem tingut des de fa temps.

No obstant, també trobo inconvenients. És obvi que començarem a veure els primers portàtils que s’incloguin en aquesta iniciativa d’aquí a força temps, potser passat l’estiu del 2009. No és quelcom que es faci de la nit al dia això d’incloure un nou element com és una SIM de telèfon mòbil per a dades en un ordinador, amb tot el hardware que això comporta. Evidentment, s’hauran de dur a terme tasques de redisseny de la majoria de les games de portàtils actuals.

També em pregunto si el mercat està prou madur per a això en molts països. Per exemple, aquí mateix, a l’Estat Espanyol. Si bé ja ha deixat de ser un fet estrany això de veure una persona en un aeroport que tecleja en el seu ordinador mentre espera el vol que l’ha de dur a la seva destinació, crec que col·lectivament encara no ens hem acostumat a veure gent asseguda als bancs de les places amb el seu ordinador portàtil, o en bars, tot i que cada cop és més freqüent. Qui ho necessita realment d’estar sempre connectat? us podria dir que jo, però si us haig de ser sincer, també podria passar molts cops sense estar connectat a Internet, ja que el meu tema és més de “vici” que de necessitat real, malgrat que m’és molt pràctic per a la feina que desenvolupo.

I, a més, i si ens referim precisament al nostre mercat, ens trobem amb l’estat en què estan les comunicacions. L’altre dia ho comentava amb un conegut que està ficat al sector de la telefonia mòbil i la connectivitat 3G, i m’explicava que aquí les xarxes són veritablement desastroses: lentitud en les comunicacions, caigudes, límit molt baix del nombre d’usuaris que pot assumir simultàniament la xarxa, i priorització del tràfic de veu enfront del de dades.

Amb tot això, crec que la inversió que haurien de fer les operadores al nostre país per comptar amb una xarxa de comunicacions mínimament decent, és molt gran. I, evidentment, si veuen que no hi ha una necessitat real d’usuaris que demanin aquest servei i que, per tant, no tindran un gran nombre de clients que faci rentables aquestes noves instal·lacions, no mouran un dit. I ara a això afegiu-hi la crisi generalitzada (o recessió o com en vulgueu dir), que fa aconsellable posposar les inversions fins que bufin vents més favorables…

Total, que la sensació que em dona és que si bé aquesta iniciativa és molt lloable, ara per ara són relativament pocs els racons del globus on es pot dur a terme: Amèrica del Nord (Estats Units i Canadà), els països escandinaus, potser Gran Bretanya i tal vegada Alemanya i Holanda, i ho dic en un grau satisfactori. Ja no hi compto Japó o Corea del Sud perquè allà tenen aquest aspecte molt més que solucionat, i ja és com una “altra lliga”, com la NBA de la tecnologia.

No obstant, i com que la iniciativa té el seu interès, haurem d’anar seguint com es desenvolupa la cosa.

Les operadores de telefonia mòbil aviat podrien adoptar una tendència que ens ve del Japó i entronca amb el concepte del “low-cost” (baix cost) que tan ha arrelat a casa nostra gràcies a la companyia aèria irlandesa Ryan Air i que fins i tot ha acabat entrant en el nostre vocabulari. Es tracta d’acabar amb la tendència a la subvenció en els telèfons mòbils.

Des del principi de l’expansió comercial de la telefonia mòbil a les nostres contrades, donar d’alta una línia amb contracte ha estat bonificat amb el regal d’un telèfon o un descompte important en l’adquisició d’un nou terminal. Aquesta és una pràctica no exclusiva del nostre mercat, sinó que a nivell mundial també s’ha dut a terme des dels orígens de la telefonia mòbil comercial a gran escala. És el que s’ha donat a conèixer com a subvenció per al terminal.

Doncs bé, des del Japó ens arriben les primeres noticies d’una nova tendència que fa que les operadores posin a la venda paquets de baix cost sense subvenció, és a dir, només les trucades a un preu força assequible. És normal: si el client no paga el telèfon i el fabricant bé l’ha de cobrar, evidentment l’operadora no desembutxacarà els diners per tal que l’usuari final es quedi tan feliç i agraït; podríem dir que l’operadora “avança” aquests diners en concepte de subvenció a retornar, i que aquest retorn es produeix amb el cost mensual del contracte i les trucades.

El juliol del passat any 2007, Softbank (una de les principals operadores del país asiàtic) introduïa el que anomenava “Tarifa Blanca”, que per un preu molt competitiu (el que seria l’equivalent a uns 7 o 8 Euros mensuals) incloïa un paquet de trucades gratuïtes i la resta a un preu molt econòmic… però sense mòbil.

L’èxit fou immediat, i ha acabat forçant a altres dues potents operadores del país (NTT DoCoMo i KDDI) a seguir-li l’estela si no volen perdre quota de mercat entre el jovent, el públic més sensible a aquests preus (més que res perquè tots sabem que quan ets jove i amb comptades excepcions, no abunden els diners), oferint tarifes sense mòbil subvencionat.

El resultat ha estat que la vida mitjana d’un telèfon mòbil s’ha allargat gairebé d’un any al país del sol ixent, passant de dos anys i uns pocs mesos a més de tres anys. I, naturalment, les vendes de telèfons nous s’han desaccelerat en una proporció força important, agreujant la crisi entre els fabricants i beneficiant a les petites economies domèstiques.

Els més perjudicats són, naturalment, els que es dediquen a fabricar telèfons mòbils, i qui ho nota més encara són les companyies petites, que com en altres àrees de negoci no tenen ni reserves ni recursos per aguantar una davallada en les vendes del seu material, al contrari que els grans que suporten millor les situacions conjunturals del mercat.

I a més, cal afegir que el mercat al Japó està molt fragmentat, amb un líder en vendes de terminals (Sharp) que amb prou feines té un 20% del total. Amb això, el que estic dient és que aquesta situació afectarà a tots els jugadors de la “lliga” japonesa…

Però deixem l’altra banda del globus terraqüi i centrem-nos en el que ens interessa: com pot afectar això aquí? Doncs molt simple: Japó és juntament amb Corea del Sud un banc de proves en el que les tecnologies són usades i jutjades pels usuaris. A partir d’aquí, les empreses estudien si portar-les a la resta del món i com fer-ho.

L’experiment de les tarifes “low-cost” sense subvenció per al telèfon sembla que ha estat reeixit, pel que no us estranyi gens si operadores que treballen al nostre país com Movistar, Vodafone o Orange ja estiguin avaluant introduir ofertes d’aquesta mena a casa nostra.

Això facilitarà l’accés a la telefonia mòbil especialment al jovent que ara no s’ho pot permetre i que els seus pares no li volen pagar, sempre i quan aconsegueixi un telèfon, que bé li pot deixar o regalar un amic.

A l’igual que al Japó, la vida mitjana dels nostres telèfons creixerà en mesos o anys, frenant el creixement de la industria al nostre país. L’Estat Espanyol no deixa de ser un terreny de joc més per als principals fabricants, un mercat que sense ser secundari no afecta excessivament als seus números. Nokia o Sony Ericsson notaran aquesta recessió lleument, però empreses minoritàries com Alcatel si poden patir aquesta reestructuració.

Personalment, crec que el que faran molts fabricants és reduir la diversitat en els seus catàlegs, centrant-se en els mòbils que tenen més sortida i deixant de banda aquells que no han tingut tanta demanda al mercat. Potser fins i tot Nokia es veurà afectada d’alguna manera per aquesta nova perspectiva de mercat, i haurà de reduir ni que sigui sensiblement el seu vast catàleg que engloba des dels models més simples fins als més potents.

Però com a possible causa d’aquesta davallada en els preus també vull afegir-hi com a collita personal l’amenaça que em sembla suposarà la telefonia IP mòbil un cop les xarxes WiFi i WiMAX (en especial aquesta darrera) comencin a consolidar-se. El cost gairebé zero per a operadores i usuaris i la possibilitat d’usar programes com l’Skype per trucar a un mòbil que està en un altre país a preu gairebé zero, o des del teu terminal a un ordinador d’Internet sigui on sigui del món de forma gratuïta, s’ho estan fent repensar a les operadores.

En perjudicar als fabricants, aquestes iniciatives tocaran llocs de treball, i això pot provocar la intervenció d’algun govern (i més ara que estem en temps de crisi, més propiciatoris per a intervencions d’aquesta mena), pel que caldrà veure com reaccionen aquests.

No obstant, i malgrat que en certs països més propers a nosaltres que els asiàtics com és Finlàndia entre d’altres, les xarxes WiMAX ja comencen a ser operatives, en aquestes latituds sempre anem més endarrerits en qüestions tecnològiques, i a l’Estat Espanyol encara és impossible anar tranquil pel món amb un mòbil que es connecti via WiFi/WiMAX i a partir d’aquí podem fer i rebre trucades…

De moment, el que si m’atreveixo a preveure és que el 2009 té possibilitats de que veiem alguna tarifa de telefonia mòbil “low cost” al nostre país, oferta per alguna de les grans (Movistar, Vodafone, Orange) o bé fins i tot que algun dels operadors virtuals es llanci cap a aquest model, malgrat que em sembla que el model d’operadora virtual els limita molt a l’hora de cobrar tarifes planes.

Després de mesos d’espera, retards i expectació, ja tenim entre nosaltres el primer terminal de telefonia equipat amb la plataforma Android de Google, una plataforma que inclou el sistema operatiu basat en GNU/Linux, l’accés als serveis de la mateixa Google, i l’anomenat “middleware”, els programes necessaris per fer tasques com l’enviament, recepció i gestió dels missatges SMS i d’altres. L’HTC G1 serà distribuït inicialment per T-Mobile als Estats Units per passar més tard a la Gran Bretanya i a principis del 2009 a altres països de l’Europa continental, i a Taiwan alguna operadora ja ha demostrat el seu interès per introduir-lo.

Tot i l’expectació que ha generat, l’aparició d’aquest mòbil ha provocat algunes crítiques que no s’esperaven. Per exemple, pel fet que el seu pes no és el que es pugui dir menyspreable, que el seu disseny és antiquat o que simplement és una còpia de l’iPhone d’Apple.

Jo sempre tendeixo a valorar en positiu allò que em ve, així que m’estalvio comentaris per aquesta banda (i més que res, també perquè no he tingut aquest mòbil a les meves mans), i passo a enumerar-vos les funcionalitats i possibilitats d’aquest telèfon.

Abans que res, dir-vos que la plataforma Android es basa en Linux, restant oberta a la participació de fabricants de telèfons, operadores, proveïdors de serveis i programadors. Al contrari que les plataformes GNU/Linux que han sorgit fins ara en l’ecosistema mòbil, vinculades a un fabricant en concret, a aquesta s’hi poden afegir tots els actors del sector que vulguin. Motorola havia tret la seva plataforma Linux, Nokia també tenia la seva per als Internet Tablet, la japonesa ACCESS recollint el testimoni de Palm, també disposa d’una plataforma Linux, però al dependre totes elles de fabricants concrets de terminals, la resta de la competència no les ha adoptades. Android, en canvi, té més aparença de ser realment obert a qualsevol fabricant que vulgui formar-ne part ja que depèn d’algú imparcial -en principi- com ho és Google.

Resulta curiós que el model de comercialització de l’aparell hagi estat, finalment, el mateix que amb l’iPhone d’Apple: la cessió en exclusiva a una única operadora per a què l’exploti, amb un contracte de mínims. L’escollida ha estat l’alemanya T-Mobile (que també opera als Estats Units) i el seu preu de venda són 179 dòlars amb un contracte de dos anys i una limitació de les dades que es podien descarregar fixada inicialment a 1 GB. I que sembla ser que ara s’està reconsiderant. Del fabricant, la companyia taiwanesa HTC, diuen que disposa del catàleg de telèfons mòbils més complet després de Nokia, la líder indiscutible en aquest segment.

Passant ja al terminal en si, globalment presenta un aspecte força elegant, amb una gran pantalla tàctil al davant sota la qual hi ha els quatre botons que ens permeten atendre una trucada o efectuar-la, penjar el telèfon, anar a la pantalla inicial o retrocedir a l’anterior des d’on estiguem. Sota la pantalla s’hi amaga un complet teclat qwerty que ens serveix per picar textos i que es disposa transversalment, havent de girar el mòbil noranta graus en sentit antihorari per poder fer-lo servir.

Per desbloquejar el terminal no emprarem el tradicional PIN de quatre números, sinó que usarem un curiós joc en el que es tracta de fer formes unint nou punts situats en una graella de tres per tres.

Un cop hàgim entrat al sistema del mòbil, sembla ser que una de les primeres accions a dur a terme serà introduir el nom d’usuari i la contrasenya del nostre compte Google, el que ens dona accés al correu electrònic Gmail, el calendari i la resta de serveis en línia. Des de la llibreta de contactes fins al correu electrònic, totes les dades residiran en principi a Internet, pel que allò que modifiquem des del nostre terminal, ho tindrem disponible a l’ordinador i viceversa. És clar que, llavors, sorgeix el dubte: i què passa si volem consultar quelcom estant fora de cobertura? Sens dubte caldrà que aquest telèfon s’acosti més cap a les nostres latituds per poder-li ficar ma i examinar-lo a veure com rutlla tot el tema de l’emmagatzematge de dades.

Un avantatge de tenir totes les nostres dades al núvol de la Xarxa és que si el nostre terminal s’espatlla o es perd, nosaltres no perdem cap mena de dada i tampoc depenem de cap còpia de seguretat ni hem de pensar en la necessitat de fer-les.

Juntament amb les aplicacions abans esmentades, tenim també un accés directe als vídeos de YouTube, i podem usar el sistema de mapes i geoposicionament de Google, el qual inclou la funcionalitat Street View que ens permet realitzar “passejades” virtuals pels carrers de les ciutats més importants dels Estats Units i d’Europa, amb una visió de 360 graus dels carrers per on anem passant.

Pel què s’ha dit del navegador web, aquest podria ser una versió optimitzada de Chrome, el programa per a Windows que es va alliberar fa poques setmanes. Tot i que encara no hi ha una compilació oficial d’aquest per a sistemes Linux, és probable que si n’existeixi una versió prèvia per als telèfons mòbils amb Android.

Seguint el camí marcat per Apple, la distribució d’aplicacions per a aquesta plataforma s’ha centralitzat en l’Android Market, un equivalent a l’App Store que tant d’èxit ha tingut per a l’iPhone i l’iPod Touch. La distribució de música també es fa de forma centralitzada gràcies a una aplicació d’Amazon.com que ens permet descarregar fitxers MP3 que no estan subjectes a proteccions DRM, amb el que els podrem gravar en altres dispositius.

Aprofitant el llançament d’aquest primer terminal, Google també ha anunciat la futura publicació d’un bloc en el qual s’informarà sobre les novetats en serveis i aplicacions tant per a aquest terminal en concret com per als altres telèfons que surtin posteriorment basats en Android. Aquest bloc durà el títol de “Google on Android”.

També per als programadors que vulguin desenvolupar aplicacions per a aquesta plataforma han estat presentades novetats, en concret la primera versió definitiva del SDK de desenvolupament, del qual fins ara només n’hi havia versions beta prèvies.

Encara trigarem en veure a les botigues de prop de casa aquest o altres dispositius funcionant amb Android. El que de veritat caldrà veure és si el sistema operatiu és realment emprat pels constructors de telèfons i, per tant, si aquesta es converteix en una plataforma que pugui rivalitzar realment de tu a tu amb Symbian o Windows Mobile.

Una noticia que ha passat força desapercebuda a la premsa especialitzada aquests darrers dies però que jo considero important és la “relliscada” que va fer Michael Dell i que ve a confirmar l’entrada de la companyia que va fundar i dirigeix en el camp dels smartphones.

Tal “relliscada” (que jo més aviat addueixo a un anunci fet a l’avançada per a preparar el terreny) s’esdevingué en la recentment celebrada Citi Technology Conference, un encontre tecnològic organitzat pel CitiBank (una entitat molt potent als Estats Units) els passats dies 2, 3 i 4 de setembre a l’Hotel Hilton de Nova York.

Allà, i responent a una pregunta d’algú del públic assistent (probablement premsa) sobre si Dell faria la competència a l’iPhone d’Apple, quelcom que es venia especulant des de feia temps als mitjans en línia, Michael Dell va afirmar que probablement se’ls veuria (a Dell) amb dispositius de pantalla petita, confirmant d’aquesta manera que, si més no, la companyia texana està estudiant seriosament entrar a competir en aquest mercat com ja va fer amb el de les impressores fa uns anys.

Dell no va concretar res més, ni dates d’entrada ni nombre o tipus de terminals, simplement es va limitar a dir que no seria de forma immediata, pel que és probable que encara s’estigui sospesant la decisió.

L’entrada de Dell en el camp dels smartphones no manca d’importància, ja que aquesta és juntament amb Hewlett-Packard (HP per als amics), Acer i Lenovo, una de les principals fabricants d’equips informàtics a nivell mundial, estenent els seus interessos a camps com els ordinadors domèstics, els servidors corporatius, l’emmagatzematge en xarxa o els serveis. Aquest moviment sense cap mena de dubte tindrà un impacte tant en el mateix mercat com entre els competidors. HP, per exemple, que darrerament sembla adormida en aquest sector, estic ben segur que s’haurà d’espavilar si no vol que l’entrada de Dell afecti a les vendes dels seus smartphones.

Esmentant que probablement els primers models de la companyia nord-americana siguin de pantalla petita, Dell es va referir a què la forma per la qual poden estar optant actualment és un terminal amb un teclat QWERTY integrat en la part davantera, o bé un terminal de dimensions molt petites i l’habitual teclat numèric de qualsevol telèfon, que faria la competència a la clàssica iPaq 514 Voice Messenger, o bé en el cas inicial del teclat QWERTY, quelcom semblant a la iPaq 910.

En qualsevol cas, el més probable és que el sistema operatiu que governi aquests aparells sigui el Windows Mobile de Microsoft en la seva versió més moderna disponible en la data de llançament dels aparells. I és que a despit de l’acostament que Dell ha realitzat cap a la comunitat del programari lliure en general i de GNU/Linux en concret amb la inclusió d’Ubuntu com a sistema preinstal·lat en un seguit de màquines, no veig que la companyia texana talli les amarres que la uneixen de forma gairebé indissoluble amb Microsoft a la que ha estat vinculada gairebé des del seu naixement. Les aventures amb Android o altres variants del sistema del pingüí per a telèfons queden al meu parer descartades, i potser l’única alternativa que quedaria seria Symbian, però sense gaires possibilitats al meu parer.

A aquestes alçades, qui més qui menys ha sentit a parlar del famós vídeo casolà “pujat de to” que fa uns anys va protagonitzar la voluptuosa ex-vigilant de la platja Pamela Anderson o, més recentment, del polèmic cas de Paris Hilton, l’hereva dels famosos hotelers. El primer va representar el naixement de tota una modalitat, la dels vídeos pornogràfics amateurs protagonitzats per personatges famosos, que es van popularitzar definitivament amb la segona. No obstant, aquesta “moda” s’ha estès ràpidament entre la gent corrent, comportant un altre problema: el de la vulneració de la privacitat.

Més enllà de que Internet hagi estat emprada com la plataforma de llançament per a certs famosos mitjançant aquesta pràctica de que “accidentalment” s’hi filtrin els seus vídeos més íntims, també ha estat l’aparador en el qual ex-xicots dolguts s’han revenjat de les seves ex-xicotes mostrant a tot el món els seus encants i les habilitats que rares vegades ensenyen… sense el consentiment de l’afectada, naturalment. L’exponent més famós d’aquesta casuística és potser el de la nedadora internacional Laure Manaudou, de qui el seu ex-xicot va distribuir a través d’Internet unes fotos íntimes realitzades a l’habitació d’un hotel.

Però no s’atura aquí el tema. El morbo per veure despullades i en els seus moments més íntims a persones conegudes i desconegudes però en qualsevol cas no professionals del món de la pornografia o l’espectacle professional ha provocat el naixement de llocs web especialitzats als quals s’hi poden enviar les fotografies que vulguem, amb permís dels implicats o, en el pitjor cas, sense el seu coneixement i autorització.

En alguns casos, aquestes imatges o vídeos pujats de to procedeixen de telèfons mòbils o càmeres que han estat robades o perdudes, i que a qui li han anat a parar a les mans ha tingut la curiositat de saber què s’hi amagava a dins.

La majoria de les imatges que estan sortint avui en dia a la Xarxa procedents de revenges d’ex-parelles i de robatoris o pèrdues tenen dates que oscil·len entre el 2004 i el 2006, el que ens podria indicar que o bé la durada mitjana d’una parella moderna ronda els tres anys, o bé que constitueix un carro al què tot just avui la gent hi està pujant.

Suposo que més que un especialista en noves tecnologies, aquest fenomen l’hauria de comentar un sexòleg expert, però em veig amb cor de donar-vos un consell: si mai amb la vostra parella “jugueu” amb una càmera de fotos o vídeo, sobretot que les imatges quedin en el vostre poder. Jo, gairebé seria partidari de visualitzar-les i esborrar-les de forma segura tot seguit. Hi ha programes que ens faciliten un esborrat segur de les dades i que no són gens difícils de fer anar. I dic esborrat segur perquè així com és relativament fàcil eliminar fitxers (arrossegant-los a la paperera i després buidant aquesta), també existeixen eines que en permeten la recuperació.

Això és així degut a què quan s’esborra un fitxer, realment el que fa el sistema operatiu és marcar l’espai que ocupa com a utilitzable per altres fitxers, però no el sobreescriu amb dades noves, pel què la informació hi continua essent. Amb el tractament adequat, es poden reconstruir els índexs que uneixen les dades corresponents al fitxer i, per tant, el seu contingut.

Així doncs, fotografies, vídeos i qualsevol document informàtic com ara fitxers del Word o l’Excel poden ser recuperats mitjançant l’ús de programes específics. I també ens demostra que no podem quedar-nos tranquils amb tan sols eliminar els fitxers comprometedors, cal fer-ho d’una forma segura.

Com bé he dit abans, comptem amb la possibilitat de fer un esborrat segur dels nostres fitxers, procés que consisteix en re-escriure l’espai que ocupen amb una altra informació, generalment caràcters aleatoris (brossa) que fa que no es pugui recuperar la informació original.

Aquest punt és més important del que sembla; un bon nombre de filtracions d’imatges privades a la Xarxa ha estat realitzat des dels tallers dels serveis informàtics que reparen ordinadors. Si hi penseu, té certa lògica: un usuari porta el seu ordinador al taller on el tenen dies i fins i tot setmanes, potser ha tingut un problema que ha impedit retirar-ne del disc dur certa informació abans de dur-lo, i allà tenen tot el temps del món per tafanejar què és el que hi ha.

Si en aquesta darrera casuística hi ha quelcom de positiu és que gràcies a aquesta curiositat innata en les persones, s’han descobert alguns casos de xarxes de pederastes quan un dels seus integrants ha dut l’ordinador a reparar i el tècnic hi ha trobat milers d’imatges prohibides.

Així, amb això ja passem al nostre següent consell: si decidiu conservar les vostres fotos íntimes, guardeu-les fora del disc dur, en un CD-ROM o DVD preferiblement ja que les memòries USB són susceptibles de robatori, en canvi aquests mitjans no tant. Retoleu-lo també amb quelcom innocent i que no denoti que allà hi ha dades personals, per exemple “Windows 98 Segona Edició“.

I, evidentment, el darrer consell no pot ser cap altre de que vigileu amb qui us fotografieu. S’escapa de l’àmbit informàtic per passar al personal i potser no hauria de ser jo qui us l’estigués donant, però així i tot crec que s’ha de dir.

Per qüestions de pressió social, la filtració d’imatges íntimes a Internet afecta molt més a les dones que als homes, la imatge pública dels quals amb prou feines queda tocada i en certs cercles pot, fins i tot, augmentar el seu prestigi. No discutiré aquí si això hauria de ser així, si és masclisme pur (sempre he estat de l’opinió que la gent pot fer el que vulgui amb el seu cos independentment de sexe, raça o religió i mentre no molesti als altres) o si hem d’educar la societat per a què deixi de tenir certs tabús i pre-conceptes, tan sols vull constatar el que em sembla una realitat palpable.

En fi, no us vull posar la por al cos a tots plegats (i, especialment a totes), però és quelcom del que crec n’hem d’estar advertits en un món on cada dia és més fàcil accedir a la tecnologia, amb càmeres que ja venen integrades en els telèfons mòbils que té tothom.

Fa uns dies la companyia canadenca RIM (Research In Motion) anunciava la disponibilitat dels principals serveis Live de Microsoft per als seus coneguts i populars smartphones. Sense usar ni el majoritari Symbian ni el Windows Mobile de Microsoft (sempre una aposta segura comercialment parlant), RIM ha sabut treure partit d’una idea que fou pionera en explotar, el correu electrònic en temps real, per fer-se amb el liderat inqüestionable en el mercat dels telèfons mòbils intel·ligents per al sector empresarial.

Al nostre país és estrany veure un directiu d’empresa sense una BlackBerry, tal ha estat l’impacte que aquests smartphones han produït en el nostre mercat. I RIM n’és conscient, així mateix que per a mantenir l’èxit, tan sols li cal continuar garantint els millors serveis en línia, i és per això que ha decidit donar un pas més enllà i acordar amb Microsoft l’ús dels seus populars serveis en línia: el correu electrònic Hotmail i la missatgeria instantània Messenger.

Cal no oblidar que si bé a altres llocs del món no és així, a l’Estat Espanyol l’impacte de Messenger és extraordinari, essent líder de mercat indiscutible en el seu sector; fins a entre un 30 i un 40% de la població estatal és usuària de Messenger, i això equival a tenir un compte de Hotmail. Aquest servei és molt usat fins i tot durant la jornada laboral, en la qual molts treballadors s’”escaquegen” de la feina connectant-s’hi per parlar amb els seus amics i amigues.

La integració dels dos serveis Live es produirà de forma immediata en els nous terminals que surtin a la venda, i per als que ja estiguin en circulació es podrà descarregar el pack d’aplicacions des d’una adreça expressament habilitada. A partir d’aquí, i un cop instal·lades les aplicacions, els usuaris disposaran de les icones per accedir-hi des del menú principal del telèfon.

El correu de Hotmail es sincronitzarà en temps real de la mateixa manera que els altres comptes configurats amb la BlackBerry, i en el Messenger podem gaudir d’emoticones per afegir a les nostres converses, igual que en les versions de sobretaula.

La companyia noruega Opera Soft és l’actual líder del panorama dels navegadors web per a dispositius mòbils. Alguns dels seus productes estan disponibles per a gran nombre de terminals, a més d’altres gàdgets com la videoconsola Nintendo Wii. Opera Mobile és un dels seus màxims exponents, i amb aquesta versió 9.5 vol donar un salt qualitatiu força important.

La referència immediata per als navegadors mòbils d’ençà del seu llançament és el Safari d’Apple que acompanya a l’iPhone i l’iPod Touch. És el que més bones crítiques ha recollir per part de la premsa especialitzada i més enlluerna als ulls dels usuaris. Opera té una experiència més llarga en navegadors per al sector dels dispositius mòbils, però fins ara s’havia centrat més en els telèfons que no disposen d’un maquinari molt potent, a diferència de l’iPhone que és pràcticament un mini-ordinador.

De fet, Opera Mobile 9.5 empra bàsicament la mateixa tecnologia que fa servir Opera Mini, malgrat que aquest darrer està enfocat, com deia abans, a telèfons que no són smartphones, mentre que Opera Mobile està clarament enfocat a aquest segment dels telèfons intel·ligents.

Opera qualifica a Mobile 9.5 com “la reinvenció del navegador web en els telèfons mòbils“, i no li manca raó. A més d’un bon renderitzat de pàgines web a tota pantalla mercès al motor Presto 2.1 (desenvolupat per la mateixa Opera i que és el que equipa a les versions del mateix programari per a sistemes operatius d’escriptori), compta amb una sèrie de funcionalitats afegides que fan que es converteixi fins i tot en una opció de treball per a programadors.

Un dels menus de l’aplicacio, desplegatAixò últim ens ho permet la funcionalitat Opera Dragonfly, un “debugador” de codi font que també s’està incloent en les versions d’escriptori del navegador. També és més ràpid renderitzant les planes que visitem.

Opera Mobile 9.5 no accedeix a les pàgines creades especialment per a telèfons mòbils, sinó que va directament a les mateixes pàgines que el servidor presenta a un navegador d’escriptori, ja que s’identifica com a tal (o, almenys, això m’imagino). Això, a un usuari profà pot no dir-li gaire cosa, però us explicarem que les pàgines pensades especialment per a dispositius mòbils normalment són molt més espartanes que aquelles que van destinades als navegadors de sobretaula: no presenten els vídeos online, o les animacions Flash, manquen de molts formats que sí tenim en un lloc “normal” i fins i tot d’alguns continguts que difícilment es poden mostrar en un mòbil.

Per això, Opera Mobile presenta en primer lloc una visió general de la pàgina, de la qual en podem ampliar qualsevol secció amb la funció de zoom, imprescindible ja que si no de ben segur no podríem llegir res de res.

Per a poder renderitzar correctament les planes, Opera Mobile 9.5 presenta la major compatibilitat amb els estàndards internacionals de tots els navegadors mòbils, una qualitat que de fet es pot atribuir al seu germà per a ordinadors, i de la qual Opera Soft n’està molt orgullosa.

També comptem en aquesta edició amb la possibilitat de desar la pàgina web que estiguem visualitzant a la memòria del telèfon, o bé fer el mateix amb alguna de les imatges que consta dins la plana. Posteriorment, aquest contingut el podrem enviar via correu electrònic o missatge multimèdia (MMS) a una altra persona.

La interfície d’usuari es renova, convertint-se en més clara i senzilla encara si és que això pot ser (no oblidem que en els dispositius mòbils això ha de ser així per la seva mateixa naturalesa).

Aquest programa encara està en fase beta, amb tot just la primera de caire públic que se n’ha alliberat i que es veurà seguida per altres betes en les properes setmanes/mesos. Entre les funcionalitats que es troben encara a faltar hi ha Opera Link, un servei en modalitat d’hostatjament que permet consultar diverses dades del navegador des de qualsevol dispositiu amb el que estiguem navegant sempre i quan porti el navegador Opera.

Així, per exemple, podem navegar en un ordinador de sobretaula o portàtil amb Opera i afegir preferits, esborrar-ne, afegir marcadors de Speed Dial o barres d’eines personalitzades, i tot això podrà ser accessible des d’un telèfon mòbil.

Els Widgets també seran afegits al catàleg de funcionalitats d’Opera Mobile 9.5 en futures betes. Es tracta de petits programes que empren el navegador com a marc per a la seva execució i que realitzen tasques molt concretes. Per exemple, un Widget seria aquell programet que ens permet veure la predicció meteorològica d’una ciutat que nosaltres vulguem o que ens presenti les darreres noticies d’actualitat en forma de fils RSS.

El gran i variat ecosistema que es genera en forma de widgets és un fenomen que ja s’ha donat amb els de Mac OS X, Windows Vista, add-ons i plug-ins de Firefox, i que gràcies a això ha generat una base de desenvolupaments gens menyspreable i que ha fet interessant portar-los a l’ecosistema mòbil. És, a fi de comptes, una manera ràpida, còmoda i fàcil d’ampliar les possibilitats del navegador com a programa d’ús més general.

Naturalment, i pel motiu que he comentat un dels punts pendents més important és sense cap mena de dubte la seva disponibilitat per al sistema operatiu Symbian. Actualment, l’Opera Mobile 9.5 només el podem descarregar per a les versions 5 i 6 de Pocket PC, una de les branques del sistema operatiu per a dispositius mòbils de Microsoft.

Per a aquestes versions i versions anteriors de la plataforma Windows Mobile comptem amb Opera Mobile 8.65, igual que per a Symbian amb l’interfície S60 2.x i 3.x i UIQ 2.1 .

Al meu entendre, el gran avantatge d’escollir la família Opera és que hom té el mateix navegador amb les mateixes funcionalitats en tots els dispositius. Jo el faig servir en els mòbils, ja que tinc un Nokia 9300 i un E90 (i si, els faig servir tots dos, encara que més el segon que no pas el primer), i en algun dispositiu més amb Windows Mobile i Linux que em cau a les mans, però en el sobretaula acostumo a fer servir Firefox, tot i que tinc l’Opera instal·lat. Suposo que és el fet que el Firefox ve per defecte amb la gran majoria de distribucions GNU/Linux i Opera no…

El cas és que com a navegador mòbil tinc l’Opera prou apamat en diverses de les seves versions i m’agrada, el trobo còmode, ràpid i eficient, és una recomanació que no m’estic de fer. I els serveis que afegirà Mobile 9.5 en futures betes, especialment Opera Link, me’l fan encara més atractiu a la vista ;-)