Planet La Dragonera

L’organització de la històrica fira madrilenya d’informàtica i noves tecnologies SIMO ha anunciat l’aplaçament de l’edició d’enguany, i que l’esdeveniment tornarà l’any vinent replantejat. Si bé per a molts això no ha sorprès en excés, a mi això si que m’ha agafat a contrapeu, car no suposava que el SIMO estigués tan malament.

Aquesta fira havia encetat el seu camí l’any 1961 com una exposició de material d’oficina, en la qual i a poc a poc, les calculadores i màquines d’escriure van anar deixant pas als ordinadors i els programes de tota mena per davant de taules, cadires, armaris o destructors de papers. La reconversió total en fira purament d’informàtica era quelcom que ja no deixava lloc a dubtes durant les darreres tres dècades.

Moltes eren les veus que s’havien alçat crítiques amb el SIMO des de feia uns quants anys, adduint que la cita madrilenya era cada cop més adreçada al públic final consumidor i menys al professional, plena de vídeojocs i que poca cosa se’n podia aprofitar. I, certament, la deserció de grans empreses era constant any a any, en un degoteig lent però imparable.

Finalment, sembla que l’estat de crisi econòmica ha acabat de rematar la situació. A darrera hora, les tres principals operadores de telefonia mòbil del país (Telefònica, Vodafone i Orange) així com Toshiba i HP, van anunciar a l’organització que no serien presents a la fira. Si a això hi afegim que algunes grans com Microsoft o Cisco només hi anaven a ser presents amb les seves editorials i que el total d’expositors havia passat de més de 500 a poc més de 250, tenim que la celebració del saló hauria fet, efectivament, més pena que gloria.

És el punti i final del SIMO? i el que és més important: és el final del model de fira tal i com el coneixem, almenys en el terreny tecnològic? Fa temps que es diu i, de fet, el mateix SIMO havia encetat un tímid canvi de rumb a l’edició de l’any passat.

Sóc un dels habituals de la fira, no me la perdo cap any (perdó, no me la perdia…), i entenc que jo la veig d’una manera diferent a com la poden veure la resta dels professionals del món de la informàtica. A més, per poca cosa que tingui, a mi de ben segur que m’agrada una fira d’informàtica. De fet, el que vol la majoria de la gent que va (anava) a aquest certamen és novetats i contactes professionals, i certament l’enfocament cada any era més dirigit a l’usuari final o, almenys, això semblava.

El SIMO durava tota una setmana, amb els primers cinc dies dirigits al públic professional però en els que sempre s’hi podien veure nombrosos estudiants d’informàtica i “telecos” que s’hi havien “colat”. Se’ls veia demanant el passi a la gent que sortia de la fira: “hi tornarà a entrar?” et preguntaven, i et demanaven la tarja si rebien un no per resposta. Els dos darrers dies eren d’entrada lliure, i s’hi podien veure forces famílies amb els nens passejant i mirant “els ordinadors”.

Certament, un punt que deixava força a desitjar era la presentació de novetats; els darrers SIMO’s s’han caracteritzat per una manca total i absoluta d’aquestes, almenys de novetats sonades. Si, moltes empreses portaven “novetats” que ja havien estat presentades pocs mesos abans…

Per tal de fer callar les crítiques i pal·liar aquesta situació, l’organització havia diversificat els actes l’any passat, organitzant més conferències i xerrades dirigides als professionals, encara que també havia muntat un espai dirigit a les families i els més joves amb videoconsoles (l’estrella en fou sense cap mena de dubte la Wii), botigues d’ordinadors de segona mà i altres. S’ha dit (i trobo que s’ha exagerat encara que no està del tot injustificat) que aquesta divisió en espais temàtics responia a la necessitat d’omplir pavellons. I és que especialment en les darreres dues edicions, havia baixat molt l’espai cobert per la fira.

I aquí a Catalunya què? ja havíem tingut la nostra fira d’informàtica comparable al SIMO. Es deia Informat, i per a aquells que la recordeu es celebrava inicialment a l’espai firal de Montjuïc cap al juny, fins que a algú se li va acudir posar-la en les mateixes dates que la fira madrilenya per tal de competir-hi. Es pensava que l’atractiu de la ciutat comtal seria suficient per desbancar Madrid del calendari de fires de les empreses, però el “pedigrí” del SIMO va provocar que fos justament al contrari, acabant amb l’Informat a mitjans de la dècada dels 90 del segle passat.

Des d’aleshores ençà, i amb un model de fira que decau lenta però progressivament, Catalunya s’ha quedat sense un acte d’aquest tipus. Jornades professionals si que n’hi ha, com el Fòrum E-tech, que resta obert no només a empresaris de les noves tecnologies, sinó també a empresaris d’altres rams per tal que s’informin sobre les novetats en el sector TIC. Però aquesta jornada manca d’una àrea d’exposició, una tendència que presenten gairebé totes les jornades modernes d’aquest caire.

Altra cosa són les fires multisectorials, que sembla més o menys que estan trampejant aquesta davallada, malgrat que la crisi global que ens afecta a tots les pot afectar enguany.

I del SIMO, què se’n farà? Segons l’organització, tornarà puntual a la seva cita el 2009, replantejat per tal d’estar més d’acord amb les necessitats del sector i de les empreses que hi exposen. Aquesta renovació ja s’estava duent a terme amb l’ajut de la consultora Gartner, segons afirma l’organització en la nota de premsa en la qual s’anunciava la suspensió de l’edició d’enguany, així que 2008 es podria considerar com un parèntesi en la dilatada història d’aquest esdeveniment que ens ha de dur a un nou format.

La qüestió és si el SIMO realment sobreviurà a aquesta etapa. Fins ara era considerada una de les fires d’informàtica més importants d’Europa, un rànquing dominat al vell continent pel CeBIT de Hannover (que tinc entès que tampoc passa per uns bons anys malgrat que aguanta amb dignitat) i a nivell mundial potser pel CES de Las Vegas. En fi, ja ens ho trobarem d’aquí a un any…

La companyia que té com a logotip una poma mossegada ens ha presentat recentment la renovació dels seus ordinadors portàtils amb xips i targes gràfiques més potents. Si fins ara els Apple MacBook i MacBook Pro ja tenien fama de ser unes de les màquines més potents que podem trobar al mercat, amb aquesta nova generació encara arriba un pas més enllà. Però els canvis no només els trobem a l’interior, ja que les principals novetats estan a l’exterior, en l’estètica i els materials emprats.

Comencem per la carcassa, d’alumini color metal•litzat i fabricada en una sola peça. És habitual en la majoria de fabricants i de portàtils (inclosa la mateixa Apple fins ara) que les carcasses dels ordinadors siguin fetes a partir de diferents peces que es solden o es collen entre elles. En els nous MacBook, tota la carcassa constitueix una única peça, el que els fa més resistents i, gràcies al material emprat, més lleugers i també menys voluminosos.

La nova gamma de MacBooks abandona el tradicional color blanc i el més recent negre per passar a ser també alumini, com el MacBook Pro. A aquesta renovació s’hi afegeix que les diferents games s’han simplificat: per entendre’ns, tenim per una banda els MacBook, amb pantalles de 13 polzades, els MacBook Pro amb pantalles de 15 i els MacBook Air amb pantalles de 13,3 .

El teclat ara és de color negre, recuperant una estètica que havien lluït els PowerBook Titanium fa uns anys. Pel que fa al trackpad, el dispositiu apuntador que es fa anar amb el dit i que s’usa en els portàtils en comptes dels tradicionals ratolins de les màquines d’escriptori, aquest és de cristall, oferint una superfície de contacte més gran (i, per tant, més còmode).

També s’ha inclòs la definició de nous gestos, nous moviments amb els dits, que ens permeten controlar coses concretes del funcionament del sistema. Així doncs, a partir d’ara i amb tan sols rotar, pessigar o lliscar amb els nostres dits sobre la superfície del trackpad, podrem realitzar accions com activar Exposé, commutar entre aplicacions o fins i tot definir sobre la superfície del trackpad diversos botons virtuals que ens facin accions concretes al picar-hi a sobre amb els dits. Aquests darrers els podem definir per software.

Però si hi ha alguna cosa que, juntament amb les noves carcasses, pugui considerar-se la “joia de la corona” dels nous MacBook’s, això és precisament la pantalla. Amb cristall lliure d’arsènic, retroil•luminada amb tecnologia LED (en els tubs de retroil•luminació fluorescent se n’ha eliminat el mercuri, amb el que aquests portàtils són dels més curosos amb el medi ambient) i amb el suport de les darreres targes gràfiques, ofereixen la combinació ideal de potència gràfica 3D per a qualsevol aplicació/joc i claredat en qualsevol situació (amb el sol tocant de ple, a contrallum,…).

Pel que fa a les targes gràfiques abans esmentades, aquests portàtils munten la sèrie 9400 de NVIDIA, un desenvolupament dut a terme conjuntament per Apple i la mateixa NVIDIA.

Un punt a tenir en compte per als amants dels ordinadors d’Apple és que el preu ha baixat. Si bé encara difereixo en l’opinió de que són assequibles a qualsevol butxaca (1.149 Euros IVA inclòs el més senzill), també és cert que la configuració no es pot comparar als PC’s més senzills. Un sol MacBook d’Apple, el més senzillet, ja és tan potent com dos PC’s senzills de 500 Euros cadascun, el que ja ens dona els 1.000 Euros de la màquina Apple…

Malauradament, no hi va haver noticies de la presentació d’un Netbook, un rumor que he llegit per alguns llocs d’Internet i que m’hagués agradat que es materialitzés, ja que de ben segur que en mi hi tindrien un client. Suposo que o bé a Apple no li interessa el perfil de comprador d’un Netbook, o bé és que encara està observant quest mercat. I és que els nois de Steve Jobs s’ho poden permetre: cada llançament que fan d’un nou producte esdevé un èxit instantani, així que ells no depenen de ser els primers en el mercat. Asus podia dependre d’això (l’Eee PC fou el primer Netbook adreçat al mercat de consum dels països de l’autoanomenat “primer món”), o Acer (tot i que no ha estat la primera amb el model One), però a Apple no li ve d’aquí. El toc de Mides d’en Jobs soluciona aquest petit handicap.

I si, a més, en algun moment decideix ficar-se en el segment dels Netbooks, de ben segur que ho farà amb un estil i una màquina que innovarà fins a un punt que no hàgim vist en els altres competidors.

Ja com a darrera novetat, parlar-vos de l’Apple LED Cinema Display, un monitor de 24 polzades inclòs a la gamma Cinema Display de la companyia que empra les mateixes tecnologies que les pantalles dels nous MacBooks, encara que té detalls que el fan excepcional. Quins? doncs per començar, tres ports USB 2.0, un port Mini DisplayPort i un carregador MagSafe.

L’objectiu d’aquest monitor no és només que a través seu s’hi vegin imatges, sinó que sigui una “dock-station” per al nostre portàtil. Com que pot carregar la bateria d’aquest darrer, no cal que traiem el carregador de la bossa de viatge, d’igual manera que tampoc cal que estiguem connectant perifèrics com ara l’impressora o l’iPod a l’ordinador. Ho connectem tot al monitor i, un cop aquest estigui connectat al nostre MacBook, ja ho podrem reconèixer i usar tot.

Això és molt més pràctic del que sembla. Jo estic acostumat a treballar amb portàtils (en tinc uns quants), i per ser-vos sincers em fa molta mandra estar connectant i desconnectant coses quan arribo a casa, ni que sigui un ratolí i un disc dur extern. Això, amb el sistema del LED Cinema Display no és necessari.

Aquest monitor també incorpora altaveus, micròfon i càmera web iSight, el que el converteix en tota una estació fixa de videoconferència. Només cal connectar-hi el Mac, engegar el programa de videoconferència que ve amb el sistema o l’Skype (particularment, el que jo uso) i a xerrar. Només li he trobat una mancança: no disposa de sintonitzador de televisió, ni del “clàssic” (analògica) ni de la TDT. Tampoc està pensat per substituir un televisor, però ja posats haguessin pogut donar aquesta alternativa a l’usuari.

El preu d’aquesta petita meravella serà d’uns 829 Euros.

En definitiva, tots aquests aparells composen una gamma de màquines molt alta però amb un preu prou assequible per a la potència que gasten, que fan un cop més que la companyia de la poma mossegada estigui al capdavant en innovació tecnològica.

La nostra generació té assumides les targes de crèdit, les populars “Visa”*, car les hem emprat gairebé des que tenim memòria. En canvi, als meus pares per exemple, els va sorprendre relativament l’ús d’aquesta facilitat en el pagament, i s’hi van haver d’acostumar. Simplement, era quelcom que els havia arribat ja a una certa edat (tampoc molt grans, no creieu). Nosaltres gairebé donem per segur que en el futur pagarem amb diners en metàl·lic o amb tarja de crèdit. Però, serà realment així?

Les noves tecnologies evolucionen molt ràpidament tocant tots els racons de la nostra societat, i els sistemes de pagament (vitals des dels principis de la societat) no podien quedar de banda d’aquesta influència.

Ja comença a ser habitual als països més evolucionats de l’Àsia, el Japó i Corea del Sud, veure a gent pagant les seves compres amb el telèfon mòbil. El sistema és ben senzill: només cal que acostin l’aparell a un lector semblant al dels codis de barres de qualsevol supermercat d’aquí, i la màgia es fa… mentre el compte corrent minva lleugerament. Ara Visa, la coneguda empresa que esmentava abans, vol posar això a l’abast de tots els mortals. O almenys, dels que tinguin saldo a la seva llibreta d’estalvis.

I com no, Visa ho ha volgut fer de la mà d’una de les primeres espases en el sector de la telefonia mòbil si no la primera: la finlandesa Nokia. Conjuntament, ambdues empreses han anunciat que inclouran el maquinari necessari en els nous telèfons de Nokia (bàsicament un xip determinat) i el programari i serveis necessaris per a què aquelles persones que adquireixin un telèfon Nokia puguin fer-lo servir per pagar als establiments on adquireixin bens i serveis si així ho desitgen.

L’acord entrarà en vigor inicialment als Estats Units, d’on és Visa, ja que aquesta companyia va dur a terme al llarg de l’any passat algunes experiències de pagament a través del mòbil. Els primers possibles usuaris dels serveis seran aquelles persones que adquireixin un telèfon Nokia 6212 Classic.

Però compte, no només caldrà que els usuaris tinguin el telèfon, si no que a més siguin clients de determinades entitats bancàries, almenys al principi. Paulatinament aquest servei s’anirà implantant per a la resta de bancs.

Tècnicament, el maquinari extra que us he esmentat abans de passada i que hauran d’incorporar els nous Nokia consisteix en un xip de tipus NFC (Near Field Communication), una variant de l’RFID que permet comunicacions a molt poca distància, de centímetres. Així, no es pateix la inseguretat de tenir senyals de ràdio amb informació sensible (números de compte bancari, PIN’s,…) que es puguin captar a uns quants metres de distància.

Naturalment, i a més del sistema de pagament en si, els usuaris comptaran també amb una sèrie de serveis afegits amb els quals podran controlar el saldo dels seus comptes, realitzar transferències des del telèfon, i rebre alertes de, per exemple, quan s’ha efectuat una transacció des dels seus comptes corrents.

Visa, però, no només es lliga a un fabricant: també ha anunciat la futura aparició d’un programari per a Android que permetrà realitzar els pagaments als telèfons que disposin del maquinari apropiat, així com els serveis que se’n desprenen (els que acabem de comentar) i un servei de geolocalització de comerços que acceptin el pagament per mòbil. Això vol dir que si ens trobem al mig de qualsevol lloc, podrem accedir als serveis proporcionats per Visa per a saber quines botigues ens permeten pagar amb el telèfon.

La pregunta que ens pot sorgir ràpidament és: substituirà això a la tarja de crèdit o fins i tot als diners en efectiu? La resposta és que a curt i mitjà termini no, i que a llarg termini serà complementari amb les tradicionals targes. Els diners en efectiu? qui ho sap, el futur a molt llarg termini és sempre molt borrós.

De fet, si us atureu a pensar-ho, hi va haver qui va dir en el seu moment que les targes de crèdit acabarien amb els diners en efectiu, i mireu com estem avui en dia. Si, gairebé tothom va amb targes de crèdit, però també es porta normalment una petita quantitat en efectiu per pagar coses com el diari, un cafè o un paquet de tabac. És el que es coneix habitualment com a micropagaments, aquests pagaments que per la comissió que estableix una tarja, no val la pena fer-los, almenys per al venedor.

Doncs bé, com que el telèfon és quelcom que portem sempre a sobre, es pensa que pot ser una bona eina per als micropagaments, quelcom que dependrà sempre de les comissions que imposin bancs, caixes i les mateixes operadores de pagaments electrònics (Visa, MasterCard i totes les altres). I, sabent com són aquestes entitats, penso que aquesta fórmula només s’imposarà per abonar les quantitats més petites a molt llarg termini si és que s’arriba a imposar.

I aquí, quan ho veurem tot això? Fa de mal dir, la veritat, però de moment l’Estat Espanyol no entra en els plans de proves pilot per a Visa, que ha donat a conèixer que aquestes es realitzaran a Austràlia, França, Brasil, Taiwan i Regne Unit. Desconec el perquè de l’elecció i a quin ritme aniran les proves. Calendari d’implantació definitiva no sembla que n’hi hagi, però bé deuen tenir quelcom en ment.

Personalment, calculo que podríem començar a veure les primeres proves pilot a casa nostra cap allà al 2010 (sense descartar algun intent puntual el mateix any vinent), i una implantació massiva començant a cavall entre el 2011 i el 12.

Pel que fa als altres fabricants de telèfons mòbils, encara no he vist cap manifestació explícita d’interès en aquest particular, però degut a la seva importància, no dubto que els Sony Ericsson, LG o Samsung no trigaran en posar-se les piles juntament amb els rivals de Visa (MasterCard, Diners Club,…), que tampoc volen que aquesta els passi la mà per la cara en el que està cridat a ser el sistema de pagaments més novedós i amb més possibilitats de creixement en el futur.

* Malgrat que aquesta denominació només al·ludeix a una empresa concreta proveïdora d’aquests serveis de pagament electrònic quan n’existeixen d’altres com poden ser American Express o MasterCard, ha passat al llenguatge oral com a sinònim de tot el conjunt d’aquests mètodes de pagament, tal i com la denominació bambes que fa referència al calçat esportiu, ve d’una marca de sabatilles esportives.

La companyia finlandesa s’ha hagut de retractar del menyspreu que havia mostrat inicialment per la interfície multitàctil del telèfon d’Apple, desenvolupant un nou terminal que empra, precisament, aquesta forma de relacionar l’usuari i l’aparell.

El nou Nokia 5800 XpressMusic neix amb una clara intenció no manifestada explícitament pel fabricant finlandès de fer-li la competència a l’iPhone, que ja s’ha començat a veure com una clara amenaça per part de tota la industria de la telefonia mòbil. El nou terminal de Nokia es posarà a la venda sobre finals d’any, i es dirigeix sobretot als usuaris més melòmans.

Les primeres informacions sobre aquest telèfon es van filtrar a la premsa fa poc més d’una setmana, juntament amb el rumor de que seria presentat a finals de la setmana passada, com efectivament així ha estat.

El seu aspecte és elegant, amb un frontal allargat en el que destaca la seva gran pantalla de 3,2 polzades en format panoràmic. De fet, s’està convertint en un tret distintiu de tots els dispositius amb interfície tàctil això de tenir una gran pantalla que ocupa gairebé tota la part frontal.

Sota aquesta pantalla hi trobem tres botons, dos dels quals s’identifiquen ràpidament amb els que serveixen per rebre una trucada o penjar el telèfon. El tercer (al mig dels dos anteriors) suposo que serveix per passar a la pantalla anterior quan anem progressant dins dels menús de les aplicacions, o bé per tornar a la pantalla inicial.

El sistema operatiu que munta és l’habitual Symbian (ara amb més motiu d’ençà de l’adquisició del consorci que el produeix per part de la mateixa Nokia) en la seva versió 9.4 amb la ja habitual interfície d’usuari S60.

A aquesta interfície d’usuari se li afegeixen dos elements novedosos: es tracta de dues barres de menú anomenades Contacts Bar i Media Bar. A ambdues s’hi pot arribar mitjançant la pulsació d’una sola icona, i busquen ser un accés ràpid a la informació que es considera essencial en un telèfon.

A la Contacts Bar hi trobem tota la informació que puguem tenir sobre els nostres contactes, tal com els missatges SMS o de correu electrònic que ens hem creuat amb aquella persona, o fins i tot les actualitzacions del seu bloc. Pel que fa a la Media Bar, pel seu nom ja us podeu imaginar que fa referència amb tot allò que tingui a veure amb mitjans digitals (audio, vídeo, fotos), i podem trobar-hi tot això més animacions Flash (el programari del telèfon inclou un reproductor d’aquest format de fitxer) i descàrregues variades des d’Internet (música, vídeos).

Parlant de les descàrregues des d’Internet, aquest telèfon és un dels primers compatibles amb el servei Comes With Music, una botiga virtual de música que Nokia proporciona als propietaris d’un dels seus mòbils. Aquesta botiga en línia no depèn d’operadora, sinó de la mateixa fabricant, i el servei s’anirà desplegant paulatinament arreu del món.

No hi ha cap mena de dubte que el binomi iPhone més iTunes ha marcat època, i s’ha constituït com l’exemple del camí a seguir per a fabricants i prestadors de serveis. Fins i tot l’App Store ja té els seus clons per a Windows Mobile i Android.

En el cas de la música, el servei de Nokia no serà l’únic que proporciona un fabricant de terminals als seus clients, car la seva més directa rival, la sueco-japonesa Sony Ericsson, també té previst el llançament de PlayNow Plus, un servei homòleg al de la finesa que permetrà als seus usuaris la descàrrega de música en format MP3 des d’Internet.

Un tema “espinós” en aquest camp de les descàrregues de música des d’Internet és el dels drets digitals, el famós DRM. Doncs bé, sembla que les cançons que descarreguem des de Comes With Music seran totalment lliures, és a dir, que no tindran restriccions DRM. Com ho sé? bé, de fet, ho suposo, però baso la meva suposició primer en el fet que quan s’acabi la nostra subscripció al servei, si no la volem renovar les cançons romandran al nostre dispositiu (quan el més habitual és que en aquest instant desapareguin), i en segon lloc en què les cançons (almenys per noticies que en tinc) es podran traspassar a un altre dispositiu com ara un reproductor MP3.

Tornant a la pantalla, aquesta és d’alta definició amb una resolució que pot arribar als 640×360 punts. En rotar l’aparell, la pantalla també gira gràcies als acceleròmetres inclosos dins del terminal.

La memòria per a emmagatzematge de dades és potser el punt més criticable de l’aparell o, per concretar més, de la campanya publicitària engegada per Nokia per donar-lo a conèixer: resulta que es pot llegir gairebé a tot arreu que el 5800 XpressMusic compta amb 8 Gigabytes de memòria, però quan vas a mirar les especificacions només consten 81 Megabytes de memòria interna. On ha anat a parar la diferència?

El 8 GB. publicitats són els que hi ha a la tarja microSD que acompanya el paquet de venda, quelcom que trobo que Nokia hauria d’aclarir ja que si no molts potencials clients donaran per fet que aquesta quantitat d’espai ve dins del telèfon quan no és així. La ranura microSD, per cert, accepta targes de fins a 16 GB. de capacitat.

El processador de gràfics de l’aparell és 3D, de manera que girant-lo es pot convertir en una mena de consola de vídeojocs portàtil, amb el que no seria d’estranyar que Nokia el convertís en una mena de successor del N-Gage. També tenim un cable de connexió al PC en format micro-USB per una banda i USB 2.0 per l’altra per tal de realitzar la sincronització i els traspassos de dades.

El telèfon inclou també ràdio FM, mans lliures integrats i dues càmeres de fotos/vídeo. La principal és la de la part posterior, amb 3,2 megapíxels i capacitat per filmar vídeo, mentre que també en té una de davantera per a vídeotrucades. Complementen l’equipament la connectivitat Bluetooth 2.0, la compatibilitat amb aplicacions Java i la sortida per al televisor amb cable de connectivitat inclòs a la caixa.

Per a l’entrada de dades, tenim que se’ns poden presentar dos teclats tàctils virtuals en pantalla: un d’alfanumèric per als números de telèfon i un altre de QWERTY complet per als missatges SMS, correus electrònics o entrades de l’agenda.

En general, i sense haver-li posat la mà a sobre, em sembla que ha de ser un bon telèfon amb uns acabats impecables tal i com ens té acostumats Nokia. No en va, aquesta companyia finlandesa és la reina de la telefonia mòbil…

Recentment, la GSM Alliance (organització encarregada de vetllar per la bona salut de la telefonia mòbil a nivell mundial i que organitza entre altres “mogudes” el Congrés de Telefonia Mòbil Mundial que es fa cada any a Barcelona) ha presentat una nova iniciativa centrada en la connectivitat dels ordinadors portàtils, però enfocada a fer-ho a través de les xarxes de telefonia mòbil.

Si bé en un principi pot semblar que aquesta nova iniciativa només afectarà a la industria, convé estar-ne al cas perquè aviat ens afectarà a nosaltres, als consumidors i usuaris, ja que es pretén la creació d’un segell per als equips que compleixin determinades condicions, a més de què es vol que això sigui una passa més envers el tan desitjat i buscat “always on” (sempre connectat).

I què és això de l’always on? Ben senzill: actualment, si agafeu un ordinador portàtil i us n’aneu al mig del camp, en cotxe (i no en sou el conductor, s’entén) o en tren, us trobareu en una situació en la que no teniu accés a Internet. Doncs bé, l’always on vol ser el revulsiu d’aquesta situació, canviant-la per a què a tot arreu on aneu us trobeu amb connectivitat a la Xarxa de xarxes, emprant la tecnologia que sigui.

Podeu refiar-vos del WiFi i del WiMAX, però encara avui en dia ens costa trobar punts d’accés oberts. El que tenim sobretot són bars, hotels o les xarxes ciutadanes, però tots aquests ens permeten una connexió de pagament, limitada a una certa àrea o bé hem d’estar saltant de xarxa en xarxa per tal de mantenir la nostra connectivitat.

Si volem un sistema de connexió a Internet ininterromput i –més o menys- omnipresent, podem recórrer a la xarxa de telefonia mòbil GSM, o a la xarxa 3G (UMTS), esteses per bona part del globus terraqüi. Són per exemple, les emprades en els mòdems d’accés a Internet que podem adquirir d’algunes operadores per als nostres portàtils, i que d’un temps ençà, alguns d’aquests ordinadors ja comencen a portar incorporats malgrat que en molt poc nombre.

Doncs bé, la GSM Alliance ha creat una nova iniciativa que sota el nom Mobile Broadband aplega a fabricants de material informàtic tan potents com Asus, Dell, Lenovo o Toshiba (que també en la seva majoria ho són de telèfons mòbils), operadores (Vodafone, Orange, Telefónica, T-Mobile) i fabricants de material per a la construcció de les xarxes de les operadores (Ericsson, Qualcomm) per tal de facilitar aquest tan desitjat “always on” en els ordinadors portàtils en un futur proper.

La iniciativa impulsada per la GSMA es materialitzarà en el compromís per part dels fabricants de maquinari d’incloure connectivitat en els seus desenvolupaments, una connectivitat a xarxes de dades que quedarà palesa en els aparells mitjançant la inclusió d’un segell.

A partir d’aquí, les operadores i fabricants de material de connexió tenen la pilota al seu camp, ja que les primeres són les encarregades de fer que la cobertura arribi a tot arreu en els diferents països, i de resoldre temes com el roaming. Per la seva banda, els fabricants del material que empren les operadores per proporcionar aquesta cobertura, com ara les antenes, hauran de millorar els equips.

Personalment, trobo aquest projecte excitant, ja que el fet de poder estar sempre connectat és un dels somnis que molts de nosaltres (‘geeks’ crònics reconeguts) hem tingut des de fa temps.

No obstant, també trobo inconvenients. És obvi que començarem a veure els primers portàtils que s’incloguin en aquesta iniciativa d’aquí a força temps, potser passat l’estiu del 2009. No és quelcom que es faci de la nit al dia això d’incloure un nou element com és una SIM de telèfon mòbil per a dades en un ordinador, amb tot el hardware que això comporta. Evidentment, s’hauran de dur a terme tasques de redisseny de la majoria de les games de portàtils actuals.

També em pregunto si el mercat està prou madur per a això en molts països. Per exemple, aquí mateix, a l’Estat Espanyol. Si bé ja ha deixat de ser un fet estrany això de veure una persona en un aeroport que tecleja en el seu ordinador mentre espera el vol que l’ha de dur a la seva destinació, crec que col·lectivament encara no ens hem acostumat a veure gent asseguda als bancs de les places amb el seu ordinador portàtil, o en bars, tot i que cada cop és més freqüent. Qui ho necessita realment d’estar sempre connectat? us podria dir que jo, però si us haig de ser sincer, també podria passar molts cops sense estar connectat a Internet, ja que el meu tema és més de “vici” que de necessitat real, malgrat que m’és molt pràctic per a la feina que desenvolupo.

I, a més, i si ens referim precisament al nostre mercat, ens trobem amb l’estat en què estan les comunicacions. L’altre dia ho comentava amb un conegut que està ficat al sector de la telefonia mòbil i la connectivitat 3G, i m’explicava que aquí les xarxes són veritablement desastroses: lentitud en les comunicacions, caigudes, límit molt baix del nombre d’usuaris que pot assumir simultàniament la xarxa, i priorització del tràfic de veu enfront del de dades.

Amb tot això, crec que la inversió que haurien de fer les operadores al nostre país per comptar amb una xarxa de comunicacions mínimament decent, és molt gran. I, evidentment, si veuen que no hi ha una necessitat real d’usuaris que demanin aquest servei i que, per tant, no tindran un gran nombre de clients que faci rentables aquestes noves instal·lacions, no mouran un dit. I ara a això afegiu-hi la crisi generalitzada (o recessió o com en vulgueu dir), que fa aconsellable posposar les inversions fins que bufin vents més favorables…

Total, que la sensació que em dona és que si bé aquesta iniciativa és molt lloable, ara per ara són relativament pocs els racons del globus on es pot dur a terme: Amèrica del Nord (Estats Units i Canadà), els països escandinaus, potser Gran Bretanya i tal vegada Alemanya i Holanda, i ho dic en un grau satisfactori. Ja no hi compto Japó o Corea del Sud perquè allà tenen aquest aspecte molt més que solucionat, i ja és com una “altra lliga”, com la NBA de la tecnologia.

No obstant, i com que la iniciativa té el seu interès, haurem d’anar seguint com es desenvolupa la cosa.

La companyia creada per Bill Gates sembla que hagi anat un xic perduda durant els darrers anys amb tot el boom d’Internet i la Web 2.0, malgrat que sigui considerada juntament amb Google i Yahoo! una de les tres principals empreses d’aquest sector. La nova revolució del “cloud computing” (computació en núvol, literalment) és al seu torn un nou repte per a Microsoft, que si no l’enfronta correctament pot significar el principi de la fi de l’ampli domini del que disposa avui en dia en el sector informàtic, però que si ho fa adequadament, pot allargar aquest domini encara uns quants anys més.

És per això que, de la mateixa manera que amb el futur Windows 7, el sistema que està cridat a ser el successor del Windows Vista, Microsoft ja ha donat senyals del que serà la seva aposta en el sector del cloud computing, Windows Cloud, malgrat que de moment només són unes lleus indicacions de la seva existència i del que podria ser. Per tenir-ne més dades ens caldrà esperar a finals de mes, a l’encontre professional per a desenvolupadors de la companyia de Redmond.

Però, per començar, ens podríem preguntar què és això del famós “núvol”. Bé, doncs res més senzill: si amb els sistemes informàtics tradicionals sabíem perfectament on teníem les dades (al disc dur local), amb les aplicacions en línia pròpies de la Web 2.0 no ho sabem, només coneixem que estan a alguna banda d’Internet, aquesta xarxa que uneix milions d’ordinadors arreu del món i que podríem considerar com una teranyina o un núvol (i d’aquí el terme) de màquines interconnectades. Així doncs, el núvol (en anglès cloud) conté les dades en algun lloc que desconeixem.

La reina indiscutible d’aquest núvol és Google, que disposa de diverses aplicacions/serveis per a l’usuari emmarcats en la Web 2.0, és a dir, que s’utilitzen estant connectat a Internet: Apps (processador de text, full de càlcul, presentacions), Gmail (correu electrònic), calendari (Calendar), publicació de planes web personals (blocs mitjançant Blogger) i un llarg reguitzell a més. Així que l’objectiu està clarament definit per a la multinacional de Steve Ballmer: fer caure la corona de rei de la Web 2.0 del cap de Google per passar a cenyir-se-la ella mateixa.

L’existència de Windows Cloud fou revelada per Steve Ballmer fa pocs dies en dos actes diferents realitzats a Europa, però com he comentat abans no se n’ha donat cap mena de detall tècnic tret de que probablement funcionarà emprant Silverlight, l’entorn d’execució d’aplicacions web multimèdia equivalent a les apostes d’Adobe i Sun Microsystems en aquest camp, el que tancarà aquest entorn bàsicament en Windows.

Una cosa que si s’ha pres com a segura és que terceres parts podran construir aplicacions per a aquest sistema en línia basant-se en toolkits .NET, un altre dels estàndards de Microsoft. Amb aquesta informació em permeto deduir que aquest Windows Cloud vindrà a ser com una mena d’escriptori en línia, un entorn que obrirem en el nostre navegador (i eventualment des d’altres aplicacions de la mateixa Microsoft) i usarem com el Windows instal•lat en local però amb certes limitacions. La compatibilitat, naturalment, ho serà per als productes de la mateixa companyia, és a dir, que només es podrà usar des d’un sistema Windows amb navegador Internet Explorer, i des del Mac OS X com a màxim. Linux dieu? siguem seriosos… que estem parlant de Microsoft!

No serà tampoc el primer producte d’aquesta mena que podem trobar a la xarxa: eyeOS és un desenvolupament pioner i líder en aquest segment, que ens permet tenir a la nostra disposició un complet escriptori en el nostre navegador, amb aplicacions i els nostres fitxers que podem intercanviar amb el sistema local. A més, eyeOS és un desenvolupament realitzat a Catalunya per catalans que triomfa arreu del món gràcies a la Web 2.0 .

Ni tan sols per a la mateixa Microsoft és la primera experiència; tothom esmenta el servei Live Mesh, que ens permet sincronitzar fitxers de diversos dispositius a través d’Internet. És un servei que deu ser pràctic (personalment no l’he fet servir) i pot ser un punt de partida per a Windows Cloud, però si aquest darrer és realment un escriptori en línia, sobrepassarà i de molt el que ofereix Mesh, per tant no entenc com és que se’l cita com a un precedent directe quan és clarament molt més limitat que el que hauria de ser Cloud.

Segons el meu parer, Windows Cloud serà una extensió a la xarxa del mateix sistema operatiu desktop i també de l’Office, però no crec que permeti prescindir d’aquest darrer paquet per treballar. Perquè? doncs ben simple: perquè Microsoft es guanya la vida venent aquest programa.

També imagino que tindrem dues modalitats de Windows Cloud: una ben bàsica amb poques funcionalitats que serà gratuïta per a tots els públics i una altra en règim de lloguer per a empreses, suportada en els mateixos servidors de Microsoft.

I serà aquest el successor de Windows Vista? No, aquest serà Windows 7. Una cosa és el sistema operatiu de la màquina de sobretaula (Windows XP, Vista o el futur 7), i una altra és el programari que s’hi executa a sobre, que en aquest cas poden ser els serveis que proporcionarà Windows Cloud a més de l’Office o els vídeojocs que tinguem. El que sí fora possible és que algunes de les aplicacions que tradicionalment s’executen en local, passin a fer-ho des de la Xarxa, com ara el processador de text o el classificador de fotografies, i que les dades passin a estar emmagatzemades a Internet.

L’acte de finals de mes en el que us he dit abans que es revelaria més informació sobre Windows Cloud és la PDC (Professional Developers Conference), un encontre anual per a desenvolupadors. Al tenir un públic professional i altament qualificat, és lògic que es reservin grans anuncis per a fer-los en aquesta trobada, i aquest és el cas no només del que acabem de comentar, sinó també del Windows 7, del qual se’n lliurarà una primera versió prèvia als assistents.

A partir d’aquesta data, de finals d’octubre, podrem doncs conèixer més detalls sobre el futur de la microinformàtica. No en va, i malgrat l’avanç que està experimentant el programari lliure en general i GNU/Linux en particular, Microsoft encara és el nom propi de la industria, el que d’una manera o altra marca el futur a curt/mitjà termini de cap a on va la microinformàtica.

Els canvis que s’introdueixen en aquesta nova revisió de l’escriptori que més reconeixement està aconseguint en els entorns Unix/Linux el converteixen en una opció tan potent com els escriptoris del Mac OS X i el Windows, i no és pas que fins ara no hagués estat a l’alçada, sinó que s’està refinant cada dia més.

Gnome és l’entorn d’escriptori que actualment estan preferint els responsables de distribucions GNU/Linux per sobre d’altres alternatives com el KDE (del qual la seva versió 4 ha recuperat part del seu mercat habitual) o l’Xfce, els dos que completen la tríada d’escriptoris de cert relleu en aquest clònic lliure de l’Unix.

Com a objectius prioritaris d’aquest entorn, tenim la usabilitat (facilitat d’ús i senzillesa per a qualsevol perfil d’usuari sense deixar de banda la potència que demanen els informàtics professionals), l’accessibilitat (que inclogui eines per a què persones amb discapacitats visuals o d’altra mena, puguin fer-lo servir) i la internacionalització (disponibilitat de tot l’entorn en diverses llengües i adaptat a diverses cultures). El cicle d’alliberament de noves versions és de cada sis mesos, i la darrera que se n’ha alliberat i de la qual en parlo en aquestes ratlles és la 2.24 .

Les millores que s’han inclòs en aquesta nova versió poden passar desapercebudes en un principi, però en conjunt produeixen un entorn molt més polit i funcional. Per exemple, ara s’inclou un client de missatgeria instantània anomenat Empathy, amb capacitat de connectar-se a les xarxes de missatgeria més conegudes i emprades a Internet: MSN Messenger, Google Talk, Jabber, o xats Bonjour/Rendezvous d’Apple.

A més d’això, i a imatge i semblança d’altres clients com el Messenger, incorpora també possibilitats de vídeo i audiconferència, però no crec que siguin compatibles amb les del famós sistema de Microsoft, més que res perquè aquest és sempre més tancat i pocs clients alternatius incorporen funcionalitats com la videoconferència o l’audioconferència.

Per als programadors, direm que a més d’incloure el client, la nova versió de l’entorn també hi afegeix les llibreries necessàries per dotar de capacitats IM (Instant Messaging) a les seves creacions.

Seguint en la mateixa línia de les comunicacions digitals, el client de videoconferència Ekiga també s’actualitza a la versió 3.0, incloent còdecs per als estàndards de vídeo H.264, H.263+, MPEG-4 i Theora. La interfície d’usuari d’aquesta aplicació també es renova, donant més importància a partir d’ara a la llibreta de contactes i permetent la presentació d’imatges a pantalla completa.

No deixem el mitjà audio-visual però passant ara al suport per a emissions televisives, ja inclòs en la versió 2.22 de l’entorn però que en aquesta es veu potenciat. Ara, per exemple, podem connectar diversos sintonitzadors DVB (TDT) per poder veure més d’un canal alhora. Per a la nostra major comoditat també s’ha inclòs suport per a la majoria dels comandaments a distància que funcionen per infrarojos en el programari GStreamer, així que podrem canviar de canal sense haver d’aixecar-nos del sofà. Finalment, i en el mateix GStreamer, també trobem que s’ha afegit suport per a vídeos del YouTube en alta definició i subtítols remots. Això últim es refereix als subtítols de vídeos que no es troben afegits a la mateixa filmació, sinó que el programa els va a buscar a algun lloc d’Internet per presentar-los a l’usuari. D’aquesta manera es poden tenir els subtítols en qualsevol idioma i esmenar possibles fallades de traducció.

Passant més a la interfície d’usuari, en primer lloc tenim la introducció del paradigma de navegació en pestanyes que s’implementa en el gestor de fitxers. Si useu qualsevol navegador web modern com el Firefox 2 o 3, l’Opera, Safari o Internet Explorer 7, sabreu de què parlo: les mateixes pestanyes en les que obrim pàgines web, ara ens serveixen per obrir diverses carpetes.

Aquesta funcionalitat ens serà sense cap mena de dubte molt pràctica a l’hora de copiar i moure fitxers, ja que no “embrutarem” l’escriptori amb munts de finestres obertes simultàniament, sinó que ho tindrem tot concentrat en unes poques finestres, encara que després resulti que dins de cada finestra hi tenim un munt de pestanyes.

No deixa de ser curiós com aquest paradigma de pestanyes ha trigat força en sortir de l’entorn dels navegadors web per a ser emprat també en altres aplicacions. No obstant, programes d’ús tan freqüent com els processadors de text i en els que ens trobem sovint amb diversos documents oberts a la vegada, encara no en fan ús.

Quelcom que cada dia es demana més és la possibilitat de fer servir un sistema multimonitor o, en el cas d’un portàtil, connectar la sortida de vídeo inclosa a un monitor secundari o a un projector. Fins ara, havíem de jugar amb eines com el Xinerama o el tauler de control de Nvidia per a Linux, però a partir d’ara el mateix Gnome ja ens inclou en el tauler de control de la resolució de pantalla les eines necessàries per a controlar un sistema amb més d’una pantalla connectada.

Des d’aquí podrem manipular la resolució de qualsevol monitor, i definir si hi volem estendre l’escriptori o bé crear un clon de la pantalla principal. Per aplicar els canvis ja no ens caldrà reiniciar l’entorn gràfic.

La barra superior inclou ara un nou applet de cerca que ens permet buscar directament al Google o a la Wikipedia, actualitzar el nostre compte de Twitter (per a aquells qui en disposin), disposa de funció de calculadora, i ens permet a més instal•lar nous applets d’una forma molt senzilla.

Moltes vegades, aquells qui treballeu amb diferents sistemes operatius i amb dispositius com ara claus USB us haureu trobat que en passar un fitxer que inclou caràcters no suportats en l’estàndard FAT en el seu nom, o bé no es poden gravar o bé passen coses rares. Doncs bé, per tal d’evitar aquests problemes, Gnome 2.24 inclou un mecanisme pel qual certs caràcters no estàndards per al sistema de fitxers FAT en el seu nom són canviats automàticament al caràcter del guió baix, _ així si hem de copiar fitxers ens podem oblidar de problemes amb la nomenclatura.

Un darrer detall l’apreciaran aquells qui hagin d’estar pendents del temps que dediquen a les diferents tasques quan es troben davant de l’ordinador: i és que en aquesta nova versió del Gnome s’inclou un afegitó pel qual podem marcar l’inici i el final d’una tasca i automàticament ell ens farà el recompte del temps que hi dediquem.

De moment, i per a aquells que estiguin impacients de tastar les novetats que ens aporta aquest Gnome, dir que està a disposició dels internautes un Live CD que es pot descarregar des del mateix lloc web del projecte, i que durant les properes setmanes les diferents distribucions de GNU/Linux i altres sistemes Unix l’aniran incorporant.

Aquest proper dissabte 27 de setembre els programadors en PHP de tot el món tenen una cita ineludible a Barcelona. La ciutat comtal acollirà la primera conferència internacional d’aquest llenguatge de programació, que es durà a terme en el Citilab de Cornellà.

En total, s’espera l’assistència de fins a 400 persones que podran trobar al llarg del dia una sèrie de xerrades i conferències que tractaran temes com per exemple depuració d’aplicacions web amb XDebug, distribució de programari amb PEAR, com usar SQLite3 com a base de dades, tècniques de desenvolupament àgil d’aplicacions, o com optimitzar sites amb molt trànsit entre d’altres temàtiques.

El llenguatge PHP va fer la seva aparició en escena cap a mitjans/finals de la dècada dels noranta, i poc després va encetar el seu camí per a convertir-se en un dels preferits per als desenvolupadors de solucions web. De fet, actualment, el podem considerar com el rei dels llenguatges per a solucions web, i a donat la seva primera inicial al nom LAMP, que denota el conjunt Linux, Apache, MySQL i PHP com el programari que ha de muntar un servidor web*.

L’objectiu és que el col·lectiu de programadors en PHP es pugui trobar en un ambient informal per debatre sobre el present i el futur d’aquest potent llenguatge de programació, tan de moda per a la creació de llocs web. L’inscripció només puja a 20 Euros, i els diferents actes estaran acompanyats amb l’esmorzar, menjar, begudes i algun que altre concurs.

L’organització corre a càrrec del Grup de Programadors en PHP de Barcelona, organització sense ànim de lucre que reuneix als programadors en PHP de Barcelona i rodalies, i els principals objectius de la qual consisteixen en l’intercanvi de coneixements entre la comunitat i el suport als nous membres.

La conferència internacional de Barcelona s’emmarca en un conjunt de conferències que es duen a terme en diferents ciutats del món, i per a la capital catalana suposa convertir-se en el centre d’atenció europeu pel que fa al desenvolupament de tecnologies web amb el que això suposa per a la seva imatge com a ciutat dinàmica i de projecció per al sector tecnològic local.

Entre d’altres patrocinadors, hi podem trobar a Smallsquid, empresa mare de Weblogs.cat, la xarxa de blocs a la qual pertany informatica.cat .

* tot i que també existeix la versió que substitueix Linux per Windows, WAMP.

Aquesta trobada, reservada als professionals del sector de la informàtica, canvia enguany d’escenari per passar a celebrar-se al Centre Internacional de Convencions de la ciutat comtal, situat a la Diagonal Mar, unes instal·lacions que han seduït l’organització per la seva modernor i possibilitats.

La principal novetat de la trobada és, precisament, aquesta, el seu canvi d’emplaçament. Per la resta, els que assisteixen habitualment a aquest encontre no quedaran decepcionats, car podran trobar-hi el mateix de sempre i més.

El Fòrum @asLAN és organitzat per l’associació del mateix nom, que també es troba al darrere de la fira SITI/asLAN que es celebra a Madrid entre finals de març i principis d’abril, i d’una sèrie d’esmorzars de treball en els quals es toquen temes d’interès per a la industria tecnològica. asLAN la composen destacades empreses del sector de les xarxes informàtiques i les comunicacions, i el seu objectiu és promoure l’ús de noves tecnologies en el món de l’empresa al mateix temps que genera valor per als seus associats.

El que es podran trobar aquells qui assisteixin a aquest Fòrum és, en primer lloc, un espai d’exhibició en clau de fira, on fabricants i distribuïdors hi presentaran les darreres novetats del mercat. També comptaran amb un panell d’experts que exposaran i debatran temes clau en el món tecnològic d’avui, en un format que reunirà a cinc experts de cada tema que disposaran de vint minuts cadascun d’ells per oferir als assistents la seva visió. Els temes dels que es parlaran seran entre d’altres els serveis gestionats, virtualització, seguretat o el WiMAX i la quarta generació de telefonia.

Per als interessats en assistir-hi, us direm que l’entrada és gratuïta (prèvia inscripció) per al públic general amb una opció de pagament de 195 Euros. La diferència entre ambdues és que l’opció que no té cost ens limita només a l’àrea d’exposició i a dos panells d’experts, un cada dia. Amb l’opció de pagament tenim via lliure per deambular per tota la fira i entrar a qualsevol dels actes.

Entre les organitzacions que patrocinen aquest esdeveniment hi trobem la Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació de la Generalitat, i l’Associació de Tècnics d’Informàtica (ATI).

Una noticia que ha passat força desapercebuda a la premsa especialitzada aquests darrers dies però que jo considero important és la “relliscada” que va fer Michael Dell i que ve a confirmar l’entrada de la companyia que va fundar i dirigeix en el camp dels smartphones.

Tal “relliscada” (que jo més aviat addueixo a un anunci fet a l’avançada per a preparar el terreny) s’esdevingué en la recentment celebrada Citi Technology Conference, un encontre tecnològic organitzat pel CitiBank (una entitat molt potent als Estats Units) els passats dies 2, 3 i 4 de setembre a l’Hotel Hilton de Nova York.

Allà, i responent a una pregunta d’algú del públic assistent (probablement premsa) sobre si Dell faria la competència a l’iPhone d’Apple, quelcom que es venia especulant des de feia temps als mitjans en línia, Michael Dell va afirmar que probablement se’ls veuria (a Dell) amb dispositius de pantalla petita, confirmant d’aquesta manera que, si més no, la companyia texana està estudiant seriosament entrar a competir en aquest mercat com ja va fer amb el de les impressores fa uns anys.

Dell no va concretar res més, ni dates d’entrada ni nombre o tipus de terminals, simplement es va limitar a dir que no seria de forma immediata, pel que és probable que encara s’estigui sospesant la decisió.

L’entrada de Dell en el camp dels smartphones no manca d’importància, ja que aquesta és juntament amb Hewlett-Packard (HP per als amics), Acer i Lenovo, una de les principals fabricants d’equips informàtics a nivell mundial, estenent els seus interessos a camps com els ordinadors domèstics, els servidors corporatius, l’emmagatzematge en xarxa o els serveis. Aquest moviment sense cap mena de dubte tindrà un impacte tant en el mateix mercat com entre els competidors. HP, per exemple, que darrerament sembla adormida en aquest sector, estic ben segur que s’haurà d’espavilar si no vol que l’entrada de Dell afecti a les vendes dels seus smartphones.

Esmentant que probablement els primers models de la companyia nord-americana siguin de pantalla petita, Dell es va referir a què la forma per la qual poden estar optant actualment és un terminal amb un teclat QWERTY integrat en la part davantera, o bé un terminal de dimensions molt petites i l’habitual teclat numèric de qualsevol telèfon, que faria la competència a la clàssica iPaq 514 Voice Messenger, o bé en el cas inicial del teclat QWERTY, quelcom semblant a la iPaq 910.

En qualsevol cas, el més probable és que el sistema operatiu que governi aquests aparells sigui el Windows Mobile de Microsoft en la seva versió més moderna disponible en la data de llançament dels aparells. I és que a despit de l’acostament que Dell ha realitzat cap a la comunitat del programari lliure en general i de GNU/Linux en concret amb la inclusió d’Ubuntu com a sistema preinstal·lat en un seguit de màquines, no veig que la companyia texana talli les amarres que la uneixen de forma gairebé indissoluble amb Microsoft a la que ha estat vinculada gairebé des del seu naixement. Les aventures amb Android o altres variants del sistema del pingüí per a telèfons queden al meu parer descartades, i potser l’única alternativa que quedaria seria Symbian, però sense gaires possibilitats al meu parer.