Planet La Dragonera

Arriba el calor i amb aquest els problemes. Com ja va passar l’any passat a Madrid, una subestació de Fecsa-Endesa s’ha cremat deixant quasi tota Barcelona a les fosques. Semàfors, ascensors, comerços, l’Illa Diagonal tancada, treballadors matant el temps sota les espelmes…

Avui he pogut llegir la notícia als diaris aportant-me una mica més d’informació de la que ja vaig anar descobrint ahir: un cable de mitja tensió va caure en la subestació de Collblanc provocant un curtcircuit que es va propagar a vàries subestacions més, fins i tot provocant un incendi a la subestació de Maragall… i la companyia eléctrica nega qualsevol responsabilitat… ah, molt bé. Quan m’arribi la propera factura jo negaré qualsevol responsabilitat sobre aquesta.

Ahir a la nit, a ple CSI, vaig sentir començar una forta cacerolada (al principi un parell, despres varis centenars). I amb raó… En els últims anys la factura només ha fet que pujar, i vist això, el servei segueix essent el mateix. Llavors, a on es dirigeixen els calers que paguem? Perque a la millora i manteniment de la infrastuctura no serà.

D’acord que parlo en el desconeixement intern de la companyia elèctrica, pero si apliquem una mica de lògica, com és capaç una subestació de fallar i provocar la falla de vàries subestacions mes? Tant dolent es el sistema de protecció que si falla una fallen totes? A mi m’han ensenyat sempre a atomitzar els problemes, i evitar la seva propagació… Aquests es van perdre aquesta classe?

Ahir va ser un dia d’espelmes, un dia de precaució als carrers de Barcelona, un dia de pèrdues, un dia en que la Guaàrdia Urbana va haver de deixar el seu habitual bloc de multes per treballar una mica en les cruilles de la ciutat… Pero no patiu, Fecsa-Endesa ens enviarà la factura altra cop, i si no paguem ens enviarà els seus advocats, perque això si, a l’hora de cobrar són els primers.

Seran fills de puta….

Arribem a una botiga de música i agafem un disc del nostre grup de música preferit. Posem que paguem 18 euros. Molt bé, ja és nostre (en certa manera, perquè no pots fer tot el que vulguis amb ell…), però aquests 18 euros que hem pagat, com es reparteixen entre els beneficiaris?

A Escolar.net descobreixo un article breu però impactant, amb el benefici desglossat en percentatges i quantitats, que reprodueixo a continuació.

Así se reparte el dinero de un disco de 18 euros según AFYVE (la asociación de discográficas españolas).

* IVA: 16%: 2′49 euros.
* Tienda: 40′2 %: 7′25 euros.
* Discográfica un 24′4% 4′41 euros.
* El distribuidor un 4% 0′73 euros.
* La fabricación un 4% 0′73 euros.
* Derechos de autor un 4% 0′73 euros.
* Royalty para el artista 9′4% 1′69 euros.

Aquestes darreres eleccions municipals ha hagut una notícia estrafolària a l’ajuntament de Reus: El partit CORI (Coordinadora Reusenca Independent) va aconseguir un regidor.

Lluny de presentar una tesi sobre la seva història o les seves motivacions (vegeu la seva pàgina web o l’article a la Wikipèdia), en aquest article exposo el seu programa electoral. Es permeten somriures i partides de caixa, però per molt irreverent que sembli el partit en si, crec que el programa només està per cridar l’atenció. De fet, els seus primers moments de treball està sent de crític amb el treball intern de l’alcaldia, cosa que m’alegra bastant enmig del merder polític actual.

Des del meu punt de vista personal, un partit d’aspecte poc seriós però que absorveix el vot de protesta de l’actual panorama polític em sembla productiu. Sense fer gaire demagògia, en aquest país se’ns rifen els nostres calers des de ben amunt, i ja era hora que algú es dignes a posar-ho de manifest (encara que sigui amb l’humor com a arma).

En primer lloc, gràcies a en Roger Roca per donar-me a conèixer aquest video… El va penjar fa uns dies (potser setmanes), i va fer-me caure la llagrimeta… Poques vegades un missatge clava tan profund…

I la sorpresa posterior va ser descobrir que el texte principal del video és una lectura d’un poema brasileny, anomenat Filtro Solar, de l’autor Pedro Bial.

Per aquelles casualitats de la vida (i les cerques a internet) ahir vam trobar la traducció del poema al castellà, sobreimpressionat com a subtítol al video. La penjo a continuació…

Finalment, després de 4 anys amb la publicitat de Google AdSense a LaDragonera, avui he sobrepassat el sostre dels 100 dòlars. Val a dir que fins al Octubre del 2006 ha costat molt tenir alguna cosa acumulada, però mica en mica, i sobretot a la diversificació de webs que he anat publicant els ingressos mensuals s’han anat millorant mes a mes.

Així que aquest mes dono el tret de sortida a tot el mecanisme de Google per fer-me arribar els calerons

Arriba un moment en la vida laboral de tothom que es planteja el dilema d’un canvi de feina. És una desició que a vegades és molt fàcil de prendre (i llavors s’acaba el problema), però a vegades s’escau una desició complicada.

La costum, els companys, l’estabilitat, la por al canvi… són termes que acostumen a anar en contra de fer el pas. Són del tot comprensibles i moltes vegades ajornen el canvi indefinidament.

Però l’èsser humà és un animal que basa molt la seva vida segons les seves motivacions… i si aquest pilar falla, potser és l’hora de plantejar-se el canvi.

Aquest (pedazo de) totxo vol ser una reflexió en honor al canvi de feina.

Tot amant de les motos té consciència del mercat que té a l’abast localment, al seu pais i al seu continent. És capaç de reconèixer una moto sigui italiana, japonesa, alemana o xinesa, identificar-hi la marca, possiblement el model i fins i tot el cubicatge.

Però aquí és quan arriba el problema. Hi ha una certa gama de motos que tot i ser molt i molt semblants a les que estem acostumats a veure pel carrer i en revistes, són més petites i existeixen en un mercat quasi exclusiu: el japonès. Estic parlant de la gama de 400cc que té el Japó de les motos que aquí coneixem perfectament en versions de 600cc.

Avui, de bon matí, em trobo amb un video al YouTube, sobre una comparació de Catalunya, la cultura catalana, amb el nacisme.

No, no surt ningú xerrant, ni és cap documental. És un simple video que podria fer qualsevol estudiant d’Adobe Premiere, amb ròtuls exagerant i mentint, muntatges estil photoshop amb la senyera de fons i la esvàstica en primer pla, i banda sonora de Vangelis (La conquista del nuevo mundo).

L’autor (o, com a mínim, l’usuari que ho ha penjat) disposa de veritables perles anti-catalanistes, difamant als quatre vents com si res. Podeu veure el recull dels seus videos aquí: Perfil usuari Youtube ZPmiente

A continuació penjo el video. La meva opinió: apologia al vandalisme.

Acabo de rebre un correu d’en Marc que analitza els pretendents a la presidència de França centrant-se en el cupliment de els límits de velocitat, ara que hi ha el tema en el aire sobre baixar els límits de velocitat.

Sobre la contaminació de CO2 dels vehicles dels polítics tampoc es queda curt. Realment val la pena veure com la classe política es baralla per posar-nos unes lleis per després ells mateixos no seguir-les.

Encara no he vist un final tan impactant. Una màquina, dotada d’algun tipus de consciència degut al seu nivell evolutiu, s’adona que la seva “vida” arriba a la fi, i es sincera amb el poli que l’ha intentat “retirar”.

Es tracta de l’últim Nexus 6, un dels quatre replicants rebelats, a la pel.lícula Blade Runner. Sobre paraules.

Yo he visto cosas que vosotros no creeríais.
Atacar naves en llamas más allá de Orión.
He visto rayos C brillar en la oscuridad cerca de la puerta de Tannhauser.
Todos ésos momentos se perderán en el tiempo,
como lágrimas en la lluvia.
Es hora de morir.