Planet La Dragonera

El meu interès pel que s’esdevé al món m’ha dut aquests dies a seure davant del televisor. I no, no han estat els jocs olímpics de Pequín els que han atret la meva atenció, sinó quelcom més transcendental al meu entendre: la guerra que s’està lliurant al Caucas entre Rússia i l’ex-república soviètica de Geòrgia.

Consideracions político-socials o històriques a banda, el meu seguiment m’ha dut a assabentar-me de certs fets i a extreure’n una conclusió: la propaganda, la imatge dels contendents i Internet cobren cada cop més importància, i la Xarxa de xarxes anirà esdevenint cada cop més important en aquests conflictes petits i mitjans (si és que es pot considerar petit qualsevol conflicte en el que hi mor gent).

Des de fa uns dies he llegit diverses noticies relatives a assalts cibernètics contra llocs web georgians, incloent la mateixa pàgina del president del país, que ha hagut de ser traspassada a un servidor estadounidenc. De fet, i segons algunes fonts properes als georgians, els ciberatacs per part de Rússia haguessin pogut començar fins i tot uns dies abans que es declarés el conflicte armat.

No és quelcom nou que els conflictes armats tinguin una extensió cibernètica; de ben segur que tots vosaltres recordeu l’esclat de la blocosfera que es va produir durant la invasió de l’Irak, animada pels testimonis que soldats nord-americans i civils iraquians (un punt aquest darrer que a mi no m’ha quedat clar del tot perquè teòricament les línies de comunicació van ser destruïdes per l’exèrcit estadounidenc només de començar la guerra) donaven a la Xarxa passant de la censura oficial imposada per un i altre bàndol.

Internet també fou emprat com a camp per a la propaganda per ambdós contendents (de fet, l’exèrcit dels Estats Units empra la Xarxa com a plataforma de reclutament des de ja fa temps).

Però, tot i que hi ha conflictes que han tingut la seva extensió a la Xarxa, n’hi han d’altres que s’hi han desenvolupat única i exclusivament. És el cas de la guerra no declarada entre la Xina i els Estats Units arrel de l’incident de l’illa de Hainan. Aquest va ocórrer el 2002, quan un avió de la U.S. Air Force fou obligat a aterrar en aquesta illa xinesa per la força aèria d’aquest país asiàtic.

Si bé les tibantors entre ambdós governs feren témer el pitjor en alguns moments, la guerra només va esclatar a Internet entre grups de hackers dels dos països, sense cap organització dels respectius governs… o, almenys, això és el que expliquen.

Un cas més recent ha enfrontat a grups de hackers estonians i russos. La “simpatia” entre ambdues nacions brilla més aviat per la seva absència d’ençà que Estònia fou absorbida per l’antiga URSS (no oblidem que, a fi de comptes, aquesta era l’hereva de l’imperi zarista) tot just abans de l’inici de la Segona Guerra Mundial. La repressió social i cultural va fer que durant la guerra, molts estonians lluitessin a les files alemanyes (així com molts georgians pel mateix motiu), pel que entendreu que els russos es recordin dels avantpassats dels estonians (parlant eufemísticament) i aquests al seu torn també es recordin dels avantpassats dels russos.

Enmig d’aquest estat de coses, fa poc el govern estonià va voler retirar una estàtua en honor als alliberadors soviètics que es trobava en una cèntrica plaça de Tallin, la capital del país. La resposta russa fou un atac… però cibernètic. Grups de hackers d’ambdós països atacaren llocs web significatius de l’altre bàndol durant uns quants mesos.

Per sort, tots aquests conflictes són incruents. Provoquen molèsties, pèrdues materials (en forma d’hores de feina per tornar a posar els llocs en servei, pèrdues als ISP’s,…) però són inocus pel que fa a la vida humana. Tant de bo tots els conflictes fossin així!

Una Internet que creixerà en importància

La Xarxa de xarxes ja es troba des de fa temps imbricada en totes les facetes de la societat civil i també militar, pel que és lògic que si poden ser objectius atacables instal·lacions de radar, aeroports o carreteres i autopistes així com altres infraestructures de comunicació, Internet es converteixi no només en un objectiu més, sinó en un altre camp de batalla amb les seves armes i unitats disposades a lluitar.

La importància de la Xarxa serà crucial en els enfrontaments de petita escala com el que hem vist aquests dies a Geòrgia, entenent la petitesa de l’escala com que només afecten a una regió determinada (en aquest cas la serralada del Caucas). Un conflicte més ampli, per exemple una tercera guerra mundial, comportaria la destrucció d’una gran part de la xarxa de comunicacions mundial o la seva inutilització per part dels dos contendents per a què l’altre bàndol no la pogués usar en el seu profit. En aquest escenari no tindria sentit parlar d’una contesa cibernètica perquè, senzillament, la xarxa deixaria d’existir.

Per al bàndol més feble, la Xarxa té la virtut de permetre atacar serveis de l’enemic en el seu propi territori, dur-los la guerra a ells (una estratègia que amb atacs terroristes han emprat els Txetxens també contra els russos), en alguns casos tenint com a objectius serveis vitals que necessiten les xarxes informàtiques per a poder subsistir, i fins i tot sistemes militars que d’altra manera els serien impossibles d’abastar.

Si la humanitat mateixa no provoca una guerra nuclear abans, el futur dels exèrcits el veig amb robots armats i controlats des d’un despatx situat en una zona segura per soldats, que estaran en entorns virtualitzats que reproduiran els entorns reals on es desenvolupa la contesa, mentre al seu costat un altre batalló patrulla Internet per tal de localitzar possibles “comandos” enemics i neutralitzar-los.

Malauradament, en tots aquests conflictes les víctimes finals continuaran essent éssers humans, que continuaran morint víctimes d’uns míssils que, senzillament, ara estaran més ben dirigits i seran més letals. Tan fàcil que seria arreglar una guerra a base de, simplement, jugar una partida en un simulador bèl·lic, que ningú en sortís malparat (tret potser l’orgull i l’honor) i després tots tan amics. Utòpic.

El tema de la llibertat d’expressió i la censura a Internet és potser un dels més “trillats” de la Xarxa de xarxes. I és que des del principi, més que una simple unió d’ordinadors, Internet ha estat una mena de paradís de la llibertat d’expressió en el que cadascú hi ha pogut dir la seva. És clar que han existit i existeixen règims autoritaris que han volgut censurar tant l’accés a la informació publicada per altres com restringir les possibilitats de publicació, però la xarxa sempre s’acaba escapant d’una manera o altra al control d’aquests governs totalitaris.

Mostres del control sobre la xarxa són sistemes polítics com l’imperant a molts països àrabs, a la Xina pretesament comunista, o si ens n’anem a buscar una democràcia com l’estadounidenca* on els diferents cossos de seguretat de l’estat malden per posar portes al camp controlant no ja només el tràfic local de la Xarxa, si no el que corre per tot el món.

Així les coses, era només qüestió de temps que al vell continent alguna institució es decidís a provar de fer el que tard o d’hora tots els governs semblen voler fer i controlar la llibertat del mitjà online.

En el cas concret que ens ocupa, ha estat l’eurodiputada Marianne Mikko, d’Estònia, la que ha presentat la proposta que consisteix en un cens voluntari de blocaires, que haurien de posar en el seu corresponent bloc les seves dades personals.

Fem aquí un punt i apart per una reflexió sobre el perquè precisament una diputada estoniana i no de qualsevol altre lloc ens pot donar moltes pistes sobre les motivacions reals d’aquesta proposta.

Des de la seva independència de l’antiga URSS al 1991, Estònia ha mantingut una relació força tibant amb Rússia, potència hereva de l’antic imperi soviètic. De fet, a tot el Bàltic és habitual, amb les tres petites repúbliques de Lituània, Letònia i Estònia que encara estan dolgudes amb el passat recent d’ocupació soviètica i un dur procés de russificació que gairebé va aconseguir anihilar les seves respectives cultures. Cal pensar que aquest procés russificador va incloure el desplaçament de grans masses de població, una pràctica molt habitual sota la bota de Stalin que va arribar a trasplantar des del seu lloc originari a cultures senceres com els Tàrtars. Actualment un 25% de la població estoniana és considerada d’ètnia russa.

Les tensions entre ambdues comunitats han arribat a explotar vàries vegades, i potser la darrera i més sonada fou quan el govern estonià va voler retirar un monument dedicat a l’Exèrcit Roig que s’exhibia al centre de Tallin, la capital del país, en commemoració de “l’alliberament” de les tropes nazis.

Bé doncs, entre Rússia i Estònia (i és quelcom extrapolable a la resta de les repúbliques bàltiques) s’ha establert una guerra mediàtica d’informació, contrainformació i desinformació que ha depassat els àmbits de la ràdio, la televisió i la premsa escrita per passar a Internet.

Així, blocaires russos des de fora o de l’interior del país han dirigit crítiques al govern i a la majoria estoniana. Això precisament és el que Estònia sembla voler controlar amb la complicitat i el vistiplau de la Unió Europea.

Després d’aquest punt i a part històric i tornant a la proposta regulatòria, aquesta com dèiem serà voluntària, el que implica que els blocaires i articulistes que no es vulguin identificar no ho hauran de fer, però tampoc crec que la cosa es quedi aquí. Aquest és només el primer pas per aconseguir un control regulat de la xarxa i un cens acurat de blocaires.

La proposta es basa en un document titulat “Informe sobre la concentració i el pluralisme dels mitjans de comunicació a la Unió Europea“, i serà debatuda passat l’estiu, el que no ha estalviat tot un plec de crítiques a Internet.

La principal premissa que justifica aquesta iniciativa és, segons el parer d’aquells que l’han presentada, l’excés d’informació que hi ha a la xarxa. La facilitat per a publicar gràcies a eines i serveis com Blogger o WordPress, ha convertit a qualsevol internauta en un potencial emissor d’informació, encara que a voltes aquesta pugui no ser ajustada a la realitat, distorsionar fets o fins i tot atacar les persones i institucions. Això precisament és el que defensors d’un marc legal de regulació a Internet diuen perseguir.

Però enfront d’aquest grup hi trobem els que podríem designar amb el terme d’activistes en pro dels drets digitals, els quals tot i admetent que emparant-se en l’anonimat que proporciona Internet, molts cops algunes persones aprofiten per insultar a algú i tergiversar certes informacions, la massa dels internautes és capaç de filtrar i fins i tot corregir aquestes alteracions.

Per a aquest darrer grup, la proposta significa també un primer pas cap a un control més estricte de la Xarxa, i tot i la seva voluntarietat, en destaquen l’ànim censor i controlador.

Ens queda tot l’estiu per davant abans que es discuteixi aquesta proposta, potser una època triada expressament perquè durant aquests mesos la gent està menys activa pel que fa a aquestes qüestions. Ara només resta preguntar-se quina serà la resposta ciutadana, si trobarem una forta oposició o bé tal i com estem veient darrerament, la mobilització per les llibertats individuals i col·lectives brillarà més aviat per la seva absència? Perquè sembla que manifestar-nos és només cosa de quan ens toquen la butxaca…

En ser una mesura voluntària, jo crec que tirarà endavant, però que al mateix temps això només esperonarà aquells que volen introduir un control més ferm a la Xarxa de xarxes i, fins i tot, algun tipus de censura. A fi de comptes, la llibertat d’expressió por ser mal emprada, però també ens pot donar el benefici de dir les coses pel seu nom i criticar a qui s’ho mereix. Potser és això últim que volen evitar…

* tot i que aquí tinc els meus dubtes; es diu que l’Atenes clàssica fou la primera democràcia, però un lloc en el que només té dret de vot el 10% dels que hi viuen… a més, aneu a preguntar com n’és de democràtic el país a tots els que viuen a Harlem, o al Bronx o a qualsevol dels barris deprimits de les seves grans ciutats. Tampoc és que sigui gaire democràtic el que els Estats Units van fer al Vietnam o a Xile, i és que no només s’ha de ser democràtic per a un mateix, sinó també per als altres.

Considerada com una de les més grans del món, la Vermella és la plaça més famosa de Moscou. Es troba situada en el barri comercial conegut com Kitay gorod, té 695 metres de longitud i 130 metres d’ample.

És inevitable viatjar fins a Moscou i no passar per aquest interessant lloc a l’aire lliure que en el passat va ser escenari d’importants esdeveniments històrics. Allí neixen, en totes direccions, els principals carrers que són perllongats per autopistes fins a les afores de la ciutat, característica que la converteix en el centre de la regió i de tota Rússia.