Avui, mentre fèia el cafè del matí, he vist el cartell d’una pel.lícula al diari. Els ulls se m’han anat cap a la Nicole Kidman (que em té el cor robat), però després cap al centre, on un gran rellotge-brújula fa de fons al títol…. mmmm… em sona… i just a sobre, una nena galopant un inmens ós blanc… i una ciutat majestuosa mig entelada per unes sombres lluminoses… mmmm… Mama, no et sona?
Fa molts anys, però molts, quan tot just era adolescent, ma mare em va passar un llibre (peazo de totxo!) que parlava d’una nena orfa en un món fantàstic on totes les persones estan lligades als seus animals, els daimonions, de tal forma que si són separats l’un de l’altre es moren. Aquesta nena empren una aventura per salvar a un amic acompanyada d’un Aletiòmetre, una andròmina mig rellotge mig brújula, amb uns símbols extranys, que en les mans adeqüades és capaç de predir el futur, respondre amb la veritat a preguntes concretes… De lluny, al nord, observant l’aurora boreal, es pot entreveure una ciutat meravellosa que sembla estar massa lluny… però la dona dolenta ha descovert una forma de crear un pont: usar una guillotina per separar els nens dels seus animals i aprofitar l’energia que es desprèn…